UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Un format molt habitual en les televisions d’arreu és el debat. En el programa Els matins de Televisió de Catalunya, per exemple, s’hi reservava mitja hora i s’hi posava com a moderador una figura estel·lar del periodisme audiovisual: Josep Cuní. A través d’opinions diverses i divergents, els debats pretenen donar informació i aclarir qüestions al voltant d’un tema (polític, científic, social...) per aconseguir que el teleespectador se’n faci una idea clara i ajustada.
 
Donada l’espectacularitat que sempre cerca el mitjà televisiu, en aquesta mena d’espais el contingut és tan important com el joc de paraules que es genera entre els intervinents. Els punts àlgids de l’encontre es donen quan els parlants despleguen eines retòriques i persuasives potents i quan l’enfrontament, més o menys emotiu, més o menys racional, és més viu. Per això aquest estudi s’ha centrat en el que s’han anomenat “microcontrovèrsies”, és a dir, en els fragments breus de la conversa que transmeten més la polèmica i l’oposició entre la manera de pensar dels convidats.
 
Per analitzar aquests fragments àlgids, s’ha partit de la proposta de Dascal (1995) que suggereix l’observació de quatre components: el dinàmic (que observa les fases que té cada microcontrovèrsia i com s’esllavissen els temes, com es passa d’un tema o subtema a un altre); el morfològic (que observa l’encadenament de les intervencions i de les idees); el pragmàtic (que para atenció a la presa de posició de cada parlant respecte d’allò que diu), i el retòric (que es preocupa dels aspectes ideològics i persuasius, com ara l’ús de les figures retòriques).
 
En l’anàlisi s’ha observat que les microcontrovèrsies sempre es despleguen en tres fases (expositiva, la primera; de manifestació de desacord, la segona; i d’atac frontal, la tercera). En aquesta dramatització amplificadora, les càmeres hi tenen un paper cabdal, ja que sempre estan interessades a enfocar les expressions més extremes de desacord, enuig i condescendència. A més, tot i que es debat sobre un tema principal, la perillositat de l’energia nuclear, hi sorgeixen un munt de subtemes que també són debatuts. Aquests subtemes són escollits en funció de les preferències ideològiques i professionals dels implicats.  Per exemple, durant força estona l’atenció s’acaba desviant més cap al cost de l’energia nuclear que no pas cap a la perillositat.
 
Les intervencions d’uns i altres tenen molts elements que les connecten, sobretot les paraules inicials de cada intervenció, que demostren les seguretats i inseguretats dels parlants. En el cas analitzat, la majoria d’aquests marcadors serveixen per lluitar pel torn de paraula, precisament. Pel que fa a les figures retòriques, usades amb més o menys encert per cadascú, se n’han detectat diverses. Els exemples, les tautologies i la correcció són les principals. Però també s’hi dóna molt la repetició.
 
Finalment, les argumentacions d’uns i altres són molt desiguals pel que fa a l’eficiència i l’habilitat, cosa que fa que es pugui dir que hi ha guanyadors (en aquest cas només un) i perdedors (els altres cinc).
 
En resum, la controvèrsia televisiva afavoreix l’espectacularització de la paraula i l’oposició de parers, ajudada notablement per l’enfocament de les càmeres. El seu format cerca moments àlgids però breus de confrontació, i els participants en el debat, sovint dominats per les emocions, només cerquen la defensa del seu punt de vista —la veritat no n’és pas l’objectiu— i quedar bé davant de l’audiència.