Com es crea i consolida la memòria a llarg termini?
Un estudi internacional publicat a Nature, en què han participat investigadors del Departament de Biologia Cel·lular, Fisiologia i Immunologia i de l’Institut de Neurociències (INc), ha descrit els processos que es donen en les neurones de l’hipocamp perquè puguin crear-se memòries de llarga durada i sigui possible l’aprenentatge.
08/10/2020
La memòria a llarg termini és un mecanisme cerebral que ens permet codificar i retenir una quantitat gairebé il·limitada d’informació al llarg de la vida. En la seva formació intervenen proteïnes clau que activen la síntesi proteica, com la subunitat α del factor d’iniciació eIF2 (eIF2α).
En aquest estudi, publicat a la revista Naturei i fet en ratolins, s’han identificat els circuits i les connexions neuronals pels quals eIF2α perjudica l’aprenentatge i la memòria quan està unida a una molècula de fòsfor (fosforilada), mentre que els potencia en la seva forma no fosforilada, tant en condicions de salut com de malaltia.
L’equip de recerca, en el qual han participat Albert Quintana i Elisenda Sanz de l’INc-UAB, coordinats per la Universitat McGill (Montreal, Canadà), ha demostrat que la implicació d’eIF2α en la formació de noves memòries de llarga durada ve donada per l’activitat que té en dos tipus de neurones de l’hipocamp: les neurones excitadores i les neurones que expressen somatostatina, un grup de neurones inhibitòries. De forma paral·lela i autònoma, la reducció de la fosforilació d’eIF2α en aquestes dues subpoblacions és suficient per incrementar la síntesi proteica, reforçar les connexions entre neurones i millorar la memòria de llarga durada.
“Per estudiar aquests efectes hem utilitzat una tècnica desenvolupada per nosaltres, que ha permès demostrar que els canvis que es produeixen a les neurones excitadores durant l'aprenentatge són similars als que s’observen a l’impedir genèticament la fosforilació d'eiF2α en aquestes neurones” explica Elisenda Sanz. Això és important perquè ha permès validar el model genètic i identificar els canvis que l'aprenentatge produeix a nivell trascripcional.
“L’existència de dos processos autònoms de consolidació de la memòria mediats per la forma no fosforilada d’eIF2α pot respondre a un avantatge evolutiu per assegurar i regular la duració d’una memòria determinada”, assenyala Albert Quintana.
L’estudi és el primer que analitza per separat el paper de les neurones excitadores i inhibidores de l’hipocamp en la consolidació d’aquests tipus de memòries, i contribueix a comprendre el fenomen de la creació i manteniments de records, encara tan desconegut.
Referència: Sharma, V., Sood, R., Khlaifia, A. et al. eIF2α controls memory consolidation via excitatory and somatostatin neurons. Nature (2020). https://doi.org/10.1038/s41586-020-2805-8