UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

L’impacte social de la darrera gran crisi econòmica mundial va suposar un increment considerable de l’exposició al risc de pobresa i d’exclusió social tant entre els sectors socials tradicionalment més vulnerables com en persones que es trobaven per primer cop en situació de pobresa o privació material severa.

En aquest context, la dependència estructural de la família com a principal proveïdor d’assistència en alguns països, especialment en l’òrbita mediterrània, ha revitalitzat la seva naturalesa basada en l’assistència, mentre que l’Estat ha atenuat el seu deure de supervisió transferint (o externalitzant) la responsabilitat última atenció a institucions i organitzacions no governamentals (per exemple, organitzacions benèfiques). En aquest canvi substancial, les famílies prenen el paper de xarxes de seguretat davant la previsió de moments difícils. Tot i així, quan els temps es tornen fins i tot més durs del que s’esperava, com va ser el cas durant el període 2008-2014, les famílies es poden veure desbordades en les seves capacitats de suport i les organitzacions benèfiques acaben assumint algunes d’aquestes tasques, actuant així com a extensió familiar.

Mitjançant un treball de camp etnogràfic dut a terme a dos seus d’una gran organització benèfica catòlica als afores de Barcelona que va incloure observacions dels participants i entrevistes informals amb persones situades sota el llindar oficial de pobresa, el nostre article explora el rol d’organitzacions benèfiques que ajuden a les persones en situacions de vulnerabilitat econòmica i que acaben per funcionar com a famílies simbòliques per a les persones que ho necessiten. Aquesta vinculació es genera mitjançant mecanismes culturals com el compromís mutu, el sentiment de pertinença, la interdependència i la projecció d’espais simbòlics de la llar.

En aquest sentit, sostenim, en primer lloc, que la distinció entre família i organitzacions benèfiques es desdibuixa gradualment en aquesta mena de contextos, ja que aquestes organitzacions esdevenen progressivament famílies simbòliques. En segon lloc, que la creació d’una esfera familiar fictícia basada en un model concret i específic de parentiu contribueix a l’eficàcia de l’organització. I, en tercer lloc, que la forta dependència dels voluntaris afecta encara més les particularitats del model. Així, el treball etnogràfic dut a terme mostra com l’espai institucional creat per organitzacions benèfiques configura una projecció metafòrica de la intimitat, un espai relacional i afectiu proper entre els membres que progressivament assumeixen rols solidaris tradicionalment atribuïts a parents genealògics.

Tanmateix, també es posa de manifest que no hi ha una interdependència real entre individus a causa de la verticalitat i la temporalitat dels llaços que es generen. Per tant, l’actuació de la família simbòlica acaba sovint amb el desacoblament institucional que permet conceptualitzar aquests llaços generats com a famílies descartables (disposable families), prenent en préstec el terme de Desmond (autor del llibre Desahuciadas, 2013) de llaços descartables (disposable ties).

*Guardonat amb l’Emerald Literati Awards 2020 a la categoria Outstanding Paper.