D. Bashir: "Calen polítiques públiques valentes que posin límits a la publicitat d'aliments insans"

"Si els aliments que cuiden la salut i el territori són cars, vol dir que el sistema està mal dissenyat. No podem deixar la salut a mans del poder adquisitiu."

 

"Productes amb envasos verds i paraules com “natural” o “eco” amaguen models de producció intensius, explotació laboral o impactes ambientals greus.

-Sobre la conferència que impartiu a la UAB, quines són, a trets generals, les principals “mentides que mengem”?

A la conferència parlem de les “mentides que mengem”, literalment. A Justícia Alimentària fa temps que denunciem com la indústria alimentària utilitza missatges i imatges per fer-nos creure que certs productes són saludables, sostenibles o naturals… quan en realitat no ho són. És molt fàcil caure-hi: un envàs verd, una paraula com “artesà” o “light”, un famós fent un anunci, i ja ens tenen. El que veurem és com funcionen aquests trucs publicitaris, què s’hi amaga al darrere i com podem aprendre a mirar les etiquetes i la publicitat amb ulls crítics. La idea no és demonitzar res, sinó donar eines per no deixar-nos enganyar tan fàcilment. I sí, també ens divertirem una mica descobrint com ens venen sucre disfressat de salut!

-Parleu del greenwashing alimentari com l’amenaça més gran sobre la nostra salut, el medi ambient i els drets humans, disfressada de llibertat. És així? 

Totalment. El greenwashing és una estratègia que utilitza la indústria alimentària per fer passar productes com a sostenibles o saludables quan no ho són. A l’informe Les mentides que mengem ho mostrem amb exemples concrets: productes amb envasos verds, paraules com “natural” o “eco”, que amaguen models de producció intensius, explotació laboral o impactes ambientals greus.

Amb aquest maquillatge verd, es blanquegen pràctiques que tenen conseqüències molt reals sobre el territori, la salut i els drets humans. I això, sota la falsa idea que estem escollint lliurement.

-Al voltant del 80% dels anuncis d’alimentació processada destinats a nens i nenes publiciten productes amb un contingut elevat de calories, sal, greixos de mala qualitat o sucres refinats. Els efectes de la salut són preocupants: al voltant del 35% de la població infantil de l’Estat pateix obesitat o excés de pes. Què podem fer al respecte?

No podem permetre que la salut dels infants es jugui al mateix taulell de joc que els interessos de la indústria alimentària. És una situació que vulnera drets i que ha de tenir resposta institucional clara. Calen polítiques públiques valentes que posin límits a la publicitat d’aliments insans dirigida als nens i nenes, com ja es fa amb el tabac. No estem parlant només d’un excés de sucre o greix, sinó d’un model que prioritza el benefici econòmic per sobre de la salut pública.

Alhora, és imprescindible incorporar l’educació alimentària des de l’escola primària, de forma transversal i connectada amb l’experiència dels infants: horts escolars, menjadors saludables, cuines obertes al debat i a la participació. Però educar no és suficient si no garantim que menjar bé sigui accessible i assequible per a tothom. La lluita contra l’obesitat infantil no es pot delegar a les famílies: ha de ser una responsabilitat col·lectiva i una prioritat política.

-És possible produir aliments en la quantitat i qualitat necessària per alimentar a la població sense pesticides? Quina posició teniu al respecte? 

Sí, és possible i, de fet, és el camí que cal seguir si volem un futur saludable i sostenible. Els pesticides químics de síntesi tenen un impacte directe sobre la biodiversitat, la salut humana i la qualitat del sòl i l’aigua. Apostar per l’agroecologia no és només una alternativa viable: és una necessitat.

Però aquesta transició no pot recaure només sobre la pagesia. Cal una voluntat política clara, suport econòmic i canvis legislatius que facin possible produir aliments sans i sostenibles sense posar en risc la viabilitat de qui els produeix. Si volem un sistema alimentari just, cal cuidar també qui ens alimenta i amb quines eines ho fa.

-Es pot menjar sa sense fer-se pobre? És a dir, què podem fer per fer front als preus tan ajustats que ofereix la indústria alimentària en les superfícies comercials davant dels petits productors i comerços on els preus no poden ser tant ajustats?

Avui dia, menjar de manera saludable i sostenible sovint costa més del que moltes famílies poden assumir. I això és profundament injust. Si els aliments que cuiden la salut i el territori són cars, vol dir que el sistema està mal dissenyat. No podem deixar la salut a mans del poder adquisitiu.

Cal actuar sobre les estructures: revisar la fiscalitat alimentària, donar suport als petits productors, impulsar mercats de proximitat i, sobretot, promoure una compra pública alimentària transformadora. Si menjadors escolars, hospitals o residències aposten per proveïdors locals i aliments sans, estem obrint camins reals cap a l’equitat alimentària. És hora que les polítiques alimentàries estiguin al servei del bé comú i no dels interessos del mercat.

-En la societat actual els petits i mitjans pagesos s’han convertit en una peça insignificant i de poc valor davant d’un sistema que alimenta la fortuna d'un grapat de milionaris. Què fer davant d’aquesta problemàtica? 

La pagesia ha estat arraconada per un model que concentra poder i beneficis en poques mans. I això és un problema estructural. Cal protegir la producció local, garantir preus justos i facilitar l’accés a la terra i als recursos. Si no defensem els qui ens alimenten, no hi ha futur per a un sistema alimentari just. Sense pagesia, no hi ha sobirania alimentària.

-Quin paper han de jugar les administracions públiques si com a societat volem una alimentació sana, que respecti el medi ambient i els drets humans? Calen unes polítiques públiques diferents?

No només calen polítiques públiques diferents, cal un canvi de rumb profund i valent. Les administracions tenen una responsabilitat clara com a titulars d’obligacions: protegir el dret a l’alimentació i garantir que aquest sigui saludable, just i sostenible.

Això vol dir posar la salut, la sobirania alimentària i el benestar dels territoris al centre de les polítiques econòmiques, ambientals i socials. Vol dir, també, apostar per la compra pública com a eina transformadora, recolzant els petits productors, garantint menús escolars que cuidin la salut dels infants i reduint la dependència del model agroindustrial.

La defensa de la pagesia, la sostenibilitat i l’alimentació pública no són opcions: són compromisos polítics inajornables si volem un futur amb aliments que respectin les persones i el planeta.

-I com a ciutadans, en el nostre dia a dia, quins passos hem de seguir per canviar aquesta dinàmica?

Totes tenim un paper a jugar. No es tracta de fer-ho tot perfecte, sinó de prendre consciència de com podem formar part d’un canvi que ja està en marxa. El sistema alimentari que tenim no és neutre: beneficia uns quants, exclou molts i té conseqüències directes sobre el planeta i les nostres vides.

Per això, val la pena començar a mirar amb ulls més crítics allò que mengem, com es produeix i qui hi ha al darrere. I alhora, buscar espais de participació col·lectiva, teixir aliances, donar suport a iniciatives que ja treballen per fer les coses d’una altra manera.

El més important no és fer-ho soles, sinó saber que formem part d’un moviment ampli i divers que vol posar la vida i la justícia al centre de l’alimentació. I això, en si mateix, ja és una manera d’obrir futur.

-Quin és l’objectiu de Justícia Alimentària, organisme que vostè coordina a Catalunya?

Des de Justícia Alimentària treballem pel dret a una alimentació saludable, justa i sostenible, des de la sobirania alimentària, que vertebra tots els nostres projectes: cooperació internacional, educació, recerca i incidència política. Vam néixer el 1987 a la UAB, a la Facultat de Veterinària, com a Veterinaris Sense Fronteres, i amb els anys ens vam convertir en Justícia Alimentària, amb una mirada transformadora, feminista i decolonial, tant al Nord com al Sud global.