“Hi ha molt de coneixement i experiència acumulada i tot això queda molt ofegat en funció dels estereotips vinculats a l’edat”

22/11/2018

Conversem amb Maria Jesús Comellas, doctora en Psicologia UAB ‘85 i professora durant molts anys de Psicopedagogia a la UAB, i Jaume Cela, Educació UAB '77, sobre el projecte XEC3, xarxa d’Expertesa per a la Construcció de Coneixement Compartit.

Comellas és la impulsora d’aquest projecte de mentoria intergeneracional on persones jubilades aporten el seu coneixement a joves estudiants que estan elaborant un treball de recerca. Cela és un dels 80 mentors que formen part de la iniciativa.


 
L’objectiu del projecte XEC3, del grup de recerca GRODE UAB, és construir coneixement a partir de les relacions multigeneracionals. Quin és l’embrió del projecte?
Maria Jesús Comellas (MJC) – Quan era professora de la UAB, vaig treballar en dos projectes: un sobre la convivència en els centres, i l’altre sobre el treball en famílies, que ha sigut una de les meves passions. L’objectiu sempre ha sigut no maltractar tant a les famílies com estem fent des de la societat, exigint-los coses que no toquen i minimitzant el seu saber i la seva acció educativa a casa donant-los sempre lliçons.
Un cop vaig ser professora emèrita de la UAB, vaig fer públic un treball que havia anat emergint des de feia uns 10 anys. Amb tot aquest treball amb les famílies, vaig observar que sempre s’acusava als avis i àvies de malcriar les criatures i ser els causants de molts problemes i no m’agradava aquesta mirada, de manera que vaig pensar que havíem de fer un enfocament diferent de cara a la generació sènior. Jo sempre deia que hi ha molt de coneixement i d’experiència acumulada, i que tot això es quedava molt ofegat en funció dels estereotips vinculats a l’edat.
 
El projecte treballa amb tres perfils generacionals: mentor sènior amb experiència en un camp, professorat (generació intermèdia) i alumnat jove que està fent un treball de recerca.
MJC – Sí, exacte, els perfils estan molt ben dibuixats. La tutoria sempre és entre professor i alumnat, qualsevol acció que faci el mentor amb l’alumne, inclou al professor. Sempre és el professor qui fa el seguiment i l’avaluació i el mentor acompanya, aporta experiència, bibliografia...  
Jaume Cela (JC) - És la importància de trobar vincles de col·laboració i de participació. Jo soc d’una generació que vam ser els que vam construir, per bé o per malament, l’escola pública en el franquisme i el postfranquisme, i se’ns va oferir la possibilitat de jubilar-nos als 60 anys. S’ha perdut l’oportunitat, però no de manera definitiva, d’aprofitar l’experiència de moltes i molts mestres amb molts anys de vida a l’aula per acompanyar els itineraris formatius de mestres novells. Imagina’t la riquesa d’una persona que té 30-40 anys d’experiència reunida amb un grup de gent en pràctiques en una mateixa escola, es reuneixen i discuteixen quins problemes s’han trobat, què han observat...
 
En quin punt es troba el projecte?
MJC - Hi ha una llista de més de 80 persones sènior que hi volen participar com a mentors i ja hem tingut 8 experiències de mentoria positives amb estudiants de batxillerat que realitzen el Treball de Recerca. A més, s’està intentant aplicar amb els Treballs de Fi de Grau, hem parlat amb totes les universitats, perquè creiem que és el lloc on es construeix el coneixement.
 
De fet, un d’aquests 8 casos d’èxit és el teu, Jaume.
JC - Sí, jo vaig fer de mentor d’un treball i en tinc un record excel·lent. Sobretot el que és primordial és l’entesa entre el mentor i el professor de secundària, i amb el Sergio vam tenir un feeling extraordinari des del primer dia. Vaig acompanyar dues estudiants que volien fer un projecte de cine, i el cine és la meva bogeria. Van ser quatre o cinc reunions amb elles per anar fent el seguiment del treball i poder-los portar material, el treball fort el va fer el tutor.
 
Quin perfil han de tenir els mentors?
MJC - Els mentors no cal que siguin professors, tenim empresaris, economistes, persones del camp de la medicina. Hi ha metges que pensen: “I ara què faig?”. O empresaris, gent acostumada a gestionar, a moure’s, amb un coneixement de la realitat que algú necessita. En un dels treballs que hem mentoritzat, dues alumnes van muntar una empresa, una perruqueria, i hi va participar un empresari, que va acabar molt satisfet.
 
Amb aquesta relació entre generacions es treballen els estereotips i es canvia la mirada.
MJC- Sí, per exemple, l’empresari quan es va trobar amb les dues alumnes de 17 anys que volien muntar la perruqueria ens va trucar i ens va dir: “Us heu equivocat, són molt petites i no saben res”, però després va ser una gran experiència. Canvien els estereotips en els dos sentits, aquell home es va revitalitzar pensant que la societat està millor del que es pensava, perquè va veure que hi ha jovent interessat en molts temes. És un intercanvi a partir del coneixement i del reconeixement.
 
El projecte està molt lligat al concepte de generativitat.
MJC – Sí, exacte, perquè consisteix a retornar a la societat part del teu bagatge, generar nou coneixement. S’està parlant molt de les illes socials, però també que el suport entre persones sigui una manera de viure en una societat més amable, i no cadascú a la seva, forma part d’aquesta generositat.
JC - Cada vegada més, des de moltes instàncies, es va generalitzant la creació de xarxa. Per exemple a les escoles mantenim, o per via directe o per via dels mitjans informàtics, la creació d’aquestes xarxes per establir vincles de coneixement, de relació, per no quedar-nos aïllats cadascú en el nostre centre. És una de les grans novetats que hi ha ara.
 
Tots dos proveniu del món de l’educació, sou titulats a la UAB i hi teniu una vinculació molt estreta. Com van ser els vostres inicis?
MJC- Jo vaig estudiar als 14 anys a l’Escola de Mestres de Barcelona, a Rambla de Catalunya. L’any 62 vaig entrar a l’escola Talitha, a Sarrià, una escola amb tota una mirada pedagògica. La directora, que va ser la promotora de Rosa Sensat, em va dir “Perquè no vas a la universitat i continues estudiant?”. Ni a mi ni a la meva família se’ns havia passat pel cap, jo venia de Terrassa, ciutat tèxtil, de família obrera. Finalment, vaig llicenciar-me en Psicologia a la Universitat de Barcelona.
JC – Jo als 18 anys treballava al Banco Vitalicio de España, i els caps de setmana feia de monitor en un esplai. Un dels Escolapis em va dir “Escolta, tu amb els nanos sembla ser que te’n surts, per què no vens a fer de mestre?”. No m’ho havia plantejat mai a la meva vida i, a més a més, jo no havia fet ni Batxillerat, vaig fer Comerç, que era el que estudiàvem els pobres. Em vaig quedar absolutament xuclat per aquesta canalla, i per un costat vaig començar a estudiar Batxillerat, i després vaig començar a anar a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat i vaig titular-me el 1977 a l’Escola de Mestres de Sant Cugat, vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona.
 
I us heu anat especialitzant, en el teu cas, Maria Jesús, vas ser professora a la UAB.
MJC - Amb la meva mirada de mestre, sempre pedagògica, d’alguna manera vaig anar veient que hi havia criatures que a l’escola no s’adaptaven i va ser quan vaig començar a l’Escola Heura, a Terrassa, de criatures amb dificultats. I en paral·lel l’any 68, vaig entrar a l’Escola La Roda, una escola molt innovadora en el moviment de renovació pedagògica, vam començar a obrir camins, fent projectes sense llibres...
El 1976, vaig conèixer un professor de la UAB i em va dir que necessitava algú que coneixes realment el terreny, i vaig entrar a la UAB. El 1985 vaig presentar la tesi sobre les dificultats d’aprenentatge, i el 1987 vaig fer les oposicions a professora titular. El món universitari el vaig trobar interessantíssim pel contacte amb el jovent, al qual podia transmetre l’interès per l’educació, de totes maneres, sempre vaig continuar en contacte amb escoles assessorant-les en moltes projectes educatius. Vam aconseguir que la UAB tingués els estudis d’Educació Especial i el 1991, amb professorat de tot l’Estat, vam crear la titulació de Psicopedagogia, amb la qual, la meva identitat va quedar molt estructurada.
 
Jaume, va ser durant 23 anys director de l’Escoleta, l’escola d’Educació Primària ubicada a la UAB, com hi vas arribar?
JC – Després de fer de mestre a diverses escoles de Barcelona, em van oferir la possibilitat d’anar a treballar a l’Executiva de l’Associació de Mestres de Rosa Sensat, que per mi era el lloc emblemàtic de la formació i dels models d’escola que jo volia fer realitat. Vaig estar quatre anys treballant a l’Executiva de Rosa Sensat, tres dels quals a la presidència de la l’associació. Després em van oferir venir a treballar a l’Escoleta quan era una escola annexa a la Facultat de Ciències de l’Educació, i aviat vaig entrar a formar part de l’equip directiu, encara ara, un cop jubilat, hi vinc a fer treball voluntari cada dilluns. A part d’això, estic molt vinculat als moviments de renovació pedagògica, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, soc membre del Consell Escolar de Catalunya i he participat en diferents recerques vinculades sobretot al tema de llengua i perfil docent. He escrit molt sobre educació i sobre literatura infantil i juvenil i per adults, tinc publicats entre 70 i 80 llibres i molts articles a diaris i revistes.
 
Jaume, durant tots aquests anys que has exercit com a docent, com has vist evolucionar l’educació?
JC - Tenim nous reptes i nous elements que no estaven presents en els moments inicials, però davant d’una societat tan tremendament canviant com la que vivim, tan accelerada, on hi ha coses tan interessants vinculades a aquesta idea del canvi i de la renovació i la innovació, em situo a l’altra banda i intento pensar què és allò que hem de mantenir viu perquè l’acció educativa sigui realment una acció educativa. Com és, per exemple, l’acollida, la capacitat de mostrar el món, la capacitat d’escoltar, d’acompanyar els nens en el procés de descobrir el món... Són coses que a mi em sembla que s’han de mantenir malgrat tots els canvis que hi puguin haver. Per tant, benvinguts siguin tots els canvis, però innovar sempre ho interpreto com un diàleg amb la tradició. La nostra feina és ajudar a construir una persona que té unes necessitats, te les expressa i intentes donar resposta.
 
Tornant una mica al projecte XEC3, el proper 27 de novembre, celebreu el segon seminari anual del projecte.
MJC - Sí, volem donar comptes de tot el treball de l’any i suggerir a les persones que vinguin de fer grups de treball sobre diferents temàtiques, per exemple, sobre els estereotips per raons d’edat, o sobre l’evolució dels camps professionals, sobre les necessitats que hi poden haver o el coneixement que es perd. Amb l’objectiu d’intentar convèncer-los que val la pena mantenir-nos actius pel coneixement, de potenciar el coneixement que tenen, podem fer grups d’especialitat heterogènia, o per àrees, grups que siguin intergeneracionals. Tot això està en el focus de la innovació, i per la UAB, que és tant innovadora, és un interès mutu.


Vull ser mentor del projecte XEC3


Hi vull col·laborar com a centre educatiu