UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Els hominoïdeus (humans i simis antropomorfs) experimentaren una radiació evolutiva a l’Àfrica durant el Miocè Inferior (fa uns 20 milions d'anys). A partir de principis del Miocè Mitjà (fa 16 milions d'anys), es començaren a diversificar arreu d'Euràsia, on assoliren la màxima diversitat durant el Miocè Superior (fa uns 8 milions d'anys), més o menys coincidint amb l'origen del llinatge humà. L'article d'Urciuoli i Alba revisa les incerteses que persisteixen pel que fa a la filogènia d'aquest grup en el passat, ocasionades pel registre fòssil fragmentari i la baixa diversitat actual del grup, a més de la sospita que nombroses característiques de l'aparell locomotor podrien haver evolucionat independentment en diversos llinatges.

Els autors es basen en les anàlisis cladistes publicades recentment. La filogènia (relacions de parentiu entre els organismes) no es pot conèixer sinó que cal inferir-la. Per fer-ho, els mètodes cladistes es basen en els caràcters derivats i compartits i el principi de màxima parsimònia (o Navalla d'Ockham), segons el qual l'explicació més simple és també la més probable. Així, amb l'ajut de programes informàtics, se cerquen les relacions de parentiu que minimitzen els canvis evolutius. Aquesta metodologia, ben establerta, no està exempta de problemes. En aquesta publicació, els autors repassen les controvèrsies més importants sobre la filogènia dels antropomorfs extints, tot emfatitzant els resultats contradictoris que es deriven del crani i la resta de l'esquelet per separat. La discrepància més important és que els hilobàtids (gibons) i els homínids (grans antropomorfs i humans) semblen estar molt més estretament emparentats si ens fixem en les característiques postcranials en comptes de l'evidència craniodental.

Durant les darreres dècades, s'ha vist que bona part de les característiques de l'aparell locomotor compartides per hilobàtids i homínids podrien haver evolucionat en paral·lel, a causa de pressions selectives similars relacionades amb les adaptacions a moure's amb el tronc erecte (a l'hora de grimpar pels troncs o penjar-se de les branques). Això explicaria les discrepàncies esmentades més amunt i podria significar que tots els intents previs de desxifrar les relacions de parentiu entre els hominoïdeus fòssils i els actuals podrien estar esbiaixats perquè les branques “llargues” d’un arbre evolutiu tendeixen a atraure’s. Al llarg de gairebé 20 milions d'anys, els hilobàtids i els homínids haurien adquirit de manera independent moltes similituds en l'aparell locomotor i aquestes falses homologies (no heretades a partir d'un darrer ancestre comú) donarien com a resultat un parentiu massa estret entre tots dos grups.

Avaluar fins a quin punt aquest problema distorsiona els resultats de les anàlisis cladistes és molt difícil, però la incorporació de l'edat dels fòssils a les anàlisis, mitjançant mètodes alternatius de reconstrucció filogenètica (basats en tècniques probabilístiques d’inferència estadística) constitueix una de les eines més prometedores per intentar desenvitricollar les relacions de parentiu en aquest grup.