La taxa de pobresa extrema a la Xina va augmentar amb les reformes capitalistes

Asseguren que les polítiques basades en el mercat i la privatització poden amenaçar la capacitat de les persones per satisfer les necessitats bàsiques.

Hi ha la creença generalitzada que l'economia socialista de la Xina tenia taxes relativament altes de pobresa extrema, mentre que les reformes capitalistes dels anys 80 i 90 van aconseguir un ràpid progrés, amb un descens de la pobresa extrema del 88 % el 1981 a zero a 2018.

Aquesta creença l'han qüestionat un projecte de recerca dut a terme per l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) en col·laboració amb la Universitat Macquarie d'Austràlia i la Universitat de Maastrich dels Països Baixos. Els investigadors assenyalen que les dades utilitzades per fer aquestes afirmacions es basen en el llindar de pobresa extrema establert pel Banc Mundial en 1,90 dòlars al dia (PPA del 2011). No obstant això, en els darrers anys, el mètode del Banc Mundial ha estat objecte de contínues crítiques, ja que no té en compte el cost de satisfer les necessitats bàsiques, que varia entre països i al llarg del temps, fins i tot quan es mesura en termes de PPA.

Per corregir-ho, els investigadors Jason Hickel de l'ICTA-UAB, Dylan Sullivan de la Universitat Macquarie i Michalis Moatsos, de la Universitat de Maastrich, van revisar les dades sobre el percentatge de la població que no es pot permetre una cistella bàsica de subsistència, segons dades publicades recentment per l'OCDE. Els investigadors mostren que, entre els anys 1981 i 1990, quan molts dels sistemes socialistes de proveïment de la Xina encara estaven en vigor, la taxa de pobresa extrema de la Xina només rondava el 5,6 %, amb nivells substancialment més baixos que economies capitalistes de mida i ingressos comparables en aquell moment com l’Índia (amb el 51 %), Indonèsia (36,5%) o el Brasil (29,5 %). Això és perquè el sistema xinès de control de preus i subsidis a l'alimentació i l'habitatge va mantenir a nivells baixos el cost de les necessitats bàsiques en relació amb els preus de tota l'economia i amb els ingressos de la classe treballadora.

Els investigadors van descobrir que els resultats relativament bons de la Xina en matèria de pobresa durant el període socialista són coherents amb els resultats obtinguts en una sèrie d'indicadors socials, com l'esperança de vida, la mortalitat infantil, la taxa de mortalitat per malnutrició i sanejament deficient, la mitjana d'anys d'escolarització i l'accés a l'electricitat.

A més, els investigadors van descobrir que la pobresa extrema a la Xina va augmentar durant les reformes capitalistes de la dècada de 1990, amb un màxim del 68 % el 1995, ja que la privatització dels sistemes públics d'abastament de la Xina va provocar l'augment del preu dels béns essencials. Tot i que l'accés a les necessitats bàsiques es va recuperar durant la dècada del 2000, les estimacions aproximades per al 2018 suggereixen que la taxa de pobresa extrema es manté aproximadament al mateix nivell que durant la dècada de 1980.

L'autor principal de l'estudi, Sullivan, va declarar que “aquesta investigació té implicacions importants per als responsables polítics i el sector del desenvolupament. Les nostres conclusions suggereixen que les polítiques socialistes de proveïment públic, subvencions i control de preus poden ser eficaces per reduir o prevenir la pobresa extrema. Mentrestant, les polítiques basades en el mercat i la privatització poden amenaçar la capacitat de les persones per satisfer les necessitats bàsiques”.

Aquesta recerca també suggereix que el creixement econòmic ràpid i les millores en els ingressos, per molt importants que puguin ser en molts contextos, no poden dependre de la reducció de la pobresa extrema. L'experiència de la Xina durant la dècada de 1990 suggereix que el creixement econòmic es pot produir simultàniament amb un augment de la pobresa extrema en condicions de privatització i mercantilització. Per Hickel, "quan es tracta de reduir la pobresa extrema als països de renda baixa, millorar l'accés de la població als serveis públics i les garanties socials és com a mínim tan important com augmentar la capacitat productiva".

 Els autors assenyalen que, segons les dades sobre el cost de les necessitats bàsiques que examinen, els governs del món no van aconseguir assolir el primer Objectiu de Desenvolupament del Mil·lenni, és a dir, reduir a la meitat el percentatge de persones en situació de pobresa extrema entre 1990 i 2015. Per Moatsos, "això representa un desajust entre els objectius globals i l'eficàcia de la governança econòmica mundial" i suggereix que "calen nous enfocaments polítics per eradicar la pobresa extrema per a totes les persones a tot arreu".

Article de referència
Sullivan D., Moatsos, M., & Hickel, J. «Capitalist reforms and extreme poverty in China: unprecedented progress or income deflation?» New Political Economy. (2023) https://doi.org/10.1080/13563467.2023.2217087