"El perillós de la violència obstètrica és que no està feta amb mala fe, però existeix"

11/04/2023

L'Observatori per a la Igualtat de la UAB va concedir els guardons a les persones premiades pels millors Treballs de Fi de Grau amb perspectiva de gènere de la setena edició el dimecres 22 de març a la sala d'actes de l'edifici Rectorat. Enguany es van guardonar 46 treballs dels 102 presentats des de les facultats. 

Anna Biosca, estudiant de periodisme és una de les guardonades pel seu TFG titulat "Des d'abans de néixer: un relat de la violència obstètrica", un treball complet, acurat i crític sobre la violència obstètrica. La descoberta de l’existència de la violència obstètrica li va coincidir amb l’inici d’una nova etapa professional en una clínica privada a l’especialitat de ginecologia i obstetrícia. 

En el TFG dius que sempre has estat interessada pel món de la maternitat. D'on sorgeix aquesta connexió? 

Quan era petita i anava als centres comercials, en lloc de voler veure joguines volia veure la roba de bebès. No tenia germans, i quan veia cotxets m'apropava a veure els nadons. Això es va anar fent més gran i el moment àlgid va ser quan una amiga meva de 21 anys em va dir molt il·lusionada i contenta que estava embarassada. Els vaig explicar a companyes de feina i als meus pares i només em deien que era molt jove, que havia tirat la seva vida i jo els deia que ella estava contenta, que perquè ho veien com una cosa negativa. Viurà la seva adolescència d'una manera diferent de la que viuré jo, o una persona que treballa o una altra que estudia, etc. 

A partir d'aquí em vaig començar a interessar per la maternitat i vaig descobrir un compte que es diu Madremente i vaig aprendre més sobre el tema fins a acabar treballant com administrativa en una clínica privada en l'àmbit de ginecologia i obstetrícia i em va interessar molt. Va ser pura casualitat. 

Què és la violència obstètrica? Per què cal anomenar aquests actes? 

La violència obstètrica és una violència patriarcal sustentada en el sistema que pot ser implícita i simbòlica i va des d'actes com una fer una maniobra o separar la persona gestant de la criatura, fins a violències més subtils com no comunicar un dret o informació durant el procés d'embaràs. El perillós d'això és que no està feta amb mala fe, però existeix. El professional no va amb la intenció de fer mal, sinó que ell creu que el que fa està bé i no s'adona que amb la mala comunicació o les presses s'està saltant drets. Insisteixo, estic convençuda que els professionals no ho fan amb aquesta voluntat, però de vegades pot ocasionar aquest mal. 

Els professionals sanitaris accepten que existeix i que l'han exercit? 

Els professionals sanitaris que vaig entrevistar eren dos metges i dues infermeres. Un professional, l'Oriol Porta, estava molt implicat en la causa i donava veu a les dones: si diuen que han patit aquesta violència, les hem de creure. A una altra doctora, el terme li generava rebuig, però acceptava que hi havia coses que s'havien fet malament. El terme violència s'associa a voler fer mal de manera conscient i no sempre és així. Les altres dues llevadores van acceptar el terme des del primer moment. Volen dir-li pel nom. El fet que el terme sigui tan punyent ha fet que se'n parli més. Una doctora deia que podíem parlar de "no empatia obstètrica", però no té la mateixa força que violència obstètrica. 

Hi ha una mala comunicació el personal sanitari i les víctimes? 

Sí. Un tipus de violència és no comunicar-te. Per exemple una llevadora deia que, si hi ha una bona comunicació, una dona pot veure una episiotomia (incisió quirúrgica) com una cosa que no és negativa, encara que el procediment estigui equivocat. En canvi, hi ha dones que viuen les cesàries, de vegades inevitables, com un procés traumàtic per la falta de comunicació dels sanitaris. Si estàs acompanyant aquesta dona i explicant-li el procediment no té per què ser un procés traumàtic. 

En el TFG menciones l'impacte del documental de Sense Ficció "Dona, vostè no té res!". Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en aquesta problemàtica?

Aquell documental a mi em va afectar, però m'alegro que hagi sortit. Crec que és molt important que se'n parli, i més en hora punta. El testimoni principal del TFG no sabia que el que li havia passat era violència obstètrica fins que va veure el documental. Els mitjans tenen molta importància, poden perpetuar violències però també posar-li noms, reanomenar-les i intentar lluitar contra elles. Però el més rellevant és posar-les nom i compartir-les. 

En quina mesura el llenguatge utilitzat (part, expulsió, corretges...) perpetua la violència obstètrica? 

Just estic fent un treball d'això al màster així que intentaré no enrotllar-me gaire (riu). És molt fort quan t'adones de les paraules que tens molt normalitzades. "Part" recorda a "partir" i és una paraula molt lletja, no estem partint res. També l'"expulsiu dels nadons", o quan surt la placenta que en diuen "alumbramiento" en castellà. Tenim moltes paraules normalitzades que no li estem donant l'atenció que toca perquè és el que s'ha dit sempre.

Quan treballava d'administrativa a la clínica de vegades em deien que els havien donat hora per corretges, referint-se als monitors per veure com està el bebè. Corretges? Et porto a passejar? Crec que hi ha un primer pas que estan donant algunes professionals que és adonar-se que existeix aquest problema amb el llenguatge i el segon pas, que hi hagi la voluntat de canviar-ho. També és cert que hi ha dones que no viuen aquest llenguatge com agressiu, però això no vol dir que no s'hagi de canviar. 

Quines mesures poden prendre les dones i les famílies? 

A mi m'agradaria que totes les persones que han patit aquesta violència poguessin posar un full de reclamacions. Ara bé també entenc que nosaltres mateixes pensem que la reclamació no servirà per res i no volem reviure el moment. Tampoc vull carregar a les dones que siguin les agents del canvi. Però sense elles tampoc hi ha aquest canvi. Així que un primer pas pot ser un full de reclamacions i pel que tinc entès, existeixen protocols. En el meu cas, en una àrea que no era l'obstetrícia vaig posar un full de reclamacions el 30 d'agost i encara no he tingut resposta. Si les reclamacions serveixen de res, què hem de fer? Posar 30 fulls de reclamacions? 

Durant la pandèmia la violència obstètrica va augmentar. Evitar contagis justifica fer passar a les dones per aquest procés soles? 

Aquí vull fer un apunt a favor dels professionals i és que a principi de la covid-19 no se sabia res de res i s'anava amb molta precaució. Això va fer que al principi les dones entressin soles a parir, se les separés de les seves criatures... Evidentment, va haver-hi violència que podria haver estat "justificada" perquè no sabia res de la covid, però temps després s'ha continuat amb protocols i actuacions que perpetuaven aquesta violència.

Per exemple l'obligació d'entrar sola en una sala d'espera o a una visita, si tot va bé és estupendo, però si no surt bé? Un dels moments més durs que vaig viure va ser quan treballava a la sala de parts i va venir una dona a fer un avortament. Em van dir que havia de pujar sola. Ella estava plorant i tremolant i jo vaig fer veure que la part de "sola" no l'havia escoltada i li vaig dir que pugés amb la seva parella. És molt dur viure aquest moment sola. I tot per uns protocols que moltes vegades eren a la pública i no a la privada. Què passa, que si pagues no hi ha covid? 

Cito: "Després de llegir molt vaig entendre que la violència obstètrica no ve donada perquè una persona gesti una criatura, sinó pel fet de ser dones". La violència obstètrica es limita a les dones? O a qualsevol persona gestant? 

La violència obstètrica per se la pot patir qualsevol persona gestant pel fet d'estar embarassada, però sí que crec que les dones estem sotmeses contínuament a un tipus de violència d'aquest sistema que també està en el sistema sanitari. Això no treu que les persones trans no patiran altres tipus de violència al llarg de la seva vida.