Un balanç del cicle electoral 2023-2024

17/06/2024

El concepte de cicle pressuposa que les eleccions que se celebren en un període de temps relativament breu, malgrat que siguin de naturalesa diferent, comparteixen elements que els atorguen un perfil similar. En el cas de les quatre eleccions celebrades al llarg del darrer any aquesta noció es fa molt evident si comparem els resultats amb els del cicle anterior, celebrat entre 2019 i fins al 2021.

D’una banda, aquest cicle es caracteritza per una reordenació del vot a la dreta espanyolista, amb la pràctica desaparició de Cs (de fet, a les eleccions generals no va ni presentar-se) després d’un cicle exitós en el que va arribar a ser la força més votada en unes eleccions al Parlament (2017). Aquest ensorrament del vot a Cs ha repercutit favorablement en el resultat del PP, que ha crescut de forma sòlida, tot venint d’un cicle negatiu com el de 2019, després de perdre el govern central en la primera moció de censura exitosa de la historia democràtica recent (estiu 2018), arran de la sentència per l’anomenat cas Gürtel. Aquesta reestructuració del vot de la dreta espanyolista es completa amb la consolidació del vot a l’extrema dreta, que resisteix tot i l’increment de suport al PP, el que posa de manifest que aquest és no és un vot conjuntural.

A l’esquerra el cicle també mostra una certa recomposició, amb la contracció del vot als comuns, que han perdut l’emblemàtica alcaldia de Barcelona, conquerida el 2015. Els resultats del cicle semblen cloure momentàniament el trajecte d’aquesta formació des de la seva aparició i consolidació el 2015, a l’escalf de la “nova política” que pretenia impugnar el sistema polític nascut amb la transició democràtica. La davallada del vot als comuns coincideix amb un rebrot del vot al PSC, que ja s’apuntava en el cicle anterior i que ara sembla consolidar-se en tots els àmbits (general, municipal i autonòmic, també europeu).

El canvi més substancial que ha comportat el cicle que ara es tanca, però, és el que s’ ha produït en l’espai independentista. La importància d’aquesta mutació rau en el fet que aquest espai ha estat la peça dominadora en el sistema polític en l’última dècada, arran de la transformació de l’antiga CDC en una força independentista.

El vot independentista mostra una clara reculada en aquest cicle, un fenomen que ja s’havia intuït en la convocatòria al Parlament de 2021, quan el conjunt de les forces de l’espai van perdre set-cents mil vots en una conjuntura marcada pels efectes de la pandèmia de la Covid19.

Malgrat que el balanç general del suport a l’independentisme al llarg del cicle és negatiu, té alguna excepció, com ara el resultat de la candidatura de Xavier Trias a l’ajuntament de Barcelona, on va millorar els resultats de quatre anys abans. Tanmateix, aquesta millora es basava en un gir estratègic de la proposta de Trias, que no es fonamentava en la reclamació de la independència, sinó en la crítica als vuit anys de govern d’Ada Colau al capdavant de la ciutat.

Llevat d’aquest fet puntual, i d’altres en les mateixes eleccions que s’explicarien per dinàmiques locals, el descens generalitzat del suport electoral a l’independentisme és coherent amb les dades d’enquesta dels últims anys, que mostren el creixent desencís d’una part significativa del vot independentista envers la possibilitat propera d’assolir la independència. Així, la sèrie de sondeigs anuals de l’ICPS mostra com entre els partidaris de la secessió ha retrocedit el percentatge dels que creien que el procés podia acabar efectivament amb la independència. El 2015, el 43% dels que volien que el procés acabés amb la independència també creien que ho faria. El 2023, en canvi, aquest nombre era només del 12%.

En el baròmetre del CEO de març de 2024, només el 10% dels partidaris que Catalunya esdevingui un Estat independent creien que efectivament ho seria en un lapse de cinc anys, i un 20% consideraven que ho seria en una dècada. És a dir, que la gran majoria dels independentistes consideren poc factible la independència, i aquest fet és el que possiblement estigui darrere de la contracció del suport electoral a les forces independentistes en aquest darrer cicle electoral. Es podria dir que el cansament ha dut una part d’aquest vot a l’abstenció, mentre que la decepció (sobretot amb les direccions partidistes) pot estar darrere del vot a Aliança Catalana en les últimes eleccions al Parlament.

Tot això, no obstant, es combina, paradoxalment, amb el fet que els partits independentistes tenen, tot i els seus mals resultats electorals, una posició clau tant en l’arena parlamentària catalana com en l’espanyola.

Oriol Bartomeus Bayès, professor del Departament de Ciència Política i de Dret Públic