"Seria el moment de treballar en l'acollida enlloc de reforçar les barreres"
L'investigador David Lagarde estudia les rutes que segueixen els refugiats sirians per fugir de la guerra. El 22 d'abril, en una jornada organitzada pel CER-Migracions de la UAB, va oferir una xerrada sobre la feina de la xarxa solidària Migreurop per difondre els efectes de la retenció d'immigrants i refugiats.
En què consisteix el treball de Migreurop?
Va ser creada el 2005 i agrupa altres associacions en defensa dels drets dels immigrants i membres individuals, com jo mateix. L'objectiu és donar a conèixer les conseqüències de les polítiques migratòries europees sobre la vida dels immigrants i sol·licitants d'asil que intenten arribar a Europa. Utilitzem reportatges gràfics, organitzem exposicions, creem mapes... De fet, el motiu pel que participem en aquestes jornades és mostrar la manera com Migreurop utilitza la cartografia per donar llum a aquesta qüestió.
Què ens pot explicar sobre les rutes que estan seguint els refugiats sirians?
Pel que fa a Jordània, al principi del conflicte, la frontera estava oberta i la ruta era molt senzilla: en autobús, s'arribava en unes hores de Damasc a Amman. A mesura que els refugiats van anar arribant, les fronteres oficials van ser tancades i es van desenvolupar itineraris molt més llargs. Els refugiats han d'anar a l'est del país per entrar a Jordània i es veuen obligats a prendre molts més riscos: han de travessar el desert, territoris controlats per Estat Islàmic, s'ha de pagar durant el trajecte... És interessant estudiar què passa a la frontera entre Síria i Jordània perquè trobem dinàmiques similars al que passa a Europa: polítiques que han estat aplicades més ràpidament a Jordània i ara veiem els seus efectes immediats sobre els itineraris dels refugiats. És com un laboratori accelerat de la migració que observem a Europa.
Què denuncien sobre la política de la UE en aquest camp?
Volem fer conèixer sobretot la política d'externalització de fronteres d'Europa. Per externalització, entenem la manera com les polítiques europees influencien les de tercers països com els del sud de la Mediterrània (Marroc, Algèria) o Turquia. Ara, es veu molt clarament en l'acord entre la UE i Turquia per reenviar-hi els refugiats sirians i els immigrants econòmics que han arribat a Grècia, però hi ha moltes altres polítiques en aquest sentit: en el cas d'Espanya, al començament dels anys 2000, la UE va pressionar per reforçar el control migratori a l'estret de Gibraltar i a les illes Canàries. El Marroc va reforçar la vigilància també. Això va desviar les rutes migratòries cap a l'est, cap a Líbia. I, aleshores, va ser Itàlia qui va prendre mesures perquè Líbia reforcés el control i obrís centres de retenció. La conseqüència d'aquestes polítiques és fer les rutes cada cop més perilloses, perquè els immigrants continuen venint. Hi ha, així, més morts a la Mediterrània i a les fronteres d'Europa.
L'objectiu dissuasiu ha fracassat, doncs.
Fa anys que s'intenta dissuadir els immigrants i veiem que troben sempre rutes alternatives per venir, cada cop més perilloses i més costoses. Si ens adonem que això no funciona, potser seria el moment de pensar d'una altra manera i treballar en l'acollida enlloc de reforçar les barreres.
En quines condicions són retinguts?
Són molt diferents segons el país. En el cas de Suècia, per exemple, hi ha una gran transparència sobre les seves condicions de vida. Si visitem el web del ministeri suec d'immigració, trobem molta informació per a les famílies (per contactar amb els que estan a l'interior, fer visites, etc.). Això no vol dir que les condicions de vida hi siguin particularment bones: no deixa de ser un sistema carcerari, però hi ha un mínim de transparència. En el cas de Líbia, les condicions de vida són terribles i hi ha pràctiques d'esclavisme modern. Ja des d'abans de la caiguda de Gadafi, els immigrants tancats no tenien accés a advocats i hi havia empreses, sobretot del sector agrícola, que tots els matins arribaven per recollir immigrants i dur-los a treballar per la força als seus camps (camps que estaven finançats en part per la UE). A més, d'un país a l'altre, és molt diferent la duració de la retenció.
I les condicions legals? Al web de Migreurop, es parla "d'absència de marc legal".
En això també hi ha casos diferents d'un país a un altre. A molts països hi ha una legislació sobre aquest tema; l'absència de marc legal es dóna més aviat a països tercers. A Egipte, per exemple, no hi ha cap llei i ens trobem demandants d'asil retinguts durant anys només perquè han creuat una frontera de manera irregular. El 2012, vaig fer un any de voluntariat per a Migreurop a Egipte i vaig conèixer persones refugiades que fugien de règims opressius, com ara eritreus, que havien estat tancats més de dos anys i mig entre presoners comuns. I alguns països europeus utilitzen les presons per tancar estrangers en situació irregular: és el cas d'Alemanya o de Suïssa.
Hi ha sensibilitats molt diferents als països de la UE?
Els països d'Europa oriental tenen més dificultats amb la idea d'integrar les poblacions que no tenen els mateixos referents culturals i religiosos. Això no vol dir que a l'Europa occidental sigui molt més fàcil: hi ha partits polítics d'extrema dreta que creixen cada cop més i que utilitzen el tema de la immigració per al seu benefici. L'únic que fan és augmentar l'odi i la por als estrangers. I Estat Islàmic a Síria ho ha entès molt bé: el fet d'enviar persones amb passaport sirià a participar als atemptats de París o Brussel·les tot passant pels hot spots de Grècia té efectes en l'opinió pública europea, fent créixer la por i el rebuig als immigrants i refugiats. I fa augmentar la tensió amb les poblacions magribines que hi són instal·lades des de fa vàries generacions. Els partits d'extrema dreta i els grups terroristes juguen a dividir cada cop més l'opinió pública i malmetre la convivència.
No obstant això, hi ha també noves expressions de solidaritat?
Sí , hi ha moviments. A Grècia, tot i ser un país en crisi, hi ha moltes iniciatives organitzades des de la base social per ajudar els refugiats: facilitar-los aliments, donar-los un lloc on dormir, etc. Ha passat també a Alemanya o a Àustria. Són bons exemples i donen una certa esperança.
Com pot la universitat contribuir a fer conèixer la realitat dels refugiats i motivar la solidaritat?
Hi ha molts investigadors que estan treballant sobre aquest tema (jo mateix sóc doctorand en geografia i investigo sobre els refugiats sirians a Jordània). Cada cop més, es difon la recerca per diferents mitjans. És, en la meva opinió, el paper que ha de tenir: sense perdre profunditat, dirigir-se al gran públic tot utilitzant altres suports. Jo faig servir molt la cartografia per presentar els itineraris dels refugiats: contràriament a molts mapes que veiem als mitjans de comunicació, amb grans fletxes que apunten a Europa per mostrar la fugida de refugiats des de països pobres, els itineraris són molt complexos i hi intervenen molts actors.