'És una història d'amistat femenina intimista, que ha enamorat i estic molt feliç'

Cristina Campos, alumni d'Humanitats '97, ha dedicat la seva trajectòria professional al cinema, en tasques de producció i actualment com a directora de càsting amb directors com Agustí Villaronga, Joel Joan o Jaume Balagueró. A principis d'any publicava la seva primera novel·la Pan de limón con semillas de amapola.

22/04/2016

Llicenciada a la primera promoció d’Humanitats a la UAB, durant els estudis va decidir anar d’erasmus a la ciutat alemanya de Heidelberg, on s’hi va quedar durant gairebé tres anys. Un Erasmus que li va obrir les portes del cinema (va treballar al Festival de Cinema Internacional de Manheim-Heidelberg), al que finalment ha dedicat la seva trajectòria professional realitzant tasques de producció i actualment com a directora de càsting de sèries o pel·lícules. Vint anys llegint guions que l’han dut a publicar Pan de limón con semillas de amapola (Planeta, 2016), la seva òpera prima, amb una gran acollida internacional.

1- Vas formar part de la primera promoció d’Humanitats de la UAB a principis dels anys 90, com vas viure aquesta època?
Érem unes 40 persones, érem com una família petita, va ser una gran experiència. Les meves amigues, a qui dedico el llibre, són amigues de la UAB, aquest vincle ha sigut tant important com els meus estudis a la universitat. Sento cert agraïment a tot el professorat que he tingut en la meva trajectòria universitària, perquè jo no era una nena que de petita escrivís, ni amb una creativitat impressionant, el meu primer contacte important amb la literatura va ser a Humanitats.

2- Per què vas escollir la UAB? I quins records en guardes?
Em venia de gust sortir de Barcelona, sempre havia estudiant al centre de Barcelona, era com sortir al camp. És un motiu més aviat romàntic. Recordo molt especialment al professor d’alemany Bernd Springer, m’agradaven les seves classes, a més, quan vaig voler anar d’Erasmus, va confiar en mi, i vaig obtenir una beca per estudiar a Heidelberg. Al final m’hi vaig estar gairebé 3 anys, Alemanya em va abraçar des del primer moment en què hi vaig posar els peus, vaig trobar uns professors boníssims, bons amics, l’amor i un treball al Festival Internacional de Cinema de Manheim-Heidelberg. D’aquest període ha sortit la novel·la, que ha sigut un èxit internacional. Crec que hi ha alguna cosa de tot el que m’ha passat, que és gràcies a aquella beca.

3. Com vas arribar a treballar al Festival?
Primer, de fet, vaig començar a treballar a la fira de Frankfurt de traductora d’alemany-espanyol. I finalment, per casualitat, acompanyant un dia a una amiga a Manheim, vaig conèixer el director del festival, un enamorat de Mallorca, que em va proposar de treballar-hi. Jo no en tenia ni idea de cine, però vaig acceptar.

4. Quines tasques hi realitzaves?
Durant el procés de la selecció de les setze pel·lícules que es projectaven, ajudava a la coordinació. I durant el Festival, atenia els convidats, sobretot els de parla hispana, i a més, feia de coordinadora dels meetings de coproducció audiovisual, on es troben els responsables de projectes amb possibles productors.

5. Finalment, tornes a Barcelona.
D’això en fa 17 anys, i ja havia decidit de dedicar-me al cinema. Em vaig passar per totes les productores a entregar currículums. Una d’elles va ser Els films de la Rambla de Ventura Pons, on em vaig quedar tancada a l’ascensor, em va agafar pànic, i vaig començar a cridar. Els va fer tanta gràcia que em van contractar, a banda d’això, parlava anglès i alemany, però vam riure molt. Una de les primeres pel·lícules que vaig fer va ser Morir o no de Ventura Pons. Vaig estar vuit anys treballant de secretària de producció de rodatge i vaig passar a ajudant de producció i, al cap d’un temps, vaig incorporar-me a l’equip de direcció de cinema, fins que vaig començar a fer càstings fa uns deu anys, actualment sóc directora de càsting. He treballat a una mini sèrie preciosa Carta a Eva, d’Agustí Villaronga, he fet l’última sèrie coodirigida per Joel Joan i Hèctor Claramunt, El Crack, molt divertida. I he fet tota la saga de pel·lícules de REC.

6. Quines característiques necessita una persona per a ser un bona directora de càsting?
Jo llegeixo el guió quan el rebo, quedo amb el director i l’escolto. La meva feina és saber escoltar al director, perquè el mateix guió dirigit per l’Agustí Villaronga o el Joel Joan serien dues històries completament diferents. He de ser una mica psicòloga, saber entendre el director i tenir sentit comú. Un cop he entès el director, faig un desglossament de personatges i busco els actors més adients per a donar vida a uns personatges que de moment són només al paper. Quan ja els he escollit, els passo una separata, que és un tros de guió d’unes dues pàgines, el memoritzen i els poso davant de càmera.

7- Acabes de publicar la teva primera novel·la Pan de limón con semillas de amapola. D’on sorgeix la teva vessant literària?
Durant vint anys he llegit molt guions, perquè no només treballo amb guions que finalment surten, sinó amb molts que finalment no surten, ja que faig un treball previ per ajudar a trobar finançament. Així que vaig començar a escriure guions, el primer va rebre un premi de l’Institut de les Ciències i les Arts Audiovisuals (ICAA), i vaig poder escriure durant un any, però finalment no va sortir finançament. Després vaig escriure un altre i la Unió Europea el va premiar, però tampoc va sortir, vaig escriure un tercer guió amb els mateixos resultats i vaig decidir de tirar la tovallola. Rebre diners per escriure està molt bé, però com a escriptor, t’agrada compartir i que la gent llegeixi els teus guions. Però arrel d’això, el grup Planeta em va contactar, tot i que jo ja no volia seguir treballant amb els guions. Em vaig tancar durant un any a escriure una novel·la, una història d’amistat femenina, una història intimista, que ha enamorat i estic molt feliç.

8- Explica’ns la trama del llibre?
És la historia de quatre dones que es fan molt amigues amassant pa a un forn de pa d’un poble de la serra de Tramuntana a Mallorca. Tenen vides molt diferents, són dones oposades, però que d’alguna manera, unides, fan un equip. Tinc tres boníssimes amigues de l’època universitària i m’he inspirat molt en les seves vides, ara ja són mares, però ens veiem, són la meva tribu, la tribu de l’Autònoma. Una de les protagonistes es diu Marina, i és una cooperant de Metges Sense Fronteres, com una amiga meva. Després hi ha l’Anna, una dona de mitjana edat amb una filla adolescent i l’Úrsula, una dona de 80 anys, que és escriptora. La qüestió és observar la vida dels que tens a prop, veure els conflictes que tenim tots i els girs que dóna la vida a vegades sense que ho esperem, i bolcar-ho tot en la història.

9- El llibre va ser escollit, amb deu novel·les més de tot el món per a participar a les coproduccions cinematogràfiques del Festival de Cine de Berlín, que permetria adaptar-la al cinema i els seus drets han sigut comprat a Alemanya, Itàlia i Polònia. Veurem al història als cinemes?
Anar al festival de cine de Berlín, t’obre les portes a coproduccions internacionals, però ja veurem què passa, perquè fer cine és molt complicat. Vaig fer un postgrau de guió als 35 anys a l’ESCAC, he après a escriure de la mà de guionistes professionals i vaig escriure la novel·la gairebé com si fos un guió. En un guió, al contrari de la literatura, només s’escriu el que es pot fotografiar. Quan vaig passar el primer manuscrit a Planeta, els va agradar molt, però em van dir que tot era fotografia pura, que havia d’intentar aprofundir en l’ànima dels personatges. I ho vaig entendre, perquè en un guió no pots posar res que la càmera no pugui projectar.

10- Com has viscut la bona acollida de la novel·la?
Amb la serenitat dels 40, estic orgullosa, però molt serena. Quan véns d’un àmbit literari, mai penses que escriuràs una novel·la. Sóc una gran lectora i la vida m’ha anat posant una mica les coses al meu camí, de fet, quan vaig tirar la tovallola, pensava que no tornaria a escriure mai més.