UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Els trastorns de l'espectre psicòtic presenten un curs crònic i episòdic que provoca alteracions en totes les àrees de la vida i generen importants graus de discapacitat, pèrdua de funcions psicosocials, grans costos econòmics, una comorbiditat considerable i patiment tant per als pacients com per a les seves famílies. Tot i que els tractaments farmacològics i psicosocials han ajudat a alleujar els símptomes i millorar la qualitat de vida, en molt poques ocasions s'aconsegueix una recuperació satisfactòria a nivell psicològic i funcional.

Investigadors del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la UAB han realitzat un estudi de l'estat de la qüestió del paradigma de detecció i intervenció primerenca en psicosi, els seus conceptes bàsics i justificació. L'estudi inclou també una revisió dels principals programes de detecció i intervenció primerenca en psicosi per proporcionar una visió general dels enfocaments psicoterapèutics actuals en psicosi incipient.

Durant els últims 15 anys, l'optimisme creixent sobre la possibilitat de millorar el pronòstic de la psicosi i alterar amb això el tradicional curs negatiu de la malaltia, ha produït una reforma substancial en la pràctica clínica i en el desenvolupament d'estratègies d'intervenció primerenca en molts països. D'aquesta manera, el desplaçament del focus d'atenció des de les fases estables o residuals de la psicosi cap als inicis de la mateixa està suposant una sèrie d'innovacions i avenços, tant en l'avaluació i diagnòstic, com en les modalitats terapèutiques, i en la consegüent reordenació dels serveis assistencials.

Els estudis epidemiològics més recents han mostrat que els pacients amb major durada de la psicosi sense tractar tenen pitjor resposta al tractament farmacològic, major severitat de símptomes i pitjor funcionament global. D'altra banda, els estudis de neuroimatge també indiquen que un període prolongat de malaltia no tractada produeix anormalitats estructurals cerebrals més pronunciades. És per això, que la detecció primerenca en psicosi té com a objectiu reduir la demora del tractament per millorar el pronòstic i reduir la severitat del trastorn.

La detecció primerenca i l'aplicació del tractament específic més eficaç per a cada fase inicial del trastorn són dos elements que diferencien la intervenció primerenca de les formes habituals d'assistència actuals. Cada vegada hi ha més grups a tot el món establint programes clínics i iniciatives d'investigació centrades en la psicosi primerenca. Cadascun d'aquests programes té característiques particulars i trets propis pel que fa a les modalitats de tractament o els instruments d'avaluació, però la majoria té una sèrie d'elements i objectius en comú: a) detectar de manera precoç nous casos, b) reduir el període de temps des que el pacient presenta una simptomatologia clarament psicòtica fins que rep un tractament adequat, i c) proporcionar un millor i continu tractament en el "període crític" dels primers anys de la malaltia.

En el context de la prevenció i intervenció primerenca, el treball amb la família pot ser crucial, ja que els familiars són els principals cuidadors informals i són una part fonamental per a la recuperació del pacient. La majoria d'intervencions familiars ofereixen psicoeducació i/o teràpia familiar que ajuden a desenvolupar estratègies d'adaptació i afrontament, disminuir l'estrès i la càrrega a llarg termini, així com millorar la comunicació i resolució de problemes.

Els programes d'intervenció en la psicosi primerenca estan habitualment formats per equips interdisciplinaris que proporcionen una àmplia sèrie de serveis integrats que solen incloure psicoeducació, maneig clínic de casos i intervencions grupals. Les intervencions específiques inclouen generalment farmacoteràpia, maneig d'estrès, prevenció de recaigudes, suport i rehabilitació social i laboral, així com teràpia cognitiva i familiar.

Donada la complexa etiologia i manifestació clínica de la psicosi, els tractaments per a persones amb psicosi incipient han de ser adaptats individualment a les necessitats específiques en lloc d'aplicar-los homogèniament a tots els pacients per igual.

El desafiament actual en l'aplicació d'intervencions a la psicosi primerenca consisteix en: 1) aconseguir adaptar les modalitats de tractament que ja han demostrat la seva eficàcia en les fases estables i residuals de la malaltia als inicis de la mateixa; 2) integrar i desenvolupar noves formes de teràpia que s'adaptin a les característiques específiques de cadascuna de les fases inicials de la psicosi (fase prodròmica o d'alt risc, inici de la psicosi o primer episodi de psicosi i "fase crítica" o postcrisi), i 3) adequar els tractaments de manera individual en comptes d'aplicar de forma homogènia.