UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

L’ictus consisteix en una alteració brusca de la funció d'una zona del cervell d’origen vascular, bé sigui per la interrupció del flux sanguini a una zona cerebral (ictus isquèmic o infart cerebral) o pel trencament d'un vas sanguini amb la consegüent extravasació de sang al cervell (ictus  hemorràgic o hemorràgia cerebral). Ambdues circumstàncies condueixen a la mort de les cèl·lules cerebrals a la zona afectada.

L’ictus suposa una de les principals causes de mortalitat i discapacitat als països desenvolupats. Mesos després de patir un ictus, molts pacients que sobreviuen al mateix presentaran seqüeles per a tota la vida, i en aproximadament la meitat dels casos, aquestes seran tan importants que els impediran dur una vida autònoma. En la pràctica clínica no disposem d'eines que ens permetin anticipar-nos a la situació i saber com evolucionarà cada pacient. En altres malalties, l'ús de biomarcadores sanguinis és habitual per a aquesta fi, com en el cas de la determinació de troponina en el maneig de l'infart agut de miocardi. Aquests biomarcadors són molècules indicadores d'un procés fisiopatològic en relació amb la malaltia que poden ser mesurades fàcilment.



Des de l'inici del ictus es posen en marxa una sèrie de fenòmens inflamatoris que, en circumstàncies normals, permeten l'entrada de cèl·lules de defensa o leucòcits a l'àrea cerebral afectada, per eliminar les substàncies derivades de la mort cel·lular i afavorir el restabliment de la normalitat a les zones properes. Per a això és necessari un augment de la permeabilitat de la barrera hematoencefàlica, que regula el pas de substàncies entre el cervell i el torrent sanguini. No obstant això, aquesta reacció inflamatòria també té efectes deleteris, que són especialment importants quan l’ictus és més greu. L'alteració de la barrera hematoencefàlica pot tenir complicacions a nivell local, com l'infart maligne o les hemorràgies a la zona de l'infart, que suposen un perill per a la vida del pacient. A nivell perifèric, l'excessiva resposta inflamatòria també pot condicionar complicacions, tals com les infeccions o les complicacions cardíaques.

Les molècules alliberades al torrent sanguini durant aquesta reacció inflamatòria suposen una oportunitat per a l'estudi de biomarcadors en relació amb el pronòstic de l’ictus. En aquest article, realitzem una revisió de la literatura centrada en tres tipus fonamentals de molècules implicades en la inflamació: els patrons moleculars associats al perill (DAMPs), les citoquines i la proteïna C-reactiva (PCR), un marcador de fase aguda. En general, no hem trobat una associació forta entre els biomarcadors més estudiats (principalment l’interleucina-6 i la PCR), ja que malgrat que els seus nivells elevats solen associar-se amb un mal pronòstic, el valor afegit que aporta la seva determinació pel que fa a informació clínica del pacient que es pot obtenir fàcilment a peu de llit, com l'edat o la gravetat de l’ictus, és escàs o nul.

D'altra banda, hem trobat molt pocs estudis que avaluïn l'associació d'aquests marcadors amb el desenvolupament de complicacions. Des d'un punt de vista pràctic, la predicció d'aquestes complicacions pot ser de gran interès, ja que ens permetria avançar-nos als esdeveniments i fer el possible per evitar-les. Pensem que en el futur la recerca en aquests biomarcadors hauria d'enfocar-se més cap a la predicció o el diagnòstic precoç de les complicacions de l’ictus que a la predicció del pronòstic, que permet un estret marge d'actuació.

Finalment, i com esperàvem, atès que es tracta d'informació bastant més nova, els DAMPs han estat poc estudiats en relació amb el pronòstic de l’ictus. Donada la seva importància en l'inici de la resposta inflamatòria, pensem que la determinació d'aquests i els seus receptors podria ser d'interès en un futur proper.