Professionalitzar-se o no professionalitzar-se: el cas de la innovació social a l'educació i cures de la primera infància
A les societats contemporànies caracteritzades per embarassos tardans i un nombre reduït de fills, hi ha una tendència creixent a la maternitat intensiva: les mares dels pocs nens que normalment neixen tard a la vida volen participar en primera persona en l'educació dels seus fills, així com trobar una comunitat on compartir els seus valors sobre la maternitat. Per aquest motiu, ha augmentat el nombre de projectes d'innovació social en educació i cura de la primera infància que poden satisfer aquestes necessitats1. Tanmateix, se sap poc sobre el que les treballadores d'aquests projectes pensen sobre les seves professions i quin és el discurs que fan sobre la seva feina.
En aquest estudi –finançat per RecerCaixa– explorem els significats i els discursos associats a ser un bon professional en 15 projectes d'innovació social, com a mares de dia, espais de criança i grups de criança2. Tots aquests projectes impliquen un grau variable de participació dels pares en el seu funcionament, a més de poder autofinançar-se en no estar reconeguts com a serveis de llars d'infants per la Generalitat de Catalunya (és a dir, no reben finançament públic). Els resultats demostren un discurs de professionalisme no basat en la formació i les credencials, sinó en la capacitat emocional de les educadores. Hi ha evidència d'un ethos de contra-professionalització, que, en lloc de promoure un projecte de professionalització com el teoritzat pel sociòleg de les professions Wilesky i basat en la institucionalització de la governança entre parells, gira entorn de la construcció de comunitats informals, dinamitzades per les mares i pares, educadores i activistes de l'educació lliure.
Els nostres resultats mostren com aquestes comunitats informals defineixen un discurs clar de professionalisme basat en el concepte d'acompanyament, en contraposició a l'ambient escolar que normalment s'ofereix a les escoles bressol públiques i privades. Els educadors que hem entrevistat aposten per tenir cura (ser acompanyants) per sobre de l'educació (ser mestres). Això no implica que qualsevol pugui exercir la feina sense una preparació específica, sinó que, per contra, les habilitats i capacitats necessàries per ser un bon professional no es poden aprendre simplement als llibres. Cal tenir capacitats innates que depenen de la persona per exercir aquesta actitud de guia. L'educació continua estant al centre d'aquests projectes, però els infants són respectats en els seus diferents ritmes de desenvolupament i són acompanyats en lloc de dirigits en la seva educació.
Encara que les pedagogies que inspiren aquests moviments es van establir fa molt de temps (per exemple, Pickler, Montessori o Waldorf), encara hi ha la percepció de ser una alternativa a les escoles bressol tradicionals, que ara es perceben cada vegada més com a escoles per a nens/es petits/es. Tot i això, la manca de regulació i finançament públic qüestiona la sostenibilitat d'aquestes experiències, ja que el seu equilibri econòmic és fràgil i depèn en gran mesura de les quotes que les famílies són capaces de pagar. Aquesta situació obstaculitza el seu procés de professionalització en generar inseguretat i condicions laborals precàries.
Lara Maestripieri; Raquel Gallego
Departament de Ciència Política i Dret Públic
Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP)
Universitat Autònoma de Barcelona
lara.maestripieri@uab.cat; raquel.gallego@uab.cat
Referències
1 Raquel Gallego & Lara Maestripieri (2022) Women’s empowerment and social innovation in childcare: the case of Barcelona, Spain, European Societies, 24:4, 493-519, DOI: 10.1080/14616696.2022.2092641
2 Maestripieri, L., & Gallego, R. (2024). Counter-professionalisation in collective childcare: The case of communities of care in Barcelona. Current Sociology, 0(0). https://doi.org/10.1177/00113921241239642