Les dones a Chiapas, un futur més esperançador?
Tots nosaltres abordem les nostres investigacions des d'unes determinades opcions epistemològiques, teòric-polítiques i personals. Jo sóc antropòloga i sóc feminista. Entenc l'antropologia com a instrument de transformació social i sempre m'he interessat d'una banda, per l'estudi antropològic de la condició femenina en general i, de l'altra, per l'anàlisi de les històries de rebel·lies o, com dirien avui a Mèxic, l'anàlisi de tots aquells moviments socials que vénen des de baix i a l'esquerra.
Amb aquesta "maleta" d'inquietuds i eines em vaig proposar estudiar un fenomen que em començava a motivar moltíssim: la situació i les demandes de les dones indígenes en el conflicte de Chiapas.
I per què? Doncs bàsicament perquè des del alçament de l'EZLN (Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional) al 1994 havien captivat el món sencer amb un discurs en què proposaven un nou model de país que havia d'estar disposat a acabar amb la subordinació dels indígenes, els camperols pobres i les dones. Els zapatistes van reconèixer pública i explícitament a les dones com un grup oprimit i les van incorporar a les seves files. Des dels seus inicis semblava haver un esforç per fer visibles les seves problemàtiques concretes com dones i com indígenes.
La meva hipòtesi és que des de la dècada dels 70 s'inicien en l'estat de Chiapas una sèrie de moviments populars i democratitzadors vinculats amb la lluita agrària i camperola. La culminació de tota aquesta estela social i popular és l'alçament zapatista del 94. En les comunitats que participen del zapatisme i on el seu discurs renovador i reivindicatiu triomfa, sorgeixen dinàmiques de redefinició de les relacions de gènere que no es donen en aquelles comunitats pro-govern, que rebutgen el zapatisme i els seus postulats i demandes.
El que plantejo és que el sorgiment i desenvolupament dels diversos moviments sociopolítics a Chiapas han anat acompanyats de nous discursos al voltant de la dona, les implicacions dels quals qüestionen directament els rols genèrics tradicionals. Mentre que, a la vegada, s'ha anat forjant una identitat reivindicativa de la dona indígena que -nodrida de l'especificitat de les seves pròpies experiències- ha requerit anar redefinint espais per a una creixent participació femenina en la vida pública.
Les circumstàncies i la complexitat derivada de les imposicions d'un context de guerra, amb l'enorme presència de militars i paramilitars, van estar molt presents sempre en els criteris d'accés i permanència en les comunitats. Tot i això, em vaig proposar abordar un treball comparatiu que no s'havia fet fins ara entre les dones indígenes de les comunitats de Base de Apoyo Zapatista (BAEZ) i les dones indígenes de les comunitats pro-govern.
Sempre és fàcil tendir a oblidar la irremeiable provisionalitat de les nostres conclusions, però un ha de ser encara més curós quan aquestes tenen a veure amb processos socials de canvi. En l'actualitat, la permanència de la guerra i de les seves implicacions per als agents socials ha fet la situació a la regió encara més complexa. La intensificació de la violència en general a Mèxic, amb les problemàtiques específiques tant a la frontera nord (els feminicidis de Ciudad Juárez, per exemple) com a la frontera sud, amb el que s'ha denominat "el corredor centreamericà", dificulta moltíssim la vida de les dones en general i de les dones indígenes en particular.
Tanmateix, sostinc que en les comunitats on ha calat el discurs zapatista, les relacions de gènere s'han qüestionat i han canviat d'una manera que no s'ha donat a les comunitats pro-govern. Un gran indicador d'aquest canvi en les comunitats bases de suport zapatista és per exemple que s'hagin generat nous espais de reflexió col·lectiva a què s'han incorporat les dones, que hagin dones en tots els nivells de decisió i que es garanteixi la participació en totes les activitats, comissions i càrrecs de les diferents estructures de govern i, per descomptat, també el fet que s'hagi formalitzat una voluntat d'acabar amb les formes de violència cap a les dones.
Al llarg del meu treball he procurat no caure en anàlisis dicotòmics i reduccionistes que puguin presentar a les dones de les comunitats priistes com subjectes passius i titelles del govern versus una imatge de les dones de les comunitats zapatistes com emancipades.
Lamentablement, comparteixen moltíssims problemes i expectatives socials derivades del model tradicional de "ser dona indígena". Però sí defenso que tenen ritmes molt dispars amb projectes de canvi radicalment diferents.
Referències
Tesi doctoral de Cristina Lirón, llegida recentment en el Departament de Antropologia Social i Cultural de la UAB. Dirigida por el Dr. Aurelio Díaz i amb un tribunal d'excepció: la Dra. Verena Stolcke (UAB), la Dra. Dolores Juliano (UB) i des de Mèxic, la Dra. Mercedes Olivera Bustamante de la UNICACH (Universidad de Ciencias y Artes de Chiapas).