UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

En català, quan en una conversa o en un text no volem repetir una expressió locativa, podem fer ús del pronom feble (o clític) hi. Així, a (1b) el pronom hi representa el complement locatiu estàtic a Cerdanyola que apareix a (1a), mentre que a (2b) el pronom representa el complement locatiu direccional (o dinàmic) al teatre de (2a).

(1)
a. L’actriu vivia a Cerdanyola.
b. L’actriu hi vivia.
 
(2)
a. L’actriu es dirigeix al teatre.
b. L’actriu s’hi dirigeix.

Si suprimim el pronom hi a (1b) i a (2b), el significat de la frase canviarà radicalment. A (3) el verb viure pren el sentit de ‘ser viu’ i dirigir-se el de ‘ser la directora d’una mateixa en una actuació’.

(3)
a. L’actriu vivia.
b. L’actriu es dirigeix.

Centrem-nos en els verbs que expressen moviment cap a una destinació, com el de (2). Aquests verbs exigeixen la presència d’un complement locatiu que ha de ser considerat un complement seleccionat (i no pas un circumstancial o adjunt). Això vol dir que, com a mínim, la destinació ha de ser representada pel pronom feble hi, com es mostra a (4):

(4)
a. No han entrat mai al Parlament però jo sí que hi he entrat.
b. No tornarem a aquella platja. No hi tornarem més.
 

Tanmateix, hi ha contextos sintàctics en què aquest pronom hi, que normalment considerem necessari, pot ser que no aparegui a la frase, com a (5), i que malgrat tot no el trobem a faltar. No només això, ens faria nosa si hi aparegués: a vegades perquè provocaria que la frase fos mal formada, i altres vegades perquè en canviaria el significat:

(5)
a. Entreu, entreu. Us estava esperant.   
b. No m’esperis pas despert. Avui tornaré tard.

Vol dir això que el comportament del pronom hi és arbitrari? De cap manera. La raó és que amb determinats verbs de moviment –com ara arribar, entrar, pujar o tornar, però no pas adreçar-se, dirigir-se, o encaminar-se– el locatiu no sol expressar-se si té valor díctic, és a dir, si s’identifica amb el lloc on és (era o serà) almenys un dels participants en l’acte comunicatiu –per tant, si es tracta del lloc de l’emissor o del receptor o bé tots dos. Els elements díctics són elements lingüístics que només poden ser interpretats plenament si coneixem tots els factors de l’enunciació. I és que l’aportació dels elements díctics és precisament assenyalar determinats aspectes de la situació enunciativa.
 
Les propietats díctiques es troben en diverses categories sintàctiques, com ara en el domini nominal (jo, aquells, teus), en l'adverbial (ara, allà) o en el verbal (com ara en les propietats de temps i persones afixades en el verb), i en aquest treball defensem que també en el domini preposicional. Les propietats díctiques d’un locatiu direccional distingeixen entre l’espai vinculat als participants de la situació comunicativa i l’espai no vinculat als participants. Per tant, la informació díctica és una informació que serà decisiva per a la interpretació de la frase més enllà de la sintaxi, en la interfície de  la sintaxi amb la semàntica i la pragmàtica.
Observeu que els verbs de moviment direccional que a (4) reclamen la presència del pronom hi per representar el complement de destinació, apareixen a (5) sense el pronom hi i sense cap expressió amb sentit locatiu quan el lloc de destinació té un valor díctic; és a dir, si és un lloc vinculat als participants en la situació comunicativa o almenys a un dels participants: el de l’emissor a (5a) i el de l’emissor i del  receptor a (5b).
 
L’article dona compte de com s’articulen en l’estructura del sintagma preposicional locatiu estàtic o direccional les propietats díctiques que determinen la presència o absència del pronom hi, a la vegada que es caracteritzen els verbs que són sensibles a les propietats díctiques del complement.