Les ciutats més verdes promouen les desigualtats socials i climàtiques 

La gentrificació verda es produeix amb més freqüència a les ciutats d’Amèrica del Nord que a les ciutats europees, probablement a causa de l’absència de polítiques socials contundents, més comunes a Europa

La gentrificació verda té lloc a les ciutats on es duen a terme estratègies verdes municipals i és el procés pel qual la població original d’un barri de classe mitjana baixa o baixa és desplaçada per nous habitants amb més poder adquisitiu que arriben a la zona atrets per la proximitat de nous parcs i zones verdes i per l’oferta d’habitatges més atractius. En conseqüència, el preu del lloguer i de la venda dels habitatges experimenta un increment considerable, de manera que els col·lectius més vulnerables no poden pagar aquests preus i han d’acabar marxant a viure a altres zones, menys atractives i amb una qualitat de vida més baixa. 

A través del projecte Greenlulus («Green Locally Unwanted Land Uses»), Isabelle Anguelovski i el seu equip han demostrat que, malgrat els indiscutibles beneficis socioeconòmics, climàtics i sanitaris dels espais verds per a la població, hi ha grans desigualtats en la distribució i l’accés a aquests espais. 

Els resultats, obtinguts a partir de l’anàlisi del mercat immobiliari i les condicions sociodemogràfiques de 28 ciutats de 9 països d’Europa i Amèrica del Nord i publicats, entre d’altres, a la revista Nature Communications, revelen que la planificació de zones verdes va potenciar processos de gentrificació de les ciutats analitzades. Així mateix, l’estudi demostra que la gentrificació verda es produeix amb més freqüència a les ciutats d’Amèrica del Nord que a les ciutats europees, probablement a causa de l’absència de polítiques socials contundents contra el desplaçament de la població, més comunes a Europa, i d’un menor control del desenvolupament immobiliari. Part dels resultats també han estat recopilats en un documental coordinat per l’equip i filmat per Alberto Bougleux, The Green Divide. 

Un altre estudi desenvolupat en el marc del projecte per la investigadora Margarita Triguero-Mas i publicat a Environmental Research Letters afirma que, mentre que als Estats Units els parcs i horts urbans tendeixen a tenir un potencial gentrificador més potent, a Europa les zones recreatives i els corredors són els principals elements que afavoreixen l’escalada de preus i l’exclusió dels residents amb menys recursos. «Als Estats Units o al Canadà, es produeix una estetització dels horts, que són més grans, tenen manteniment, estan organitzats i són mercantilitzats pels promotors immobiliaris per apujar el preu de l’entorn», explica Anguelovski. 

«Hem pogut corroborar la nostra hipòtesi inicial que les ciutats més verdes es tornen més desigualitàries i injustes», explica alhora que destaca que s’ha demostrat aquesta forta relació entre la renaturalització dels municipis en la dècada de 1990 a 2000 i la gentrificació que es va produir en la dècada de 2010. «Ens trobem amb infraestructures verdes que poden ser més disruptives que terapèutiques per a la salut. La investigació també mostra que la gentrificació verda contribueix a l’exclusió sociocultural de residents vulnerables, especialment immigrants i persones racialitzades», afegeix Anguelovski. 

El projecte, dotat amb una subvenció d’1,5 milions d’euros del Consell Europeu de Recerca («ERC», per les sigles en anglès), ha analitzat la gentrificació verda de manera àmplia i n’ha establert tres tipus: la «gentrificació verda principal», quan l’ecologització urbana és el factor causal més determinant de la gentrificació; la «gentrificació integrada», en què l’ecologització és un factor similar a altres canvis urbanístics, i la «gentrificació subsidiària», en què l’ecologització és un aspecte rellevant, però menys impactant que altres canvis experimentats a la ciutat. 

Entre les ciutats amb processos de gentrificació principal hi ha Atlanta, Copenhaguen, Mont-real, Nantes o Vancouver, on l’ecologització va tenir lloc a gran escala i amb una marcada retòrica verda dels promotors i els estaments municipals. Atlanta acull l’emblemàtic Beltline, de 53 km, que acabarà unint 45 barris i que va acompanyat de parcs nous i rejovenits construïts des de principis de la dècada de 2000. Nantes, amb una sèrie d’eixos verds al llarg dels seus dos rius, que voregen parcs petits i altres de més grans, s’ha autoanomenat des de principis de la dècada de 2010 «la ciutat en un jardí» i té una marcada política de màrqueting d’àmbit nacional i internacional sobre la seva trajectòria verda, sobretot des que el 2013 rebés el Green Capital Award. 

Les ciutats identificades amb la gentrificació verda integrada, on la «renaturalització» es va produir en el marc d’una estratègia de reurbanització lligada al creixement econòmic, són Barcelona, Boston, Denver, Edimburg, San Francisco o Seattle. Per exemple, la gentrificació verda més recent de Barcelona ha tingut lloc a Sant Martí (part oriental de la ciutat), una zona postindustrial parcialment reconvertida en el districte 22@, orientat a la tecnologia, la innovació i la resiliència climàtica. Aquest procés també va afectar la dècada de 2010 el regenerat nucli antic (Ciutat Vella) i s’ha intensificat al districte de renda alta de Sarrià-Sant Gervasi. 

A Boston, diversos projectes de desenvolupament que van començar a mitjans de la dècada de 2000 són els fronts marítims autodenominats «climàticament adaptatius» d’East Boston, Seaport District, South Boston i North i South Dorchester. Més recentment, s’emmarquen dins del 2018 Boston Harbor Plan i la seva visió per a una ciutat resilient davant la pujada del nivell del mar i les inundacions. 

El tercer grup de ciutats engloba urbs com Detroit, Philadelphia o Washington D.C. «La gentrificació hi és present, però l’ecologització potser hi té un paper més secundari que altres intervencions, com és, per exemple, en el cas de Detroit, el desenvolupament residencial, o de Washington, el desenvolupament comercial, especialment en barris històricament negres», argumenta Anguelovski. 

València es troba entre les 11 ciutats de l’estudi que no mostren una relació directa entre ecologització i gentrificació, o bé per manca de dades, o perquè la gentrificació s’associa a iniciatives de sostenibilitat molt més àmplies desenvolupades a tota la ciutat o, en alguns casos , perquè la gentrificació és encara més limitada, com a Viena. És també el cas de Baltimore, Bristol, Cleveland, Portland o Sheffield. 

El cas de València destaca ja que, malgrat l’increïble desenvolupament experimentat durant la bonança econòmica de 1990 a 2000, la gentrificació a la ciutat està més lligada a programes de regeneració i a l’arribada del tren d’alta velocitat. València va prioritzar espais verds més petits, potser amb menys impacte gentrificador, com són els parcs de barris. 

«Aquests resultats no signifiquen que les infraestructures verdes siguin negatives, ans al contrari, ja que s’ha demostrat que tenen enormes beneficis per a la salut física i mental. El problema és la manca de priorització de temes d’equitat i justícia en planificació urbana verda», aclareix Anguelovski, que recorda que cal que els ajuntaments en siguin conscients i acompanyin aquest procés amb polítiques que controlin l’especulació immobiliària a la zona, promoguin les promocions d’habitatge social, limitin les llicències de lloguer de curt termini i fomentin la creació de xarxes de suport entre veïns i entre comerços locals, o la protecció d’espais verds més informals. També destaca la importància d’homogeneïtzar i estendre aquest tipus d’espais per tota la ciutat, amb parcs petits, carrers de vianants, cobertes verdes o promoció pública d’agricultura urbana a zones infrautilitzades. 

Anguelovski, I., Connolly, J.J.T., Cole, H. et al. Green gentrification in European and North American cities. Nat Commun 13, 3816 (2022). https://doi.org/10.1038/s41467-022-31572-1