“És legítim que la societat protegeixi la vacunació, és una eina de salut pública per tenir poblacions sanes”
La microbiòloga Marie-Paule Kieny ha estat investida doctora honoris causa per la UAB, en reconeixement a la tasca que ha realitzat al llarg de la seva trajectòria per promoure l’accés de la població més desfavorida del món a medicaments i a la salut. Ha estat una de les persones elegides per la Universitat per investir cinc doctorats honoris causa excepcionals amb motiu del seu 50è aniversari.
Actualment forma part del consell científic assessor de nombroses iniciatives i organitzacions, entre les quals la Drugs for Neglected Diseases Initiative (MPPF), el Human Vaccine Project (HVP) i la Medicine Patent Pool Foundation (MPPF). En aquesta última treballa per poder lliurar vacunes i medicaments essencials a la població al menor preu possible.
Com funciona Medicine Patents Pool?
És un sistema per afavorir l’accés obert a medicaments de cost molt baix. La idea és negociar llicències de productes innovadors que són fabricats originalment per les grans companyies farmacèutiques per afavorir la salut pública. Nosaltres busquem fabricants a països com la Xina, la Índia i alguns altres d’Àfrica que estan disposats a produir aquests fàrmacs per posar-los a disposició de la població a un cost molt menor, perquè seran fàrmacs genèrics. La idea no és intentar baixar els preus amb un acord, sinó donar una subllicència a força fabricants de genèrics, de tal manera que la competència entre ells afavoreixi una reducció important del seu cost, augmentant així l’accés a les persones que els necessiten.
Les companyies són favorables a aquesta iniciativa?
Sovint ho són companyies amb política de responsabilitat social, però també dels mercats d’interès per a l’MPP, que són mercats de països d’ingressos mitjans i baixos. Per a les grans farmacèutiques no hi ha grans ingressos a obtenir, o molt pocs, en aquests mercats. Per tant, els ajuda, perquè en comptes d’haver de registrar i procurar l’accés als seus productes en aquests països, donen la responsabilitat a l’MPPF i aquesta dona l’accés als fabricants de genèrics. Funciona perquè la part del mercat que ens proporcionen és molt i molt baixa, comparada amb el que és normal en un mercat rendible per al sector privat.
Quins resultats estan tenint?
Està funcionant molt bé amb fàrmacs per al VIH, però estem treballant també en altres malalties, com la tuberculosi i l’hepatitis C. Hem obtingut llicències en tretze antiretrovirals per al VIH i en tres fàrmacs per a l’Hepatitis C i les hem proporcionat a fabricants de fàrmacs genèrics. Fins ara hem afavorit el desenvolupament de 130 projectes, perquè cadascun dels fabricants ha de desenvolupar formulacions i fer les comparacions en termes d’estabilitat i característiques físiques amb els productes originals. Els fabricants han lliurat ja més de 6.200 milions de dosis que s’han utilitzat per al tractament de més de 70 milions de pacients. Ara el repte és veure si aquest model funciona per altres malalties.
Quines serien les properes malalties per treballar amb el mateix model?
Estem mirant el càncer, per exemple. El preu d’aquests medicaments és molt elevat. Fins i tot alguns d’aquests fàrmacs són difícilment assequibles en països rics. Però els fabricants encara no han decidit quina és la seva perspectiva de responsabilitat social en la qüestió. Es hem reunit per cercar l’apropament i veure si estan disposats a treballar amb l’MPPF en malalties com el càncer, patologies cardiovasculars o en diabetis. Estem encara valorant quina és la situació més favorable que podem trobar per a ambdues parts. Esperem que hi haurà una manera perquè les grans empreses puguin proveir llicències a la salut pública de països d’ingressos mitjans i baixos que beneficiïn un munt de persones.
Vostè defensa un sistema universal de salut en tots els països. No és una utopia?
No, el que crec és que és una qüestió amb què la majoria països no estan compromesos, tot i que quan l’OMS comunica les seves resolucions en les seves assembles, tots es comprometen a proveir d’un sistema de cobertura de salut universal la seva població. El sistema de salut universal s’ha de contemplar com un llarg recorregut. No es pot, especialment als països pobres, proveir tot per a tothom al mateix temps. Així, la majoria d'aquests països han de començar a cobrir primer a la població més desfavorida, centrant-se primer en mares i fills i proporcionant-los atenció primària. Des d’aquí es pot anar augmentant el que s’ofereix, tant en termes de quantitat de serveis per a aquest grup, com ampliant el nombre de persones a cobrir pel sistema.
Però un sistema universal de cobertura de salut és també un desafiament en els països rics. A Europa, la majoria de països el tenen, però l’encariment dels preus dels medicaments està fent que cada cop sigui més difícil mantenir-lo. Hauran de reformar els seus serveis, per veure com poden proveir-los al mateix temps que en minimitzen el cost.
Com es podria fer la reforma dels sistemes de salut europeus?
Una de les aproximacions és fer més èmfasi en l’atenció primària, perquè estem en societats en què no està predominant la prevenció i la promoció de la salut. El que estem fent és esperar a que les persones emmalalteixin i intentar curar-les. Però quan mires les malalties que tenim, moltes d’elles tenen a veure amb l’estil de vida. Per això ens hem d’establir polítiques, per exemple, en el cas de la diabetis, que està augmentant a tot arreu, i focalitzar-nos en la seva prevenció, en la promoció d’una alimentació saludable, etc. Per suposat, tindrem fàrmacs per fer servir finalment, però hauríem d’evitar-los tant com sigui possible.
Un dels seus principals objectius és el disseny de vacunes per països pobres i en desenvolupament. En quin moment ens trobem?
No hi ha moltes vacunes disponibles per a tota una sèrie de malalties infeccioses, però n’hi ha en la majoria dels països d’ingressos baixos, a través de suport públic proporcionat per l’organització internacional Gavi. Però el que estem veient és que hi ha molts grups antivacunes. Així, és important continuar desenvolupant noves vacunes, però també veure com podem augmentar la confiança de la població en les vacunes. Perquè al final pot esdevenir contraproduent introduir nous productes mentre els vells són rebutjats. Participo ara en un nou projecte europeu sobre vacunació que tot just acaba de començar que està mirant quines recerques dels projectes en què estic involucrada s’haurien de realitzar per dissenyar polítiques perquè aquest grup de població torni a entendre la importància de la prevenció i estigui disposat a vacunar-se.
Aquí a Espanya una jutgessa ha emès una sentència favorable a un ajuntament que s’ha negat a admetre un infant sense vacunar a l’escola bressol pública...
Les vacunes que estan incloses en programes de vacunació infantil són totes efectives, segures i no només protegeixen els nens, sinó tota la població. La vacunació és una eina de salut pública per tenir societats sanes, així que crec que és legítim que la societat es protegeixi i obligui que tots els infants, si no hi ha contraindicació mèdica, siguin vacunats, per protegir els que no poden ser vacunats. A França des de principis dels anys 80 hi ha onze vacunes que són obligatòries. Abans de la llei va haver-hi, i encara hi continuen sent, grups en contra, però no els he sentit gaire des que la llei es va aprovar. Abans teníem vacunes obligatòries i d’altres recomanades, i la població no entenia el perquè d’aquesta diferencia. En essència, és millor tenir una obligatorietat, així la política de vacunació és clara.
¿Li sembla bé llavors la resolució judicial?
Cada país ha de decidir què és el que vol, i això és part d’un procés democràtic. No tinc una resposta positiva o negativa. Però si la cobertura de vacunació realment va per sota del llindar del que es considera necessari, com el que hem vist a Suïssa amb el xarampió, o si les vides de desenes d’infants són posades en risc, perquè hi ha molts pares no els volen vacunar, llavors necessitem fer quelcom. Està clar que no pots forçar als pares a vacunar els seus fills, però es pot tenir una llei que digui que si no estan vacunats no poden anar a una escola pública. Hi ha un munt de discussió també sobre la vacunació contra la grip, per exemple. Ha de ser obligatòria per als professionals de la salut? En alguns països ho és i en d’altres no. A l’hospital de Ginebra, per exemple, si aquests professionals no estan vacunats estan obligats a dur una mascareta tota la jornada laboral durant la temporada de grip.
Quines són les malalties infeccioses que cal abordar de manera més urgent?
Hi ha tres malalties pandèmiques que són encara amenaces molt importants a tot el món: VIH, tuberculosi i malària. Malgrat que hi ha hagut progressos, principalment en VIH, on actualment el 60% de les persones que necessiten tractament estan sent tractades. També està havent avenços en tuberculosi, però en malària molt menys, hi va haver una disminució de la malaltia, però ara està tornant.
Si parlem de malalties epidèmiques, a l’OMS vam establir una llista basada en l’evidència, que s’actualitza anualment, investigant el potencial epidèmic, la mortalitat i vies de transmissió, amb les principals malalties. Entre aquestes hi ha l’ebola, la febre de Lassa o la Síndrome Aguda Respiratòria Greu (SARS). A partir de la llista es dissenyen plans de recerca per treballar i desenvolupar, abans que es produeixi una epidèmia, el diagnòstic, els fàrmacs i les vacunes que seran necessàries.
Crec que cal que siguem molt curosos, perquè amb el canvi climàtic global i el contacte estret que moltes vegades es dona entre animals salvatges i persones, l’amenaça de l’emergència d’un nou patogen que passi de la fauna als humans està esdevenint cada cop més important.