«Fent un voluntariat a la presó aprens a valorar més la vida»

A l’estudiant de Sociologia de la UAB Itziar Infantes li van posar el mateix nom que la germana del José Mari Bakero, el futbolista lluitador i constant del Barça, uns valors que, amb el temps i al llarg de la seva vida, podrien definir perfectament la manera de ser d’aquesta estudiant de Santa Coloma de Gramenet. Amb una adolescència complicada per motius personals i de salut que la van fer deambular d’un institut a un altre sense saber ben bé què és el que volia fer a la vida, se n’ha sabut sortir i ara mateix les seves paraules ens mostren una Itziar empoderada, madura i contenta amb ella mateixa. Una força que la va empènyer a decidir-se a fer el voluntariat a un centre penitenciari.

El pas per l’Institut Poeta Maragall, a Barcelona, diu que la va salvar i li va canviar la vida. Després va començar l'etapa universitària. Des de fa un any compagina les classes a la UAB amb una feina de monitora al menjador d’un centre educatiu i amb el voluntariat que fa els diumenges al matí al centre penitenciari de Brians (dins del Programa de Justícia de la Fundació Autònoma Solidària —FAS—), un voluntariat al qual s’ha anat implicant cada cop més perquè s’hi sent molt a gust.

- Vas començar a estudiar Humanitats a la UAB i després et vas canviar a Sociologia.

Sí. A Humanitats no estava descontenta però no era el que jo volia fer a la vida realment. El meu somni sempre ha estat l’àmbit social i entendre la societat. Sempre m’he preguntat per què hi ha persones que fan mal als altres sense cap motiu. Així que vaig tornar a fer la selectivitat i vaig entrar a Sociologia. Però t’he de dir que, quant més estudio la carrera, menys entenc la societat, la veritat.

- Què hi busques a Sociologia?

Busco això, trobar respoa tes als motius pels quals els individus fan mal. Per què, per exemple, com és que hi ha gent que, dins una mateixa família, pot arribar a fer mal als seus membres, persones amb els mateixos valors o amb valors similars.

- Com et vas assabentar d’aquest voluntariat?

Em va arribar pel correu electrònic de la UAB i em va cridar l’atenció. A més a més, jo estic fent, des de fa un temps, en les meves hores extra, un projecte d’observació en un centre penitenciari que em servirà pel treball de final de grau.

- En què consisteix el projecte?

En la lectura de clàssics entre els interns per extreure’n lliçons essencials de vida. Per exemple, s'agafa La Celestina, un clàssic on surten molts tipus d’amor (passional, possessiu, etc.), es llegeix i després es pot interpretar de mil formes. També ho fem amb El niño del pijama de rayas o El Lazarillo de Tormes. Tots aquests llibres són històries amb molts valors i petites lliçons de vida al darrera, de les quals se’n pot aprendre molt. Es tracta d’agafar paràgrafs i analitzar-los i debatre'ls en grups petits, d’uns 20 interns.

- Què fas exactament a la presó com a voluntària?

Faig tasques de dinamització de grups i participo en l’organització de jocs i d’activitats lúdiques. Tinc com a referent una persona de la presó, una professional, i estic amb ella en tot moment. Estic aprenent molt. Poc a poc he anat guanyant-me la confiança de tothom i de la meva referent dins la presó. Al principi només era en un mòdul i ara vaig passant per diversos mòduls.

- El món penitenciari es veu des de fora amb molt de respecte.

Sí. Alguns amics m’han preguntat que si no em fa por anar a la presó. Però jo no en tinc gens, de por! Són persones. Jo m’hi sento bé, còmoda. Saps què passa? Que a la societat hi ha molts prejudicis i molt d'estigma vers el món dels presos.

- Quina relació tens amb els presos i els treballadors del centre penitenciari?

La veritat, molt  bona. Allà em diuen que els aporto una altra visió, la del carrer, la d’una persona jove, i estan molt agraïts i contents amb mi. Per exemple, a l’estiu, quan feia molta calor, el grup de dones estaven molt avorrides i els vaig proposar de fer alguna cosa especial per animar-les, i vam organitzar un karaoke. Va ser genial. Un cap de setmana hi vaig estar 10 hores cada dia, perquè vam celebrar el Dia de Reis i vaig estar ajudant. Allò va ser excepcional. Normalment hi vaig un dia. Jo crec que hem fet pinya i m’hi sento supercòmoda. M’han convidat fins i tot a menjar amb ells.

- Has arribat a fer amistat amb algunes de les persones preses?

No, això no. Jo hi estic a gust i còmoda entre elles. Però l’amistat és una cosa molt diferent. Això s’ha de tenir molt clar.

- Quin aprenentatge principal n’has extret?

M’han fet veure que ni els bons són tant bons, ni els dolents són tant dolents. I que la millor forma d’enfrontar-te a la por és encarar-t'hi.

- Creus en les segones oportunitats?

Totalment. Sí que hi crec. A mi també me les han donat al llarg de la meva vida en diverses ocasions. Per exemple, el mateix professorat de la UAB, sense anar més lluny. En alguna ocasió quan no he arribat a temps per lliurar algun projecte i un professor m’han donat l’oportunitat de presentar-lo l’endemà.

- Has pogut ajudar els presos o, al contrari, potser ells t’han pogut ajudar a tu a valorar altres coses?

Crec que ha estat mutu. És a dir, a mi no em veuen com una funcionària de presons, no estic allà per vigilar-los. Jo crec, almenys voldria que fos així, que la meva aportació és la d’una persona del carrer, sense traspassar el límit, perquè no deixen de ser interns, però jo crec que em veuen com una figura més propera.

- I com ho fas per aconseguir que et vegin així?

He après a escoltar-los i a saltar el prejudici que hi ha en aquest àmbit. Allà a mi personalment m’han ensenyat a valorar la vida. Ara soc més conscient del valor que té sortir quan vull anar a fer un beure a un bar o a una terrassa amb els meus amics, per exemple. Aquesta llibertat hi ha persones que no la tenen. Parlo amb els meus amics i els intento fer veure que no és tot com sembla. Si el presos estan allà, òbviament, és perquè han fet alguna cosa, però hem de saber escoltar-los.

- Com a futura sociòloga i com a persona jove que ets, com veus el jovent?

Treballant amb alumnat d’ESO, al menjador, veig que a la joventut li calen més límits. Cal més educació en aquest sentit. S’ha perdut la comunicació entre les famílies i l’avenç de la tecnologia està sent desastrós. No hi ha vida en societat. I no serveix de res que un dia anem a una manifestació multitudinària i a l’endemà veiem una injustícia pel carrer i ningú no sigui capaç d’aturar-se a ajudar a aquella persona.

- I el teu futur laborIal, cap on s'encamina?

Els treballadors de Brians m’han dit que m’apunti a la borsa de treball de la presó, i no paren d’animar-me que em prepari per a entrar-hi a treballar. Seria el meu somni, poder treballar en un centre penitenciari. He descobert la meva vocació.