UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

La pneumònia adquirida a la comunitat és una patologia amb una alta incidència a nivell mundial i, malgrat els progressos en el seu diagnòstic i tractament,  continua essent la primera causa de mort dins de les malalties d’etiologia infecciosa.

Streptococcus pneumoniae, altrament conegut com a pneumococ, és l’agent etiològic principal de les pneumònies tant en el nostre àmbit com en la resta del planeta. Donat que es disposa de tractaments específics contra aquesta bactèria, que alhora són altament eficaços i econòmics (penicil·lina, amoxicil·lina), és important diagnosticar-la correctament per tal d’evitar que totes les pneumònies es tractin amb antibiòtics d’ampli espectre (antibiòtics que pretenen cobrir totes les bactèries potencialment responsables d’una infecció) i així minimitzar despeses, efectes adversos i l’aparició de resistències a antimicrobians.


Pneumococs - Tinció de Gram.

Donat que les proves microbiològiques tradicionals, el cultiu de l’esput i de la sang, tenen limitacions importants de sensibilitat i especificitat, darrerament s’ha incrementat notablement l’ús de tècniques de detecció antigènica a l’orina per al diagnòstic etiològic de les pneumònies. La utilització d’aquestes tècniques aporta principalment les avantatges següents: la mostra clínica s’obté de forma fàcil, el procediment es realitza de forma simple, el resultat de la prova és disponible en un període de temps curt i aquest resultat no s’afecta, o s’afecta poc, per la presa prèvia d’antibiòtics.


Placa de cultiu amb creixement de Pneumococ.

La utilitat d’aquestes tècniques a l’hora de facilitar una decisió terapèutica en els pacients afectats per una pneumònia, principalment en el cas de l’antigenúria (antígens a l'orina) de pneumococ, no està ben definida i per això les guies de pràctica clínica actuals no indiquen de forma clara en quines situacions s’han d’emprar.

En aquest estudi es volia valorar la utilització actual del test que permet la detecció urinària d’antigen pneumocòccic en pacients que ingressen en un hospital de tercer nivell assistencial, com l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron, amb una pneumònia adquirida a la comunitat. Concretament, es volia analitzar la fiabilitat del test en termes de sensibilitat, especificitat, valor predictiu positiu i negatiu i raons de versemblança positiva i negativa. Posteriorment en pretenia valorar l’adequació del tractament antibiòtic que actualment fan els facultatius en funció dels resultats d’aquesta antigenúria de pneumococ, la que potencialment se’n podria derivar i, finalment, l’evolució clínica dels malalts que havien rebut aquestes adequacions del tractament antimicrobià.

Es va dur a terme un estudi prospectiu d’un any de duració en que es van incloure 474 episodis de pneumònia comunitària. Streptococcus pneumoniae va ser l’agent causal de la infecció en 171 casos (el 36.1%). En termes de fiabilitat diagnòstica, l’especificitat de l’antigenúria de pneumococ va ser del 96%, el seu valor predictiu positiu oscil·là del 88% al 96.5% i la raó de versemblança positiva de 14.6 a 19.9. Els resultats positius del test van impulsar als metges a optimitzar el tractament antibiòtic en 41 casos i la pneumònia es va curar en tots ells.

D’aquestes dades se’n conclou que, quan els seus resultats son positius, l’antigenúria de pneumococ és una prova diagnòstica realment útil que permet ajustar el tractament antibiòtic dels pacients amb un bon resultat evolutiu posterior. En base a això, es proposa que aquesta tècnica diagnòstica s’incorpori als protocols de diagnòstic de la pneumònia comunitària com una eina complementària, no substitutòria, de les tècniques microbiològiques clàssiques.