Ocupacions Prehistòriques al Parc Nacional

La recerca arqueològica al Parc Nacional ha portat a documentar diversos jaciments d’època prehistòrica que testimonien una activitat humana al territori des de fa, com a mínim, deu mil anys. Avui dia la datació més antiga prové d’un nivell localitzat per sota la base del túmul del Dolmen de la Font dels Coms, on un forat de pal associat a lítica tallada va proporcionar un resultat d’aquesta cronologia. L’Abric de l’Estany de la Coveta I, situat a 2435 m. d’altitud i excavat en extensió l’any 2005, va ser ocupat també a inicis de l’Holocè, entre el 7000 i 6500 calANE.

Sense cap dubte, un dels trets més rellevants de les ocupacions prehistòriques identificades al Parc és la quantitat de jaciments d’època neolítica i calcolítica. Durant les ocupacions conegudes de la primera meitat d’aquest període són escasses i es localitzen principalment al fons de la vall de Sant Nicolau (a les balmes de la Cova del Sardo de Boí i, probablement, de Covetes). No obstant això, a partir de la final del IV Mil·lenni calANE s’observa un marcat augment del nombre de jaciments que, per norma, tendeixen a situar-se a major altitud, generalment per sobre els 2.200 m. Principalment es tracta de petits abrics formats per l’acumulació de grans blocs erràtics desplaçats per l’acció glacial, com són l’Abric de les Obagues de Ratera, l’Abric de l’Estany de la Coveta I, Abric del Portarró, l’Abric del Lac Major de Saboredo i l’Abric de la Girada Gran de Monestero. També hi ha petites coves i balmes, la Cova del Sardo de Boí, Covetes i la Cova de Serradé, i alguns jaciments a l’aire lliure, com ara la Cabana de la Coma d’Espòs i el nivell inferior documentat al Conjunt deth Tuc deth Lac, del qual l’arquitectura visible en superfície és d’època més recent. D’aquests jaciments s’han excavat en extensió la Cova del Sardo de Boí, l’Abric de l’Estany de la Coveta I i l’Abric de les Obagues de Ratera. Mentre la Cova del Sardo ha presentat una extensa seqüència que cobreix tot el Neolític, les ocupacions neolítiques dels dos darrers se situen al darrer mil·lenni d’aquest període.

A partir del 2300 calANE, i fins poc abans del canvi d’era, hi ha una marcada disminució dels assentaments humans documentats al Parc Nacional. Tret de les ocupacions de l’Abric de Les Obagues de Ratera i l’Abric de l’Estany de Xemeneia, així com possiblement els nivells basals del Despoblat de la Cova, no es coneixen assentaments d’aquesta època. Aquest fet contrasta amb els registres paleoambientals, que mostren que en el II Mil·lenni calANE s’intensifiquen els impactes antròpics sobre la vegetació, amb alguns màxims a inicis del I Mil·lenni calANE. La continuïtat de la presència humana, no obstant, queda certificada per la troballa de diversos dipòsits de ceràmica a diferents punts del Parc, com al Planell del Sant Esperit, la vall de Llacs, la vall de Port de Rus, l’Abric de l’Estany de la Coveta I i l’Abric de Luque. Tot plegat sembla indicar un canvi en el patró d’assentament i d’ocupació del territori i el final de la prehistòria que des de l’arqueologia encara no s’ha acabat de poder definir.