La península Ibèrica, refugi dels últims llinatges europeus que van sobreviure a l’Edat de Gel

15/03/2019

Al final de l’Edat de Gel, fa uns 20.000 anys, la Península Ibèrica no només va ser un refugi que va retenir la diversitat d’aus i plantes que es van perdre a altres territoris del nord d’Europa. També va conservar la diversitat genètica de les poblacions humanes del moment. Així ho desvela un estudi liderat per l’Institut Max Planck amb participació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que demostra la supervivència dels dos llinatges paleolítics més antics en els últims caçadors-recol·lectors i les primeres poblacions del neolític a la Península.

La recerca, publicada a Current Biology, ha analitzat el genoma dels últims caçadors-recol·lectors del final de l’Edat de Gel i d’individus neolítics que van viure a la península fa entre 13.000 i 6.000 anys. En total, 11 individus, dos dels més antics provinents de l’abric Balma Guilanyà (Lleida, 12.000 anys), que investiga un equip de recerca del Centre de Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria (CEPAP-UAB). El treball ha estudiat de nou l’individu de la Cueva de El Mirón (Cantàbria, 19.000 anys) i ha incorporat les dades genètiques del Paleolític fins al neolític mitjà publicades a Europa.
 
Estudis previs havien assenyalat que el final de l’Edat de Gel va ser un període crític per a les poblacions humanes. Només dos llinatges genètics del Paleolític Superior van sobreviure a l’oest i centre d’Europa. El primer, en individus associats al període cronocultural magdalenià (20.000-15.000 anys), el representant més antic dels quals és el de El Mirón. L’altre, relacionat amb l’epigravetià (15.000-13.000 anys), amb l’individu més antic al jaciment de Villabruna, a Itàlia.

Després d’un període de millora climàtica succeït fa uns 14.500 anys, el llinatge magdalenià desapareix i és reemplaçat pel provinent del grup Villabruna -conegut a partir de llavors com a Western Hunter Gatherers (WHG)-, que va acabar estenent-se per pràcticament tota Europa Occidental.

Sobre el que va succeir a la Península Ibèrica fa 13.000 anys, però, hi havia molt poques dades. L’estudi presentat ara mostra que el llinatge magdalenià va sobreviure en aquest territori mesclat amb el del grup Villabruna i sense ser reemplaçat per aquest últim. Ambdós llinatges estaven presents ja fa uns 19.000 anys, el què suggereix una connexió entre dos potencials refugis genètics anterior al reemplaçament que es va produir a la resta d’Europa. I això va resultar en un ancestre genètic que va sobreviure en els últims caçadors-recol·lectors ibèrics de fa 12.000 anys.

“Aquests individus tenien una mescla dels dos tipus de llinatges genètics més antics: el que data de l’Últim Màxim Glacial, atribuït als individus de la cultura magdaleniana, i l’altre, que es trobava arreu de l’Europa central i occidental i que havia reemplaçat el primer després de la glaciació en tot el territori excepte a la península Ibèrica”, explica Vanessa Villalba-Mouco, primera autora de l’estudi.

Els investigadors no saben quan es va produir aquesta mescla, però suggereixen que podia haver estat poc després del Màxim Glacial, perquè l’individu de El Mirón té les dues components, amb una petita proporció del llinatge Villabruna. Els de Balma Guilanyà són una barreja al 50%.

“La seqüenciació de la composició genètica dels individus de Balma Guilanyà han estat fonamentals en l’estudi, perquè confirma la pervivència de llinatges antics en els caçadors-recol·lectors de l’Europa Occidental en un període en què a altres parts d’Europa, com el Nord d’Itàlia o França, ja s’ha produït el reemplaçament genètic del llinatge magdalenià”, assenyala Rafael Mora, director del CEPAP-UAB.

Sobre com es va generar aquest llinatge ibèric dual l’equip de recerca planteja tres hipòtesis: que ja existís a la península un llinatge magdalenià que després va ser complementat pel grup Villabruna; que els dos llinatges hi arribessin d’Europa separats i es barregessin aquí; o que existissin ja mesclats a Europa abans d’arribar a la península.

Pel que fa als individus del neolític peninsular analitzats, l’estudi mostra que porten traces d’aquest doble ancestre paleolític ibèric. Aquest senyal genètic indica que els últims caçadors-recol·lectors locals i els primers camperols neolítics arribats d’Orient Pròxim fa uns 7.500 anys, amb una composició genètica completament diferent, s’hi van hibridar, com ho van fer també en la resta d’Europa.

En l'estudi han participat també investigadors d'universitats i centres de recerca de Saragossa, Valladolid, Vitoria, Santiago de Compostel·la i Madrid, així com d'Estats Units, França, Àustria i Suïssa.

Referència: Vanessa Villalba-Mouco, Marieke S. van de Loosdrecht, Cosimo Posth, Rafael Mora, Jorge Martínez-Moreno, Manuel Rojo-Guerra, Domingo C. Salazar-García, José I. Royo-Guillén, Michael Kunst, Hélène Rougier, Isabelle Crevecoeur, Héctor Arcusa-Magallón, Cristina Tejedor-Rodríguez, Iñigo García-Martínez de Lagrán, Rafael Garrido-Pena, Kurt W. Alt, Choongwon Jeong, Stephan Schiffels, Pilar Utrilla, Johannes Krause, Wolfgang Haak. Survival of Late Pleistocene Hunter-Gatherer Ancestry in the Iberian Peninsula. Current Biology, DOI: 10.1016/j.cub.2019.02.006