Els pins de muntanya arribaven fins a la costa al nord-est de la península ibèrica fa 50.000 anys

 

La recerca ha estat realitzada pels investigadors Rafael Mora, Jorge Martínez-Moreno i Miquel Roy, del Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPAP-UAB), junt amb Ethel Allué, de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i de la Universitat Rovira Virgili (URV) i Alfonso Benito-Calvo, del Centro Nacional de Evolución Humana (CENIEH) i publicada a la revista Review of Palaecobotany and Palynology. 

 

En total, els investigadors han analitzat més de 1.200 fragments de carbó de llars d’una quinzena d’unitats arqueològiques. “L’anàlisi antracalògica d’un conjunt temporalment tant ampli com la Cova Gran, junt amb les dades d’altres jaciments de la regió, indiquen una presència hegemònica del pi roig al nord-est de la península ibèrica i mostren que, malgrat les condicions climàtiques canviants i extremes que s’hi van donar durant aquest període, la coberta forestal de coníferes de muntanya era contínua”, assenyala Ethel Allué, investigadora de l’IPHES. 

 

L’interval temporal que cobreix l’estudi es correspon a nivell climàtic amb dos estadis isotòpics marins (MIS): el MIS 3, (entre 59.000 i 29.000 anys) amb moments càlids relativament breus que s’alternaven amb cicles freds, i el MIS 2 (de 29.000 a 15.000 anys), amb condicions de fred extremes.

 

“La resiliència d'aquests pins els va permetre adaptar-se a unes condicions ecològiques i ambientals rigoroses, més fredes i seques que les actuals, i viure també en les planes interiors i al prelitoral mediterrani”, afirma la investigadora.

 

La fusta de pi roig és pràcticament l’únic combustible identificat en les diferents fases cronoculturals reconegudes a la Cova Gran -Paleolític mitjà, Paleolític superior antic i Magdalenià-. L’abundància de llars de foc localitzades en aquest abric prepirinenc i el fet que l’utilitzessin neandertals i humans moderns, indiquen que totes dues espècies la van fer servir sistemàticament com el principal combustible per mantenir els fogars.

 

“Els registres de la Cova Gran de Santa Linya ens permeten aprofundir en el coneixement del paisatge de l’enclavament i de la biogeografia d’un arbre essencial en la supervivència dels caçadors-recol·lectors de l’Edat de Gel”, indica Rafael Mora, director del CEPAP-UAB. “La continuïtat en l’ elecció d’aquest tipus de llenya en aquest jaciment va haver d’obeir a l’abundància de aquest arbre en l’entorn -tot i que la seva fàcil combustió i alt rendiment calòric afavoriria la recollida intencional d’aquesta fusta- i ens permet reforçar consistentment la hipòtesi de la presència continuada de boscos de pins de muntanya estables i resilients al territori”, conclou.

 

Actualment, el pi roig es preserva en les primeres estivacions del nord-est del Prepirineu a altituds superiors als 600 metres. El règim climàtic actual, que es va començar a instal·lar fa uns 15.000 anys, el va fer retrocedir fins a àrees més elevades i fredes, mentre poc a poc altres espècies, com els pins mediterranis, els roures i les alzines es van instal·lar a les zones boscoses més baixes.

Vista en detall d’un carbó d’una llar identificada en un estrat corresponent al Paleolític Superior final a la Cova Gran de Santa Linya.
 

La importància arqueològica de la Cova Gran de Santa Linya

 

La Cova Gran de Santa Linya, descoberta l’any 2002, és un jaciment de més de 2.500 metres quadrats considerat clau per a l’estudi de la presència humana al nord-est de la península ibèrica. L’ampli espectre cronològic que conté abasta des de fa 50.000 fins als 7.000 anys, el que permet reconstruir la forma de vida dels grups humans del Prepirineu català.

 

És un dels pocs jaciments de la regió mediterrània en què s’han identificat moments de “transició”, com el dels últims neandertals i l’aparició dels primers humans moderns o el pas dels darrers caçadors-recol·lectors als primers agricultors-ramaders.

 

L’any 2016 es van descobrir a les parets de l’abric gravats del Paleolític Superior, que han estat considerades les representacions artístiques més antigues de Catalunya. I aquest any s'ha documentat als nivells del mateix període el cap d'un cérvol gravat en os.

 

Al llarg de quinze anys s’hi han recuperat nombroses restes materials, com ara atzagaies, agulles o ornaments d’os, com una dent de cérvol foradada de la cultura magdaleniana (Paleolític superior). Del període Neolític també s’hi han identificat diferents nivells d'estabulació del ramat, anomenats fumiers.

 

Pel que fa a les llars de foc, és un dels jaciments de la península ibèrica que compta amb més unitats identificades. Aquest fet demostra la importància que va tenir el foc i la seva gestió per a la vida quotidiana dels grups humans que el van habitar. 

 

Referència: Ethel Allué; Jorge Martínez-Moreno; Miquel Roy; Alfonso Benito Calvo, Rafael Mora. 2018. Montane pine forests in NE Iberia during MIS 3 and MIS 2. A study based on new anthracological evidence from Cova Gran (Santa Linya, Iberian Pre-Pyrenees). Review of Palaeobotany and Palynology. DOI: 10.1016/j.revpalbo.2018.06.012