La paraula del mes: paradoxa

13/05/2021

Però en ciències socials la paradoxa és una forma de comprendre la realitat que ens envolta. Així, expliquem a l’alumnat d’aquesta facultat que el coneixement científic necessàriament trenca amb el coneixement del sentit comú amb el qual venim tots equipats. Aquesta ruptura epistemològica implica, d’una banda, l’assumpció d’un marc referencial de la literatura de les ciències socials i, de l’altra, un disseny de l’objecte d’estudi que adopti un angle original i diferent respecte el que es diu al carrer, als mitjans de comunicació i a l’entorn proper.

En la producció teòrica de les ciències socials, les paradoxes han estat presents en clàssics com Marx, Weber, Popper o Polanyi. L’exemple més citat és la Guerra Freda: per por de l’amenaça nuclear, els estats augmentaven la seva capacitat armamentística tot incrementant el risc d’una hecatombe nuclear a escala global. És la mostra de com les decisions socials i polítiques tenen conseqüències no esperades inicialment. I l’adopció d’aquest angle paradoxal porta a comprendre molts fenòmens des de les diverses disciplines que conformen la facultat. Per exemple, els països escandinaus, començant per Suècia als anys 70, es caracteritzen per la implantació de l’estat del benestar amb una màxima cobertura dels col·lectius inactius i/o dependents que es troben fora del mercat de treball, com els infants, els estudiants, els jubilats i les persones amb problemes de salut. El principi que vincula La teoria sueca de l’amor, que és el títol d’un documental recent, és que les persones han de ser materialment independents unes de les altres, i que l’estat ha de ser qui cobreixi aquestes necessitats. Amb d’altres paraules, una família sueca conviu sota un mateix sostre perquè vol, no perquè calgui pagar una hipoteca o perquè emancipar-se sigui una missió impossible. Paradoxalment, la implantació d’aquesta política ha tingut com a conseqüència no volguda la fragmentació de la vida social i el progressiu aïllament de la gent gran. L’alliberament de les dependències materials a nivell individual ha dut a una erosió de les habilitats per socialitzar i compartir en col·lectivitat.

I és que la nostra quotidianitat, com bé sap l’arqueologia, deixa traces, vestigis de la nostra existència, més enllà de les nostres intencions, projectes o desitjos. Així, el confinament ha reforçat els efectes ja presents de la gentrificació: el projecte individual de moltes famílies de marxar de Barcelona per tenir més espai i proximitat amb la natura ha dut a un augment de preus del mercat immobiliari als afores, generant un mecanisme d’expulsió de la població local i un augment de la densificació d’aquestes àrees suburbials inicialment menys urbanes. I el món de la publicitat ens ofereix un ventall d’imatges que il·lustra com la gent compra productes cars no perquè siguin més bons, sinó perquè són més cars. Les funcions latents del consum, en termes de Merton, de comprar-se roba de marca va més enllà de satisfer necessitats per passar a ser un símbol d’un status social. En definitiva, la paradoxa no és només una figura lingüística o una forma de fer acudits o ironies, sinó que exemplifica la manera de pensar en sociologia, en politologia i en relacions internacionals.

Per saber-ne més:

Autor, David (2014), Polanyi's Paradox and the Shape of Employment Growth, NBER Working Paper Series, Cambridge, MA: National Bureau of Economic Research, pp. 1–48

Estradé, A. (1986). Paradoxes. Apunts per a una epistemologia paradoxal en sociologia. Papers, revista de sociología. 26: 47-67.

Merton, Robert K. (1968). Manifest and Latent Functions, a Social Theory and Social Structure, Nova York, The Free Press.