Francisco Veiga relata els antecedents del conflicte d'Ucraïna

La "Trampa 22" que ha conduït a la situació actual fa referència a la diplomàcia i les polítiques erràtiques de les potències occidentals durant els anys que van precedir la incursió de l'exèrcit rus a Ucraïna. Com afirma Veiga a l'últim capítol del llibre, es tracta de "la solución en falso a cualquier problema abordándolo desde la burocratización más absurda" (p. 289). I ho explica amb més detall a continuació: "La Trampa 22 fue un Yanukovich y una Ucrania sin salida ante la disyuntiva de firmar el acuerdo de asociación con la Unión Europea o hacerlo con Rusia para la integración en la Unión Aduanera Euroasiática. (...) La Trampa 22 fueron los acuerdos de Minsk destinados a no ser cumplidos y a prolongar la guerra civil en Ucrania hasta enlazarla con la intervención rusa. Pero la Trampa 22 fueron también unas sanciones contra Rusia que convirtieron a la Unión Europea en rehén del conflicto entre Moscú y Washington, al mismo nivel que Ucrania" (p. 290).

Abans d'arribar al context específic del conflicte actual, el relat de Veiga rastreja principalment la intervenció dels Estats Units a les successives convulsions polítiques i conflagracions que han esdevingut a Europa oriental des del mateix enfonsament de la Unió Soviètica, que no va ser un fenomen observat passivament des de Washington sinó un procés en què el govern de George Bush va jugar un paper molt més actiu del que sembla, establint una fluïda comunicació amb Boris Ieltsin ja des dels darrers anys de la Unió.

Va ser precisament durant la descomposició de la superpotència soviètica quan es va consolidar el paper crucial dels nacionalismes per forçar crisis polítiques, canvis de poder o enfrontaments armats: Ucrania 22 ens recorda que, des del 1991 fins avui, l'Est d'Europa ha conegut des d'episodis d'insurrecció com les anomenades revolucions de colors fins a conflictes com els que van succeir a la secessió de Iugoslàvia o els de l'Alt Karabakh, Abkhàzia, Moldàvia o Ossètia del Sud. En aquest context, Ucraïna sempre va ser vista pels analistes i diplomàtics nord-americans com un territori crucial per contenir el poder i la influència de Rússia. Per això l'objectiu, llargament perseguit, d'incorporar-la a la Unió Europea i a l'OTAN: "La guerra que estalló allí en febrero de 2022 fue la guerra de Putin, desde luego; pero también la de Biden" (p. 215).

Veiga descriu l'esdevenir de la Ucraïna independent que, des del 1991 fins avui, ha tingut un volàtil i complex sistema de partits polítics i una classe oligàrquica tan influent com corrupta. L'Euromaidan de 2014, que va recollir al principi l'afartament de la població davant la classe política, va tenir com a conseqüència l'enfortiment de grups d'extrema dreta i neonazis -"la ultraderecha ucraniana influyó de forma decisiva en la estrategia y el timing del Euromaidan" (p. 120)- que no representaven més que un sector minotirari de la societat ucraïnesa però que van ser decisius en el gir violent dels esdeveniments.

Tant a la guerra civil al Donbàs com a la confrontació actual amb Rússia, grups com el famós batalló Azov han estat a primera línia de foc i ja plenament integrats en les forces armades ucraïneses ("la actitud de las cancillerías y buena parte de la prensa occidental con respecto a esta situación tan anómala ha sido uno de los pecados originales más peligrosos en su apoyo al régimen ucraniano surgido del Euromaidan", p. 140). D'altra banda, Veiga relata també en un passatge del llibre com, dins del complex cercle internacional dels grups ultres, l'orientació prooccidental del govern de Volodímir Zelenski ha provocat que alguns d'aquests grups extremistes simpatitzin per Rússia i fins i tot que, en alguns casos, hagin canviat de bàndol en ple conflicte per combatre al costat de grups ultranacionalistes russos i nazbols (nacionalbolxevics).