"És important que els humanistes integrem la cultura digital al nostre pensament crític"

"Pretenem estudiar com ens podem aprofitar tots d'aquesta immensa massa de dades que ens faciliten les tecnologies digitals sense perdre la crítica, la perspectiva, el context i el tots els aspectes humanístics clau"

Format en Filologia Hispànica, Paul Spence és expert en l'edició i publicació de textos digitals, àmbit en el qual ha desenvolupat més de trenta projectes, i membre de l'associació Humanidades Digitales Hispánicas. La seva conferència a la UAB es va centrar en “La cultura digital i les noves arquitectures de participació en les humanitats” i va precedir l'acte de constitució de la Xarxa d'Humanitats Digitals de la Universitat.

- A què anomenem Humanitats Digitals?
- Les humanitats digitals avui dia es pot dir que són un espai -alguns pensen que transdisciplinar- que pretén relacionar les humanitats tradicionals -literatura, història, etc.- amb mètodes i eines digitals i computacionals noves. Al llarg de la seva història s'ha fet molt èmfasi en la construcció de noves eines i nous recursos. És un espai de construcció de nous recursos i d'experimentació, però també de teorització sobre els resultats i de debat sobre quines són les conseqüències de l'ús dels recursos tecnològics que tenim al nostre abast des d'una perspectiva humanística.

Amb l'expansió de l'àmbit, fa aproximadament una dècada, es comença a parlar molt de l'accés obert a la cultura i de com podem imaginar la ciència sense perdre allò que és important d'aquesta: mantenir el rigor de les humanitats com un espai científic, però aprofitar alhora els avantatges d'aquests nous instruments i dels espais socials de la cultura oberta.

També se centra molt en la difusió, la publicació i l'edició, així com en la utilització de les dades; la nostra relació amb les dades que es creen, tant en la societat en general com les que anem creant en la nostra recerca. Pretenem veure com ens podem aprofitar tots d'aquesta immensa massa de dades sense perdre la crítica, la perspectiva, el context i tots els aspectes humanístics clau.

- Des de quan existeixen?
- Les Humanitats Digitals van sorgir realment fa uns setanta anys, però van començar a cobrar popularitat en fa quinze. En els anys 60 i 70 va haver diversos experiments amb l'anàlisi lingüística i literària, i va existir un petit àmbit de coneixement que es deia informàtica humanística, en el qual van participar diversos investigadors espanyols. Més recentment, amb la publicació de “A Companion to Digital Humanities”, un llibre molt influent que va introduir el nou terme, aquest concepte va començar a créixer i l'any 2011 es va començar a parlar d'ampliar-lo a altres àmbits, ja que fins llavors havia estat molt centrat en el text, pensant en altres formes digitals i menys enfocat solament en el que serien les humanitats tradicionals.

- Com està influint la tecnologia digital al món acadèmic i científic de les humanitats?
- És obvi que avui dia tots tenim algun tipus de relació amb la tecnologia digital, estem acostumats a coses que fa uns deu o vint anys eren impensables, com el nivell d'accés que tenim als recursos digitals; ja no només anem a la biblioteca, sinó que cerquem recursos al web; estem acostumats a nivell social a un tipus de comunicació que és completament nova, en certs sentits molt dinàmica i en teoria, no sempre en la realitat, aquestes noves maneres de comunicar faciliten l'acte de compartir informació, les impressions, crear noves relacions amb persones de l'altra punta del món que ni tan sols coneixem. Hem trencat algunes barreres geogràfiques i socials en aquest sentit.

En l'àmbit científic ho hem notat sobretot en l'accés a nous materials i menys en l'aspecte comunicatiu. I evidentment, també suposa una diferència important per als estudiants i les institucions.

El repte per a les institucions del segle XXI és com afrontar aquesta nova onada de noves tecnologies, en molts aspectes positives, que ofereixen noves possibilitats. I tenim un repte important que encara no hem afrontat: com utilitzar les dades, que estan sent usades en altres camps de la ciència i que estan contribuint a la seva transformació. En les humanitats encara no hem pogut assumir completament aquest aspecte en el panorama teòric. Estem acostumats a treballar amb determinats aspectes de les dades, però realment encara no formen una part central, com pot ser el material imprès, per exemple, en el nostre univers de coneixement.

- Creu que implicaran en el futur un veritable canvi de mètode d’investigació o una revolució científica?
- S'usa molt el terme en la relació amb la tecnologia, que és una tendència ben estudiada per diversos investigadors en la cultura digital, però la majoria de les vegades això reflecteix, més que canvis reals en la recerca, una transferència de missatges comercials on es pretén vendre productes nous, o mites públics bastant estesos sobre el poder de la tecnologia. Els canvis tecnològics/digitals no disposen solament d'un component tècnic, també tenen un element social molt important.

En les humanitats aquest component social es reflecteix en el grau en què els investigadors assimilen allò positiu -i rebutgen allò negatiu- dels canvis tecnològics en la seva pràctica, i sobretot ho integren en les seves teories. Ara com ara se sol veure allò tecnològic com quelcom extern a la seva recerca, quelcom utilitari, però és important que els humanistes integrem la cultura digital al nostre pensament crític.

- Posi'm alguns exemples interessants de projectes d'humanitats digitals
- Hem assolit fites importants en l'àmbit de l'edició, on s'estan utilitzant molt les eines digitals. Aquí a la UAB els companys del grup Prolope són un magnífic exemple i nosaltres al King’s College London també hem treballat molt en edicions digitals. Per exemple, un alumne nostre, Ernesto Mendoza, va realitzar un treball d'edició digital del Códice Mendoza, una obra molt important en la història precolombina de Mèxic, que posteriorment va rebre suport a nivell institucional i avui dia també es pot trobar en format d'aplicació per a telèfons mòbils. És un exemple il·lustratiu de com els investigadors treballen amb noves formes d'edició que no solament es pensen en termes de l'edat de la premsa, la qual cosa no suposa cap crítica cap a tot el que s'ha fet fins ara, que ha estat evidentment molt important. Hem de repensar i veure quins són les noves possibilitats a sumar al treball imprès amb les tecnologies digitals.

Un altre projecte és l’Old Bailey on line, una col·laboració entre diverses institucions britàniques que estudia aquest tribunal penal legal londinenc durant tres segles fins al segle XX i ofereix un panorama molt interessant sobre els canvis socials, permet obtenir una visió sobre una part de la societat que no sol ser investigada en els estudis canònics o més ortodoxes y convencionals. Aquest projecte ha donat lloc a molts experiments de visualització i a altres subprojectes de dades massives de processament lingüístic molt importants.

- En relació a la participació ciutadana en projectes de recerca, quines oportunitats han suposat les tecnologies digitals?
- El gran canvi respecte a la relació de les humanitats i el públic es va produir amb l'arribada de la web 2.0, a principis d'aquest segle, amb una web molt més oberta i accessible que facilitava poder compartir continguts, produir continguts, etc. Aquest va ser un canvi molt important que va donar lloc als mitjans socials que tots coneixem. En la ciència aquest canvi ha estat molt més lent, sobretot en humanitats, encara que també s'hi ha donat. En altres camps hi ha hagut experiències molt interessants i més àmplies de participació del citizen scholar  o “ciutadà científic”, encara que suposa alguns reptes científics als quals encara estem fent front.

- Posi’m exemples d'humanitats amb participació social
- Entre els projectes destacables hi ha el projecte Transcribe Bentham, per transcriure documents del filòsof Jeremy Bentham; o el Shakespeare’s World, un projecte col·laboratiu entre l'Oxford English Dictionary, el projecte Zooniverse d'Oxford University i Folger Shakespeare Library in Washington, D. de C., que ofereix al públic l'oportunitat de transcriure documents de l'època de Shakespeare. Allò interessant és que tothom pot col·laborar i quan transcriuen una paraula que no apareix al diccionari el sistema detecta aquesta nova paraula o variant i l'assenyala per als editors del diccionari, que després decideixen si volen introduir el terme o no. Això ofereix al públic una oportunitat per comprometre's amb els continguts de recerca que normalment no té.

Aquests experiments, dels quals hi ha diversos exemples que podria esmentar, han obert un espai per mirar la relació entre la societat en general i les humanitats. És qüestionable si això és un mètode que es podria estendre molt, perquè només hi ha un determinat nombre de projectes que es poden llançar a la participació ciutadana, però obre qüestions interessants.

Evidentment, la relació entre les humanitats digitals i el públic té una resposta molt més àmplia que el que he comentat aquí i inclou altres termes com la comunicació, el qüestionament dels papers tradicionals o les institucions de comunicació que tenim. No és una pregunta fàcil de resoldre.

- No es pot ressentir el rigor en aquests projectes?
- Òbviament presenten uns reptes relacionats amb el rigor i l'edició, però és un tipus de dinàmica més oberta i col·laborativa, que no ha de perdre el rigor i el paper de l'investigador tradicional, que sempre hi serà, perquè sempre cal una persona que comprovi o realitzi una anàlisi o una revisió. Però ofereixen, d’una banda, un tipus de compromís amb la societat que les humanitats no solen tenir avui dia i, d’altra banda, una possibilitat, per la quantitat de persones que poden participar, d’editar, de transcriure, de digitalitzar textos a un nivell inimaginable si només tenim un equip reduït de persones.

- I sobre els futurs humanistes, és necessari que tinguin formació en competències digitals dins de les seves carreres? S’està fent ja?
- És important tenir formació en competències digitals, però que aquesta formació sigui adequada a les necessitats d'algú que vol estudiar les humanitats. Les humanitats digitals han jugat un paper important en aquest sentit amb cursos informals, com l' escola d'estiu de LINHD aquí a l'estat espanyol, i formals, com el Màster en Humanitats Digitals del que sóc director, o el Màster que tenen també en aquesta Universitat.

Hi ha diferents objectius de la formació que depenen de la disciplina i del tipus de futur que cada investigador busca. Alguns voldran estudiar el codi de prop -des de perspectiva humanística- mentre que molts preferiran entendre els conceptes generals, per poder gestionar millor el procés i les dades digitals creades per la seva recerca.