Zakiya Luna: «Justícia reproductiva és que totes les famílies siguin vistes com a iguals»
Zakiya Luna, professora del Departament de Sociologia de la Universitat de Washington (EUA), és especialista en moviments socials, reproducció, drets humans i interseccionalitat. Actualment, fa una estada a la UAB, on col·labora amb el grup de recerca AFIN, centrat, entre d'altres, en temes de gènere, reproducció humana i família. Luna va impartir, a més, una xerrada per al seminari del grup de recerca en Sociologia de la Religió (ISOR-UAB), el passat 13 d'abril, en què va parlar del tema del seu darrer llibre, titulat Reproductive Rights as Human Rights. Women of Color and the Fight for Reproductive Justice (NYU Press).
A la introducció del seu llibre, afirma que «les primeres dones de color activistes van estar durant molt de temps insatisfetes amb el moviment feminista majoritari». Per què?
El moviment feminista als Estats Units ha fet històricament molts progressos, però des d'una perspectiva de classe mitjana o alta, i no acostuma a pensar en termes racials. Les dones de grups minoritaris, alhora que han reivindicat el vot o els drets laborals i reproductius, han manifestat que hi ha interseccions entre aquests temes i les qüestions racials, religioses i de classe, i, per tant, que cal un pensament més innovador i amb visió de futur per teixir un moviment de totes les dones. Han estat dècades —hi ha qui diria fins i tot segles— tractant de crear espais en el moviment feminista, cosa que ha causat frustració.
Quines són les principals reivindicacions del moviment per la justícia reproductiva?
La principal reivindicació és el dret de les dones i de totes les persones a no tenir fills, a tenir fills i a tenir-ne cura. És a dir, poder construir el tipus de família que es vulgui, amb una estructura que li doni sentit. El motiu pel qual les tres idees estan relacionades és la necessitat de tenir autonomia sobre el teu cos per prendre decisions. Totes les famílies són importants, no només les que encaixen en la imatge que s'acostuma a retratar fins i tot als programes governamentals dels Estats Units, que donen, per exemple, més beneficis a les persones casades, amb la qual cosa es promou un model molt específic de família. El moviment per la justícia reproductiva reivindica el dret que totes les famílies siguin vistes com a iguals.
Per què les dones de minories tenen problemes específics en aquesta matèria?
Les famílies necessiten tenir feina per tenir accés als serveis sanitaris, que es basen en els ocupadors, al contrari que en altres països, com ara Espanya. I això marca una enorme diferència perquè la salut reproductiva està lligada als serveis sanitaris en general. Si no tens una bona feina, és molt difícil tenir accés a una cobertura sanitària bàsica, fins i tot concertar una visita: molta gent només veu un metge quan va a urgències. Així doncs, moltes dones pateixen desigualtats en el terreny de la salut que es creuen amb les desigualtats que pateixen les minories o les persones amb discapacitats. Per tant, també les solucions han de considerar aquestes interseccions: allò que funciona per a un grup de dones pot no ser suficient per a un altre.
I hi ha d'haver una intersecció també amb les necessitats del col·lectiu LGTBIQ+.
Sí, moltes persones LGTBIQ+ tenen dificultats per tenir reconeixement com a família. Als Estats Units, tenim molts nens pendents d'adopció i hi ha moltes famílies que estarien encantades d'adoptar-los, però, en alguns estats, les persones LGTBIQ+ no poden adoptar. És un exemple d'intersecció de drets.
Què és el moviment SisterSong que vostè ha estudiat?
És una coalició, fundada el 1997, d'organitzacions implicades en temes reproductius, que considera a fons la perspectiva de les minories. Reivindica polítiques que reflecteixin aquesta complexitat i considera que els moviments han de ser més diversos i innovadors per aconseguir canvis. Alguns dels seus fundadors van assistir a trobades internacionals, com la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona a Pequín (1995), i es van inspirar en moviments feministes que observen l'accés a la salut com a part dels drets humans. Hi ha un gran activisme als Estats Units que ha après moltes lliçons de moviments amb més tradició com ara els dels indis americans, les Panteres Negres o el moviment xicano-llatí, i figures com Angela Davis, Dolores Huerta, César Chávez... Però hi ha molts altres exemples al món. SisterSong és l'única organització que es va fixar en aquests espais.
A què es refereix quan parla de «l'excepcionalisme nord-americà» en matèria de drets humans?
Històricament, el govern dels Estats Units ha estat implicat en la constitució d'institucions com les Nacions Unides i en documents com la Declaració Universal dels Drets Humans. Però alhora és hostil al desenvolupament complet dels drets humans. Les administracions de molts presidents han assenyalat mancances en drets humans a altres països, però eren només una justificació, com en el cas de l'Afganistan. L'excepcionalisme consisteix a exigir coses a altres països que als Estats Units no es fan tan bé com es podria: es demana a altres països que segueixin el model americà, però hi ha ciutadans estatunidencs que no poden exercir completament els seus drets, com s'ha vist ja a les eleccions, en què moltes persones no han pogut votar. I altres drets són simplement ignorats: després de dècades, no hi ha el dret humà a l'accés a la sanitat als Estats Units.
L'Obamacare va tenir un impacte positiu en els drets reproductius?
Sí. La cobertura sanitària ha millorat, especialment per a la gent pobra, però també per a la gent amb una bona feina. Una de les diferències principals rau en els costos: sota l'Obamacare, hi ha d'haver cobertura preventiva per a les proves mèdiques de dones, per exemple, i el teu metge cobra una part del servei de la teva companyia. És una millora molt bàsica per a molta gent. I una de les parts polèmiques de l'Obamacare va ser que establia una cobertura per a la contracepció: hi va haver ocupadors religiosos que es van negar a cobrir-la, però a la majoria dels estats és obligatòria.
El dret a l'avortament es veurà danyat seriosament per la sentència del Tribunal Suprem de l'any passat?
Ja se n'ha vist afectat. Hi ha hagut accions contra tipus específics de medicaments usats per a l'avortament. Ara estan tractant d'il·legalitzar l'enviament de medicació per a l'avortament per correu, de manera que només es potdria practicar a les consultes mèdiques i molta gent s'hauria de desplaçar a un altre estat per avortar. És com si haguessin d'anar de Barcelona a París, per exemple, perquè les distàncies de vegades són molt grans. Això no afecta només la gent pobra, també la gent que té una bona cobertura i viu en un estat que ha il·legalitzat les receptes de medicaments per avortar. Però també estem veient resistència, un activisme que vol obrir un camí aprenent de la gent que ha lluitat a altres països en circumstàncies similars.
Aquí es parla molt darrerament sobre la gestació subrogada. Què opina vostè sobre aquest tema?
En moltes recerques sobre justícia reproductiva, s'observa la tecnologia reproductiva des del dret a formar una família. Hi ha persones que no poden tenir fills biològicament —determinats tipus de relacions o persones infèrtils— i la tecnologia reproductiva obre una via per aconseguir-ho. El tema provoca por en molta gent perquè la ciència i les noves tecnologies són polèmiques, però és important discutir sobre les responsabilitats de cadascú i sobre les condicions perquè sigui una experiència exitosa per a totes les parts. I il·legalitzar-la no funciona perquè la gent viatja per practicar-la, igual que en el cas de l'avortament. És millor assumir que existeix i pensar com fer que sigui una pràctica segura.
La UAB, amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible
- Salut i benestar
- Reducció de les desigualtats
- Igualtat de gènere
- Fi de la pobresa