Un panorama del teatre i la poesia de la Guerra de Successió
Per bé que es deuen haver perdut, no sols per la fèrria censura, obres i documentació sobre diversos escriptors i sobre l’organització propagandística, aquesta panoràmica urgent corrobora ja una considerable incidència de la Guerra de Successió en les lletres catalanes coetànies. El conflicte va servir d’inspiració, tot i els impediments que comportava i les conseqüències de la derrota. D’altra banda, l’establiment de la cort reial de Carles III a Barcelona va ser un important incentiu cultural. En consonància amb la conjuntura política, en la literatura catalana predominava l’austriacisme, que va persistir en l’exili i la clandestinitat, a pesar que es va procurar també l’adaptació al nou règim.
No sembla que el teatre en català es beneficiés directament de l’auge musical, escenogràfic i dramàtic de la cort de l’arxiduc Carles ni del reformisme teatral borbònic, contrastant amb l’estímul que va suposar per a Menorca el domini britànic. Encara que es va fer servir la llengua catalana en algun diàleg, no són en català les obres més pròpiament teatrals conegudes, entre les quals destaca la Comedia famosa del sitio de Barcelona y fuga del duque de Anjou, sobre l’autoria de la qual he apuntat noves possibilitats. A més, tenen caràcter més aviat apologètic, si bé en peces en llengua catalana posteriors es troben més crítiques socials, a vegades específicament polítiques.
Malgrat la tendència a l’anonimat, ressalten, a més de preceptistes i prosistes, poetes com Josep Romaguera, Antoni Peguera, Joan Antoni de Boixadors, Joan de Gualbes, Tomàs Barceló, Miracle, Manuel Mas i Soldevila, Carles Gassulla d’Ursino, Josep Vicent Ortí, Pere Vicent Zabata, Manuel Gibert, Agustí Eura, Francesc Tagell o Tegell... Es fan servir diversos gèneres poètics, estrofes i recursos artificiosos.
Ms. 213 (f. 55r) del CRAI Biblioteca de Reserva, Universitat de Barcelona, que n’ha autoritzat la reproducció.
No manquen obres o passatges heroics, si bé no es té notícia de cap gran poema èpic d’aquest període en català. A més dels dirigents forans, particularment reis i nobles, es van cantar la revolta, particularment la dels vigatans, la lluita col·lectiva (la femenina protagonitza les Proeses que les barceloneses dones han ostentat en lo siti de l’any 1706), les milícies de la Coronela i, sobretot a la fi de la guerra, polítics o militars catalans (com Bac de Roda, Rafael Casanova, Antoni de Villarroel, Antoni Desvalls, Sebastià i Amador Dalmau, Francesc Rau i Ermengol Amill).
El barroc va impregnar la mentalitat i l’estil de moltes obres, encara que es van adoptar sovint formes populars o popularitzants, sobretot en cerca de més difusió. Aquest afany divulgador va contribuir a la utilització del català, per bé que competia amb el castellà fins i tot en aquest ús i s’emprava també en obres de pretensions cultes. El caràcter propagandístic solia condicionar la literatura del moment, però es troben reflexions subtils amb hàbil retòrica. La manipulació i la mitificació, recorrent a vegades a fenòmens sobrenaturals, tenien com a contrapunt la sàtira i el desengany, actitud típica del barroc, però actualitzada per les circumstàncies. Lògicament, la literatura posterior aprofundirà el conflicte amb més perspectiva, encara que llunyanament i d’acord amb els propis interessos, com ja s’havia estudiat força.
Departament de Filologia Catalana
Centre d’Història de la Ciència (CEHIC)
Francesc.Vall@uab.cat
Referències
Vall Solaz, F. Xavier. «La guerra de Successió en el teatre i la poesia catalans de l’època». Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 2015, núm. 33, p. 139-174.
Contribució a la web Les biblioteques UAB a l’entorn de 1714.