UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Quan acaba el tractament oncològic, els supervivents de càncer tenen unes necessitats assistencials específiques pel fet que arrosseguen seqüeles físiques i psicològiques i són més vulnerables a qualsevol tipus de problema de salut, per la qual cosa, contràriament al que seria desitjable, aquesta etapa d'adaptació sembla ser per a ells extremadament estressant, quan convindria que fos una etapa de calma i confiança. 

En aquesta tesi doctoral s'ha analitzat l'estrès quotidià de les persones que han superat un càncer i el paper de l'Afrontament i del Suport Social durant aquelles situacions quotidianes que poden produir-les estrès.

Amb aquesta finalitat es va demanar als participants (55 dones i 5 homes que havien finalitzat el tractament oncològic) que emplenessin durant 15 dies un petit registre en una aplicació mòbil, en què anotessin les situacions que els havien provocat estrès, com les havien afrontades i el grau de suport social rebut.

Per tal de valorar si els supervivents tenien un perfil d'estrès quotidià diferent al de les persones que no han tingut càncer, se'ls demanava que expliquessin si les causes d'estrès eren degudes o no al fet d'haver sofert la malaltia.

Els principals resultats mostren que els supervivents podrien tenir un major percentatge de dies en què experimentarien esdeveniments percebuts com a estressants respecte a la població no-supervivent, i que el malestar causat és major quan es percep que l'esdeveniment estressant està relacionat amb ser supervivent de càncer.

Tot i que aquestes persones, als ulls dels altres, siguin considerades “curades”, perquè estan lliures de la malaltia i dels tractaments oncològics, en realitat es tracta de persones que ja no són les mateixes que abans: presenten seqüeles psicològiques i físiques (cansament, tristesa, depressió i una latent por a la recaiguda) en el seu dia a dia. Presentar seqüeles “invisibles” per als altres és el que sembla generar, en les relacions personals, un sentiment d'incomprensió que els pot generar emocions com a ansietat, tristesa i frustració.

En tot aquest panorama, les dades de l'estudi mostren que, si la persona utilitza estratègies d'afrontament actives, com l'acceptació del problema i l'acceptació de les pròpies emocions, tindrà una major tranquil·litat al final de dia i una menor fatiga, malgrat haver viscut situacions d'estrès. Aquest efecte sembla produir-se, tot i que el supervivent no consideri aquestes estratègies com molt eficaces. És a dir: davant la situació d'estrès, sembla que l'afrontament no produeix un efecte immediat i d'aquí ve que les persones jutgin que no és massa eficaç. No obstant això, sí que sembla generar un benestar més tard, perquè les persones experimenten més tranquil·litat i menys fatiga al final del dia.

D'altra banda, els resultats han indicat que quan el supervivent experimenta un esdeveniment estressant relacionat amb la supervivència, això no sol anar acompanyat de suport social suficient, probablement pel fet que es tracta, com hem dit anteriorment, de seqüeles no observables per les persones de l'entorn, cosa que fa que aquestes no vegin la necessitat de proporcionar suport. No obstant això, el suport dels altres és considerat pel supervivent com una ajuda més eficaç per afrontar l'estrès que l'afrontament, però els resultats ens mostren que el suport rebut no té efectes sobre el benestar al final del dia. Això és probable que ocorri perquè el suport social, contràriament a l'afrontament, podria tenir un efecte més immediat sobre l'estrès, com si fos una “finestra de desfogament” per al supervivent. 

A la llum d'aquests resultats, sembla clar que el supervivent té episodis d'estrès quotidià més freqüents que les persones no-supervivents i que l'impacte d'aquests pot reduir-se rebent suport social (generant un efecte beneficiós immediat) i desenvolupant estratègies d'afrontament adequades, que facilitarien tenir un major benestar al final del dia.

En l'àmbit de la intervenció psicològica seria important, per tant, d'una banda, ajudar el supervivent a canviar el focus d'atenció del passat (malalt de càncer) al present (supervivent sense malaltia), ajudant-lo a afrontar les situacions estressants. De l'altra, ajudar el seu entorn (parella, fills, amics, etc.) a comprendre que quan el supervivent viu un esdeveniment estressant experimenta un malestar més intens i difícil d'afrontar, i que això és més rellevant quan la causa de l'estrès és atribuïda al fet d'haver patit càncer.