El CCCB va celebrar un debat sobre Walter Benjamin

28/02/2024

Cent anys després de la publicació de l’assaig sobre ‘La tasca del traductor’, considerat el text central del segle XX sobre la traducció, és oportú reflexionar sobre com la filosofia de Benjamin ens ajuda a pensar la traducció i la seva rellevància social en el nostre present, i també sobre quines són les principals dificultats per comprendre aquesta aportació.

I la principal dificultat és l’habitual menyspreu que sentim per la traducció, una activitat a la que no donem importància però que està constantment present en la nostra vida quotidiana. Perquè no es tracta simplement de que no ens adonem de la presència de la traducció en la majoria de textos que llegim – no només llibres, sinó també manuals tècnics, anuncis, pàgines web, o notícies – sinó d’un clar menyspreu per l’activitat de la traducció, que es manifesta a través d’expressions comuns com la noció de que sempre es perd alguna cosa a través de la traducció o l’associació dels traductors amb la traïció (traduttore traditore).

Benjamin no només s’interessa per fenòmens culturals als que els filòsofs no donaven importància, com la fotografia o la traducció, sinó que en la seva aproximació a ‘La tasca del traductor’ dona la volta a tota una sèrie de preconcepcions sobre la traducció i la situa per damunt de l’escriptura creativa. Benjamin afirma: ‘existe un ingenio filosófico, del cual constituye lo más íntimo el anhelo de esa lengua que se anuncia en la traducción’. La connexió entre la filosofia i la traducció no és que la filosofia ens pot ajudar a pensar la traducció, sinó precisament que la traducció mobilitza una llengua que està més propera a la veritat, una llengua que la filosofia cerca i desitja. Per què? Benjamin troba la resposta en allò que típicament menyspreem de la traducció, el fet que la traducció encara el treball amb les paraules no per crear sinó per recrear, per produir, com diu Benjamin, un eco de l’original en una llengua nova. Allò que menyspreem de la traducció és precisament que la veiem com una còpia, com una simple reproducció d’un original el valor del qual s’amaga en una essència que és anterior a la traducció, una autenticitat que la traducció qüestiona. I precisament l’època contradictòria en la que vivim es caracteritza per la centralitat de processos culturals com la traducció, la recreació, la reproducció i la reescriptura, però, al mateix temps, per la veneració de l’autenticitat, que no valora aquests processos de transmissió. En aquest context, és necessari recordar que són precisament aquests processos provisionals i derivatius que menyspreem allò que fa possible la permanència i autenticitat que tendim a veure com a característica intrínseca de les obres que perduren. Potser no hi ha altra veritat que aquesta: la confrontació i elaboració permanent, a través del llenguatge, d’allò que mobilitza la nostra relació amb el mon i amb els altres.

La primera i principal dificultat, com he assenyalat, és doncs el menyspreu habitual a la traducció. La segona dificultat per apreciar què aporta Benjamin per a pensar la traducció té a veure amb la tasca d’interpretar ‘La tasca del traductor’, un dels assajos més famosos però també més críptics de Benjamin. En primer lloc, com ja he assenyalat, perquè Benjamin dona la volta a la nostra manera habitual de veure la traducció. El que posa per davant no és que la traducció permet accedir als lectors a obres escrites en llengües que no entenen, sinó el vincle existent entre la traducció i la pervivència de les obres, aquesta tasca de transmissió i desplegament que ja he mencionat. Es tracta d’una perspectiva que també emfatitzava Goethe i que vincula la traducció amb la maduració i regeneració de les obres, i no el seu empobriment. Però – i aquí vull identificar una segona dificultat d’interpretació – ‘La tasca del traductor’ és un assaig de joventut i el pensament metafísic de Benjamin sobre el llenguatge es va transformar radicalment gràcies al seu contacte posterior amb les vanguardies artístiques i amb el materialisme històric. Des del nostre punt de vista, és el treball més madur de Benjamin el que dona la clau per a una fructífera interpretació de ‘La tasca del traductor’. Així doncs, és fonamental la crítica a una visió instrumental del llenguatge centrada en la comunicació, una crítica que Benjamin ja formula des del seu primer assaig sobre el tema del llenguatge (‘Sobre el lenguaje en general i sobre el lenguaje del hombre’, de 1916). Però la visió metafísica que condueix a Benjamin a parlar d’un llenguatge pur a ‘La tasca del traductor’ després es reformula des d’una perspectiva materialista centrada en l’expressivitat del llenguatge. Des d’aquest punt de vista, Benjamin destaca les qualitats mimètiques del llenguatge i la semblança no sensorial. La traducció té a veure amb l’aparició d’aquesta semblança no aparent entre les llengües, allò que ja el primer Benjamin expressava com l’eco de l’original. Es tracta d’una semblança que persisteix a través de la diferència i que també es connecta amb una fisiognòmica del llenguatge, que el Benjamin més madur busca integrar a una metodologia materialista. Insisteixo, el que Benjamin posa per davant és la capacitat expressiva del llenguatge i la traducció, no la seva funció comunicativa o instrumental.

El meu tercer i últim punt  ja no fa referència a dificultats sinó a tot el contrari, a allò que fa que el pensament de Benjamin sobre la traducció sigui encara més rellevant avui que en la seva època. Benjamin ja va poder observar les transformacions culturals de la modernitat, que canvien el significat de l’art i l’emancipen del ritual. Ja va advertir el caràcter revolucionari d’aquesta transformació, que apropa l’art a les masses i que fa possible una interacció constant i distreta de qualsevol persona amb els productes culturals. Per això es va interessar en les noves tècniques de reproducció, en la fotografia i el cinema. Però potser la transformació més radical a la que ens podem referir té a veure amb una antiga tècnica de reproducció, la traducció, i el caràcter absolutament central de la traducció no s’havia manifestat abans de la manera en que ho fa en el nostre present. Hi ha hagut un creixement exponencial de la traducció, que s’ha convertit en una peça clau de la globalització i de la democràcia cosmopolita i que resulta indispensable per a fer front als nous riscos i reptes del present. També hi ha hagut un canvi radical en la nostra relació amb la traducció, de la que no només som usuaris i consumidors, sinó de la que fàcilment ens podem convertir en autors, mitjançant la difusió de noves tecnologies com plataformes col.laboratives o aplicacions de traducció. El pensament de Benjamin ens ajuda a captar la importància social, cultural i política d’aquest moment.

Esperança Bielsa, sociòloga