"No vaig créixer pensant que seria escriptora, encara ara m'aixeco i penso, Vols dir que és realitat? Em sento afortunada i privilegiada"

10/04/2024

El llibre es va publicar el setembre de 2023, fa mesos que s’està llegint, l’expliques i el comparteixes… què esperaves que passés amb Estimada Gris i què t’ha sorprès?

Tot el que ha passat han estat coses bones. No esperava res més, al revés, fa molts anys que publico, i cada vegada que surt una novel·la penso a veure si es trencarà aquesta mena de pacte no escrit que tinc amb els lectors però no ha passat. Va sortir per la Setmana del Llibre en Català, la gent l’esperava, hem anat fent sense pressa però sense pausa, i per Sant Jordi la novel·la encara estarà viva.

 

El punt de partida és la necessitat de canvi de la Gris, que emprèn el viatge de tornada que el seu avi no va poder fer mai. Quin va ser el detonant per escriure Estimada Gris?

Una conjunció de coses, gairebé mai hi ha una sola motivació. Les arrels i el dessarrelament m’interessa moltíssim per raons biogràfiques, sempre he viscut a Catalunya però vaig haver de canviar molt de residència. En lloc de fer-ho des d’un punt de vista personal volia fer-ho més gros, parlant de l’exili en majúscules, quan s’ha de marxar molt lluny per raons dramàtiques. Vaig tornar al tema dels exiliats catalans de la guerra que havia estudiat a través de la correspondència de diferents escriptors i a partir d’aquí se’m va ocórrer fer el viatge a la inversa. Vaig sumar la necessitat de parlar de l’exili i un objecte que simbolitza el pes familiar des d’on neix la història.

 

La Gris fa un viatge de tornada. Com ha estat descobrir per primera vegada Catalunya?

Ha estat la part més interessant, divertida i difícil de la novel·la. Intentar mirar-m’ho des de fora va ser exercici que em va costar però va ser interessant. M’ha ajudat tenir amics catalans que han vingut de fora, tinc retalls, visions de gent que arriba per primera vegada. A través de tot això vaig poder fabular com seria si conegués Catalunya per primera vegada.

 

La llengua està molt present a la novel·la. T’amoïna l’estat de salut del català?

M’amoïna com a catalana, és la meva llengua i l’eina amb la que treballo però no per això volia parlar-ne sinó que volent escriure sobre l’exili i el retorn a Catalunya, era impossible ignorar el tema de la llengua. El que intento deixar clar és que la llengua materna té un pes específic important a la vida de tots nosaltres.

 

Anem coneixent tota la família de la Gris, tant la catalana com la mexicana per part de mare i pare. Com vas crear aquesta família tan extensa?

M’agraden les novel·les corals, la part d’escriure que em diverteix més és la creació dels personatges, és la que em resulta més fàcil. Vaig ser una nena amb molta capacitat per fabular i imaginar, i després ja ha tingut pes l’escriptura. Era una bona oportunitat per retratar dues columnes que sostenen la Gris, una família i cultura per una banda i per l’altre. El millor per conèixer bé un personatge és descriure les persones que hi ha al seu entorn.

 

Hi ha un moment que en Pau li diu Estimada Gris: ser català és una de les coses més difícils que hi ha al món. Ja ho aniràs veient. Com vius la teva catalanitat?

Vaig estar a punt de posar, és una de les coses més difícil i pesades. És molt pesat ser català. M’encantaria tenir una nacionalitat on em deixessin sentir-me còmoda i no haver-hi de pensar gaire però estem tot el dia parlant i pensant en el mateix i qüestionant-nos la identitat i la llengua. Si em preocupa a mi que soc catalana de setze generacions imagina’t la gent que acaba d’arribar. Posant-me a la pell de la Gris, per més que sigui neta de migrants, li havia de xocar.

 

Al llibre coneixem Puebla a Mèxic i també l’Empordà. Escriure aquesta novel·la ha estat una mica com tornar a casa?

Tinc una relació una mica peculiar amb l'Empordà, no hi he viscut mai però hi tinc les arrels i el sento molt pròxim, hi he passat estius, les setmanes santes i els nadals. Em va costar prendre la decisió de situar-la a Figueres perquè és massa meva i no la conec prou però havent-hi la història de Dalí era ridícul que passés a una altra banda.

 

A Estimada Gris hi ha molta vida però també està molt present la mort i s’anhela la joventut. Com portes el pas del temps?

Malament. Fer-se vell és molt difícil perquè has d’anar encaixant una sèrie de renúncies, no t’hi veus tan bé, et costa més concentrar-te, no lligues tant… però per una altra banda, he superat un càncer i he vist les orelles al llop. L’alternativa a fer-se vell sabem quina és i no m’interessa.

 

Amb 23 ja vas guanyar el primer premi, el premi Recull per la narració Semblava de vidre (1984). T’imaginaves sent escriptora quan estudiaves Ciències de la Informació?

De cap manera. M’agradava escriure, quan tenia 10 o 11 anys vaig escriure la primera novel·la en llibreta d’espiral. Era en castellà, sobretot llegia en castellà. Tenia tan clar que volia ser escriptora com que era impossible, era com ser astronauta. Soc filla de poeta, la mare va publicar novel·la, va guanyar premis, i era professora de literatura. Tota la vida l’havia vist treballant a ensenyament, sent mestressa de casa, i el diumenge a la tarda seia a escriure poemes. Vaig pensar que el màxim al que es podia aspirar era això. Vaig triar periodisme descartant altres opcions i perquè té relació amb la llengua. Sempre vaig escriure amb la idea de ser escriptora de diumenge a la tarda i anar publicant de tant en tant.

 

Quan va arribar al canvi?

Als 41, més val tard que mai! Portava 18 anys treballant a Catalunya Ràdio i abans a Ràdio Ciutat de Badalona. Després de la feina sempre escrivia, i publicava quan podia. No vaig créixer pensant que seria escriptora, encara ara m’aixeco i penso, Vols dir que és realitat? Em sento afortunada i privilegiada.

 

Fent memòria, com recordes l’època a la UAB?

La primera cosa que recordo és el fred, molt de fred. Vaig començar la carrera al 80 o 81. Al principi hi anava des de Terrassa i després des de Badalona. Quan baixàvem del tren havíem de travessar camps gebrats, feia més fred que ara. També recordo que van ser uns anys molt difícils per mi, quan feia tercer va morir el meu pare i em va desestabilitzar moltíssim. Tot i ser sociable no vaig fer molts amics, però recordo les estones a la gespa, prenent el solet… i viure moments intensos políticament.

 

Has publicat més d’una 20ena de llibres, publiques pràcticament cada dos anys. Com t’ho fas? Escrius cada dia?

Un cop vaig dir que publico cada dos anys perquè he fet de la literatura el meu ofici, m’hi guanyo la vida i haig de publicar. Vaig sortir escaldada, als puristes els va semblar molt mercantilista però continuo pensant que és una realitat, vaig deixar una feina amb un sou i tinc una família, no em puc permetre el luxe d’estar cinc anys entre novel·la i novel·la, a més l’editorial recomana que no passi gaire temps entre una i la següent. Estic un any i vuit o nou mesos escrivint, després ve l’edició i les correccions.

 

Ja estàs escrivint el següent?

Ara és quan estic escrivint a velocitat de creuer.

 

S’apropa Sant Jordi. Portes molts anys que els teus llibres estan entre els més venuts. Et prepares d’alguna manera especial?

Sant Jordi és una dia meravellós i no me’l perdria per res del món, però s’ha tornat com un remolí que et xucla. Els dies previs arriben moltes novetats i tothom està atabalat. Les dues últimes novel·les les he publicat al setembre coincidint amb la Setmana del Llibre en Català i m’ha agradat molt l’experiència, tot és més pausat, trobes lloc per fer promoció, m’agrada.

 

Fa uns dies publicaves a twitter que t’estaves llegint el nou de la Maggie O’Farrell. Com a lectora, què t’agrada trobar als llibres?

M’agrada que les lectures m’arrosseguin a un altre món i pensi més en els personatges de la novel·la que en altres coses. Cada cop més em costa trobar lectures que realment m’absorveixin, no és que no hi hagi bones novel·les però ens deixem arrossegar per les sèries i tenint el mòbil a prop es fa més difícil. És fantàstic quan trobo novel·les com les de la Maggie.

 

Ens comparteixes alguna lectura recent que creguis que no ens podem perdre?

Vaig començar la tardor molt bé, amb la traducció al català de Maria Antonieta d’Stefan Zweigsvaij. També he llegit Nena, dona, altres de Bernardine Evaristo, que parla des de la perspectiva d’una dona negra al Regne Unit. L’he trobat moderna i original però semblava un retrat de personatges i prefereixo que m’expliquin una història. I abans de la Maggie O’Farell, El malentès de la Irène Némirovsky, una novel·la breu que m’ha agradat molt. Acostumo a llegir més dones, sense cap mena de propòsit, mai triaria una novel·la només perquè l’hagi escrit una dona però quan miro temes i arguments, dona la casualitat que acostumo a llegir més dones que homes.

 

Quin consell donaries a qui vulgui ser escriptor?

Trobo que les professions creatives i artístiques són més que un ofici, són invasives per tu i el teu entorn, et donen i et prenen molt. Si vols dedicar-te a ser escriptor, músic, ballarí o actor has de tenir-ho molt clar, cal assumir que són professions difícils però no impossibles. Està bé que la gent jove ho intenti, som un país amb moltíssim premis literaris, editorials petites, mitjanes i grans. Hi ha moltes portes per picar, que s’obri o no depèn del teu talent i de la teva constància.