"Un periodista no ha d'explicar-ho tot si implica perdre capacitat d'estar a prop de la notícia"

"M'he trobat amb dos tipus de pressió: dels països on informem i del govern del teu país quan hi té determinats interessos"

Marc Marginedas és corresponsal i enviat especial en zones de conflicte des de fa quasi bé vint anys i ha fet de la seva professió el seu mode de vida. Treballa a El Periódico de Catalunya i va començar cobrint el conflicte d'Algèria (1995-1998). Posteriorment va ocupar la corresponsalia a Rússia, on va cobrir la segona guerra de Txetxènia. Ha estat a l'Iraq, l'Afganistan, a la crisi de Darfur de 2004 i a l'ofensiva israeliana de 2006 al sud del Líban. Recentment, ha informat sobre les revolucions de la primavera àrab a Tunísia i Líbia. Va passar sis mesos segrestat per una organització propera a Al Qaeda, mentre cobria la guerra civil actual de Síria.

Marginedas va oferir una xerrada sobre el paper dels corresponsals de guerra el 8 d'octubre passat a la Facultat de Ciències de la Comunicació. Va reflexionar sobre les particularitats d'aquest tipus de periodisme mentre comentava moltes de les seves anècdotes i experiències com a professional.

Sobre el terreny, s'observen millor els efectes d'un conflicte, però també les causes?

És important per a un periodista fer una bona feina de documentació abans d'anar a un conflicte. En una guerra tothom intenta a manipular, i la millor vacuna per evitar-ho és precisament la documentació. Les causes probablement no les trobarem en el terreny, sinó en tot el que hem llegit abans. Per exemple, quan anem a Síria, a Damasc, i fem una entrevista pel carrer, ens semblarà que tothom està recolzant el règim. Si hem fet una bona tasca de documentació prèvia, sabrem que el règim sirià és molt policial, comparable, en termes de repressió política, amb el de Corea del Nord.

Hi ha molta pressió dels governs o dels exèrcits per controlar la informació?

Depèn. Jo m'he trobat dos tipus de pressió: la primera és aquella dels països dels quals informem, ja que depenc del vistiplau d'aquests governs per poder ser-hi. Per tant, l'única manera de continuar allà i poder seguir fent la meva feina és acceptar un cert grau d'autocensura. No sóc partidari que un periodista expliqui tot el que veu si això li implica perdre la capacitat d'estar a prop del que és notícia. S'ha de saber dosificar.

Hi ha altres tipus de pressions com, per exemple, les que provenen del govern del teu país quan aquest té determinats interessos en el conflicte del qual informes. Estic parlant, per exemple, dels conflictes de l'Iraq o l'Afganistan, on hi havia tropes espanyoles. En aquests casos, els departaments de premsa només ens entregaven un comunicat provinent de Madrid i, encara que demanessis més informació, no te'n donaven.

Has vist truncada alguna informació per una pressió massa forta?

No, però sí que he experimentat trucades d'algun govern demanant modificacions en la meva cobertura. No a mi directament, però sí a responsables d'El Periódico.

A occident, tenim una imatge distorsionada del que es viu en les zones de conflicte?

Crec que, a occident, a vegades hi ha un missatge correcte però a la vegada també molt erroni sobre el que és l'islam i la religió islàmica. S'amalgama massa l'islam amb el terrorisme i això és quelcom amb el que s'ha de tenir molta cura. A vegades, inclús un mateix pot caure-hi. L'islam, en general, és una religió de pau, una religió professada per gent que no defensa la violència: el terme jihad, per exemple, que els mitjans de comunicació utilitzem tant, en realitat en àrab vol dir esforç. Per tant, parlar de jihadistes és entrar en el joc, a vegades, d'aquesta gent que no són jihadistes, sinó extremistes.

Com a observador de primera mà, quin balanç fas dels efectes que han tingut fins ara les primaveres àrabs?

És una pregunta complicada. Són processos molt llargs, on hi ha una revolució i una contrarevolució. Jo em quedo amb el fet que amb aquestes revolucions un àrab ha deixat de ser un súbdit i ha volgut ser un ciutadà. Van sortir al carrer demanant millor govern, major participació política en els assumptes públics, etc. Això és una presa de consciència i un canvi de mentalitat molt important: la gent no va sortir al carrer defensant l'Alcorà, com havia estat fins ara.

Quan parlem de les primaveres àrabs, veiem exemples com Síria. Però hi està havent canvis: Tunísia, per exemple, un país on hi ha una classe mitjana molt comparable amb l'espanyola dels anys 70, amb els seus daltabaixos, ha aconseguit un procés de transició democràtica que sembla força sòlid, i que potser serà un exemple per a la resta del món àrab.

Creus que hi hagut una bona cobertura periodística d'aquestes revolucions?

En aquestes revolucions passa com a les guerres: ho cobrim en el moment que són mediàtiques, però deixem de cobrir-les a la postguerra, quan deixen de ser-ho. Malgrat això, sabem que les postguerres són quasi tan importants com les guerres.