Nous paràmetres per estimar l'edat de les restes esquelètiques
En qualsevol estudi Paleoantropològic o Forense, estimar l'edat i el sexe de les restes esquelètiques és dels primers diagnòtics a realitzar. Per això, disposar de dades sobre maduració i creixement que provinguin de material osteològic documentat és fonamental. La realitat però, no és exactament així. Tot i que actualment s'estan publicant estudis de desenvolupament basats en col·leccions europees documentades, alguns elements esquelètics pateixen un cert buit informador. Aquest és el cas del fèmur, un os força important en la disciplina del que s'ha dut a terme una gran recerca, però del que no existeixen estudis basats en mesures directes sobre el seu creixement. El següent treball, aparegut recentment a la revista Forensic Science International, pretén compensar la manca de dades amb un anàlisi exhaustiu del seu creixement lineal, des del naixement fins la vellesa, i a partir de cinc col·leccions esquelètiques procedents d'Europa occidental: la col·lecció de la UAB, la col·lecció anglesa de St. Bride, la col·lecció escocesa Scheuer i dues portugueses, Lisboa i Coimbra.
El fèmur és un os llarg: consta d'una diàfisi -o cos del fèmur- i dues epífisis (epífisi distal i proximal) situades, cada una d'elles, en un dels dos extrems de la diàfisi. L'ossificació té lloc a partir d’'un centre primari i de quatre secundaris. El centre primari està situat aproximadament al centre de la diàfisi i els secundaris en les dues epífisis. Aquests centres, un cop completada l'ossificació, s'aniran fusionant per formar un tot, el fèmur, marcant així, el final del creixement d'aquest element. Així doncs, aquest treball analitza el creixement lineal del fèmur, des del naixement fins la vellesa, a partir de quatre variables de l'os (la longitud de la diàfisi, la longitud de la diàfisi més l'epífisi distal, la longitud màxima del fèmur i el diàmetre vertical del cap del fèmur), i mitjançant una regressió polinomial.
Totes les variables van mostrar un comportament lineal, mostrant diferències sexuals dues d'elles (la longitud màxima i el diàmetre del cap del fèmur) a partir dels 15 anys. Aquest últim té un creixement ràpid en comparació amb les altres variables, i coincideix amb el creixement de l'acetàbul observat en altres treballs. Aquesta rapidesa és conseqüència de la relació d'aquestes estructures amb la locomoció i el suport del pes del cos.
Les quatre variables resultaren adequades per l'estimació de l'edat de restes subadultes, però les més útils són la longitud de la diàfisi i el diàmetre del cap del fèmur perquè són elements que predominen en aquest tipus de restes. No obstant, la longitud màxima del fèmur és útil en els casos en que es troba el fèmur complet.
Tot i que cal continuar aprofundint en la recerca del creixement dels diferents elements esquelètics a partir de material osteològic, els resultats i les fòrmules obtingudes en aquest estudi són eines útils per el diagnòstic de l'edat i sexe d'individus subadults de restes antropològiques i forenses.
Referències
Rissech C, Schaefer M i Malgosa A. 2008. Development of the femur- Implications for age and sex determination. Forensic Science International, 180:1-9.
