Llibres i música en temps de desassossec. Mort a Venècia
L’aportació de la Facultat de Filosofia i Lletres en els moments estranys que vivim serà en forma de reflexions i consells literaris, filosòfics i musicals a l’entorn de la persona i de les pestes que ens afligeixen, col·lectives, però també individuals.
27/03/2020
Enmig d’una sobtada epidèmia de còlera, el Lido de Venècia acull Gustav von Aschenbach, un escriptor famós, que hi va a cercar repòs. Una de les novel·les curtes més magistrals de la literatura de tots els temps (de les que he llegit, és clar). Tota una vida dedicada a expressar la bellesa i la Bellesa serà la que li impedirà salvar-la; trobarà, en efecte, el repòs que cerca. “L’artista creador d’aquella vigorosa narració titulada Un miserable, que ensenyava a tota una joventut agraïda la possibilitat d’una moral més enllà del més profund dels coneixements” –així el defineix Mann- descobrirà a l’hotel una persona que li qüestionarà les conviccions morals estrictes que mai abans s’havia qüestionat.
La mort, que encercla la ciutat mig submergida, anirà encerclant i submergint Gustav fins a ofegar-lo. La pulsió cedirà a la raó; la visió esdevindrà obsessió. La realitat, dura i inesperada, el traurà d’un món que creia segur. Vet aquí el paral·lelisme inevitable.
Mann, en un inici magistral que evoca clarament l’entrada als inferns d’Eneas, es refereix a la góndola i al gondoler que duen Aschenbach al Lido, igualment com Caront i la seva barca condueixen l’heroi troià a l’inframón:
“Qui no sentirà un lleuger calfred i una angúnia secreta en pujar per primera vegada [...] en una góndola veneciana? L’estranya embarcació [...] d’un color tan peculiarment negre com només els taüts el tenen [...] recorda molt més la mort, el fèretre, el tètric trànsit i l’últim viatge, el més callat de tots. ¿I s’ha adonat algú que el seient d’aquestes barques [...] és el seient més mollenc, més tou i ensopidor del món? L’Aschenbach n’hagué esment en asseure’s als peus del gondoler [...]. Era un home de fisonomia desagradable, àdhuc brutal, portava un vestit blau de mariner, cenyit amb una faixa groga, i un barret de palla esfilagarsat i posat agosaradament de gairell”
La traducció és del nostre Joan Fontcuberta (1999). A molts a hores d’ara ja us venen al cap els arpegis que inicien l’adagietto de la Simfonia núm. 5 de Gustav (també i no per casualitat) Malher. Amb aquestes notes dels tresets d’arpa puntejant la corda lligada que es resisteix a progressar, L. Visconti va amarar d’emoció serena la seva “Mort a Venècia”. I va aconseguir, sense voler-ho, que la melodia fos gairebé més coneguda que el llibre i la pel·lícula. Us aconsello la versió de la Simfònica de Viena dirigida per Bernstein. Com retarda, mentre van creixent, les tres primeres corxeres dels violins primers, fins a deixar-los en suspens, en caiguda lliure, gairebé una pausa no escrita en la partitura! https://www.youtube.com/watch?v=e6AuSs55t64
Tres jornades per endavant per a gaudir de les tres obres mestres. Acompanyeu-los –creieu-me- dels versos del llibre VI de “L’Eneida” de Virgili, traduïts per Miquel Dolç (1958) o per Llorenç Ribé (1917).
Joan Carbonell Manils (Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana)