Joan Deus: "La detecció incipient de malalties mentals és molt important"

Sembla que determinats conceptes —perfil narcisista, persona tòxica...— estan penetrant en el llenguatge comú de cada dia. Podem dir que s'està popularitzant la psicologia o que hi ha fins i tot un boom del benestar emocional?

Hi ha més sensibilitat sobre els temes genèrics de salut mental, un tema que abasta la possibilitat de trastorns, la prevenció de malalties i la promoció del benestar emocional. Cada cop hi ha més cura de la salut física i això s'ha traslladat també al concepte del benestar emocional: fer coses i estar amb persones que et facin sentir bé. Més que estar de moda, a la psicologia se l'està situant on es mereix.

Explica vostè que la salut mental és quelcom més que l'absència de trastorns.

Quan parlem de trastorns, pensem en un metge amb bata blanca que ens dona un fàrmac. En canvi, la psicologia té una paper important en la promoció del benestar. I hem de treballar inexorablement amb els nostres col·legues metges. A la psicologia se l'ha associat sempre als problemes de conducta, i a la psiquiatria, als problemes mentals: alguns problemes de conducta provenen de problemes mentals i viceversa. No es tracta, per tant, de disputar de qui és el pacient, sinó de quin tipus d'orientació terapèutica és més adequada per al malalt.

Els problemes mentals s'explicaven mitjançant mites i supersticions, en l'antiguitat. Quan comença a haver-hi un coneixement científic de la ment humana?

La psicologia es remunta aproximadament cinc segles abans de Jesucrist. El primer neuropsicòleg és un grec, Alcmeó de Crotona, i després apareix Sòcrates: un situa les emocions en el cervell i l'altre parla de la introspecció per conèixer-se a un mateix o de tenir cura de la salut mental. Durant molts segles, es va deixar la cura de les emocions en mans de les religions, que s'ocupaven de la prevenció i el tractament dels problemes de salut mental. I els problemes de salut mental, a finals del segle XIX i començaments del XX, eren encara un tema tabú. Al segle XX, amb l'aparició dels fàrmacs, la medicina en general viu una eclosió; no oblidem que fins llavors la gent utilitzava plantes medicinals per tractar tots els problemes de salut, també els mentals.

El desconeixement dels temes de salut mental té també una forta dimensió de gènere. Tòpicament, per exemple, s'han associat determinats conceptes al gènere femení: que les dones són més nervioses, o més fràgils, etc.

És un tema summament important i cada cop s'ha explicat millor. En la dècada dels noranta, va haver-hi una eclosió brutal d'estudis que expliquen el funcionament del cervell, on hi ha diferències innegables entre homes i dones. Tenim els mateixos drets, però biològicament som diferents. I les diferències neurobiològiques poden explicar, en algun cas, que uns tipus de problemes són més freqüents en un sexe o en un altre. Això no vol dir que hi hagi un sexe dèbil i un altre de fort, ni molt menys. És un avenç important que no s'ha d'utilitzar per estigmatitzar un sexe, sinó per entendre moltes malalties i trobar-hi solucions.

S'ha parlat molt dels problemes de benestar emocional derivats de la pandèmia i el confinament. Què ens ha quedat d'aquesta experiència?

Sempre poso l'exemple dels nens que van néixer durant la pandèmia: han passat tres anys amb una manca de socialització adequada i han viscut amb mascareta, cosa que repercuteix en l'adquisició del llenguatge, i van amb retard en la maduració lingüística oral. D'altra banda, alguns problemes de salut mental han millorat o empitjorat, segons els cas: per a una persona amb una fòbia social, la pandèmia va suposar un reservori, però en canvi va ser terrible per a persones que tenien fòbies a malalties o un trastorn obsessiu compulsiu (TOC) de neteja.

Quins reptes de salut mental i benestar emocional en particular ens trobem en el medi universitari?

Hi ha hagut una evolució positiva cap a visualitzar, no estigmatitzar i entendre els problemes de salut mental. Un 85 % de les universitats de l'Estat tenen serveis de psicologia per atendre els problemes de salut mental. I, a través de la LOSU, s'ha plasmat la preocupació del món universitari per aquests problemes. Però la UAB ha anat una mica més enllà i ha posat els recursos necessaris per respondre a les necessitats. Oferim recursos, per exemple, per detectar quan un company pot tenir problemes de salut mental, o per agilitzar el contacte entre els serveis d'atenció psicològica i el professorat.

Quines diferències hi ha per col·lectius?

Hi ha una variable important, que és l'edat. L'alumnat pateix molts trastorns adaptatius, és a dir, una reacció davant d'un problema determinat que viu al qual no sap afrontar-se adequadament i li genera ansietat i alteració de l'estat d'ànim. I ara detectem més trastorns de personalitat: trastorns obsessius i evitatius, trastorns límit... Els estudiants ens demanen també recursos per als estudis i ha augmentat la visibilitat dels problemes de violència de gènere —no parlo de violacions, sinó d'un ventall més ampli d'agressió o abús sexual— i d'abús de poder. Això demostra també la pèrdua de la por a reconèixer un problema i enfrontar-s'hi. Pel que fa al personal, tenim estrès, síndrome de burn-out, problemes de parella i de logopèdia, quadres de depressió, TOC, fòbies o crisis de pànic.

Quin tipus de mesures es poden prendre per incidir en la prevenció dels problemes de salut mental?

El primer és la psicoeducació: posar en coneixement de la població quins són els símptomes que ens poden fer pensar en una possible problemàtica. Els primers que detecten canvis són els que estan més a prop, i la detecció incipient és molt important. La UAB ha fet una gran avenç en formació a través de la UTCCB explicant als estudiants què són els trastorns mentals i quins són els símptomes per veure si algun company els pot presentar. Treballem també la formació de coordinadors de titulació i del professorat. A més, la UAB està promocionant l'activitat física i les activitats socials, que són elements de cohesió, prevenció i benestar emocional. I s'està iniciant un protocol d'actuació davant de símptomes de risc de suïcidi.

Aleshores, quan detectes símptomes inquietants no en tu mateix sinó en una altra persona, què és el que s'ha de fer?

Una de les coses per trencar barreres és reconèixer que un trastorn mental és una malaltia i no tenir por. Abans, davant de persones que tenien depressió, el primer que et deia un familiar era sovint: "no entenc què li passa". I jo havia d'explicar què és una depressió i que es tracta d'una malaltia. O la fòbia a les aranyes, un problema de salut mental que provoca conductes d'evitació i de rebuig: és una malaltia menor, però és un problema de salut mental. Si entenem que una persona està malalta, ens compadim d'aquesta persona i instintivament l'ajudarem. No cal renyar-la ni enganyar-la, sinó donar-li esperança, transmetre-li que té una malaltia i que anirem a buscar un tractament.