UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Les rendes mínimes garantides (RMGs) són prestacions socials destinades a persones en situació de pobresa o exclusió social, sovint amb moltes dificultats per accedir a una feina en condicions. Per això, la majoria dels països europeus varen començar a adoptar, a partir dels anys 90, polítiques d’activació per incrementar l’ocupabilitat dels perceptors d’aquestes prestacions. La literatura distingeix dos tipus d’activació. L'activació “habilitant” o activació positiva inclou la formació de competències professionals i altres suports, com ara la provisió de serveis d’atenció infantil o serveis d’orientació laboral. L’activació punitiva o negativa, en canvi, comprèn sancions per no complir amb requisits d’intensitat de cerca de feina o per rebutjar ofertes laborals, treballs obligatoris no remunerats o formacions obligatòries.

El problema és que, tot i que l’activació positiva ha demostrat ser més o menys eficaç segons el perfil dels beneficiaris, una part important de la literatura indica que l’activació negativa, més que ajudar, castiga els perceptors de RMG. Entre d’altres, comporta pèrdues de guanys a mitjà i llarg termini per als beneficiaris d’aquestes prestacions, els genera problemes de conciliació i ansietat i els impulsa cap a ocupacions temporals i molt precàries.

En aquest context, malgrat dues crisis econòmiques i l’increment dels nivells de pobresa i exclusió social, cap estudi no ha analitzat fins a quin punt els països de la UE han afrontat l’escenari postrecessió mitjançant la introducció d’aquest tipus d’activació o, per contra, han optat per incrementar la quantia de les prestacions i fomentar l’activació positiva. Aquest article aborda aquesta qüestió analitzant empíricament l’evolució de sis països de la UE entre 2008 i 2022.

Els resultats mostren que la integració dels perceptors de RMG al mercat laboral s’ha intentat imposar progressivament mitjançant polítiques d’activació negativa, sense la inversió necessària en serveis d’orientació o conciliació que la facin viable. Això s’ha traduït en un èmfasi en sancions i obligacions —com ara l’enduriment de les sancions o de la definició d’una oferta de feina adequada— en lloc de prioritzar serveis essencials com l’orientació laboral, la conciliació laboral i familiar, la formació competencial o els programes d’educació bàsica. Tot plegat, a més, s’ha produït en un context de reducció generalitzada de les quanties de les prestacions. En conjunt, s’evidencia que encara cal avançar significativament per establir RMG que siguin realment adequades i que, en comptes de penalitzar, empoderin els beneficiaris dins del model social europeu.

A escala més normativa, l’article argumenta que davant l’absència de directrius clares de la UE per evitar l’activació negativa, els estats membres prioritzaran aquest enfocament si les recomanacions europees continuen sent ambigües. Per evitar les conseqüències negatives de l’activació punitiva, doncs, la UE hauria de fomentar que l’activació sigui “opcional” i destinada a aquelles persones amb més capacitat d’inserció laboral, com ja es fa a la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya.