Descrites les petjades més antigues de Catalunya
09/02/2016
Investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) han identificat a la Vall de Manyanet (Pallars Jussà, Lleida) diversos rastres d’animals tetràpodes de fa aproximadament entre 280 i 290 milions d’anys, la qual cosa els converteix en les petjades fòssils més antigues de Catalunya. Corresponen a diferents grups d'amfibis i rèptils primitius, entre els que s'han identificat petjades de sinàpsids, el grup que més endavant donarà lloc als mamífers.
Les icnites o petjades fossilitzades de la Vall de Manyanet (dins del terme municipal de Sarroca de Bellera) es distribueixen en dues zones que corresponen a dos ambients diferents: una zona fluvial de meandres i una altra d'aigües no confinades. Aquests dos paleoambients haurien estat l'hàbitat de grups de tetràpodes diferents durant el Permià. Els primers tetràpodes (terme d'origen grec que significa "quatre potes") són els primers vertebrats que van trepitjar terra ferma, desenvolupant pulmons per captar l'oxigen de l'atmosfera i transformant les aletes en potes, però amb un cicle vital encara força lligat als ambients aquàtics.
En el que era una zona fluvial, els investigadors hi han identificat icnites (petjades) de temnospòndils (els antecessors dels actuals amfibis) de diferents mides. "Són un grup amb una forma de vida similar a la de les actuals salamandres, algunes espècies succionaven el menjar, mentre que d’altres espècies caçaven de forma activa, semblant a com fan avui dia els cocodrils", explica Eudald Mujal, investigador del Departament de Geologia de la UAB que encapçala l'estudi. En aquesta la biodiversitat és més gran que en la zona d'aigües obertes i inclou icnites d'altres grups, com seymouriamorfs, un grup peculiar d’animals de casi un metre de longitud, que es troben a la transició entre els amfibis i els animals que ja ponien ous amb closca o diadectomorfs, animals amb aspecte de rèptil que podien assolir grans dimensions, fins a dos metres de longitud aproximadament.
En l'àrea que es correspon a una zona aquàtica oberta, els investigadors han identificat rastres de captorhínids, un grup de rèptils primitius de mida mitjana (fins mig metre de longitud) amb diverses fileres de dents que es van extingir a finals del Permià. També han identificat sinàpsids, els precursors dels actuals mamífers. "Hem identificat petjades de pelicosaures, un grup de sinàpsids que podien arribar fins als quatre metres de longitud i que, en alguns casos, presentaven una vela al llarg de la columna vertebral de la que en desconeixem la funció", explica Mujal. El grup dels pelicosaures es van extingir a finals del Permià, però un grup de sinàpsids, els cinodonts, donaria lloc als mamífers posteriorment.
Durant el Permià totes les masses terrestres es trobaven unides en un únic supercontinent conegut com a Pangea, situat aproximadament sobre l'actual equador i que s'estenia cap als pols. En aquest estudi, els investigadors han comparat les icnites de la Vall de Manyanet amb les que s'han recuperat del que era el centre d'aquest supercontinent i conclouen que les diferències faunístiques observades poden ser la conseqüència de climes diferents. "Ens hem adonat que, en paleoambients similars, les associacions d’icnites, i per tant de tetràpodes, canvien. Aquests canvis coincideixen amb les diferents franges paleoclimàtiques que es proposen als models, per tant, la distribució de les faunes probablement es relacionava amb el clima”, comenta Josep Fortuny, investigador de l'ICP que ha participat a l'estudi.
El Permià es va iniciar fa uns 300 milions d’anys (Ma) i va finalitzar fa uns 250 Ma, donant pas al Triàsic, que va perdurar fins fa uns 200 Ma, en el qual van aparèixer els dinosaures. Aquests dos períodes van ser de crucial importància per la història de la vida, ja que el seu límit està marcat per l’extinció més gran que ha sofert mai la Terra, en la qual van desaparèixer més del 90% de les espècies, essent molt superior a l’extinció de finals del Cretaci que va acabar amb el domini de les faunes de dinosaures.
La troballa ha estat publicada a la revista Geological Magazine de la Cambridge University Press.