UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Judit Gil Farrero és llicenciada en ciències ambientals per la UAB i doctora en història de la ciència pel Centre d’Història de la Ciència (CEHIC), actualment l'Institut d'Història de la Ciència (iHC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment, està contractada com a investigadora postdoctoral a l’Àrea d’Història i Institucions Econòmiques del Departament d'Economia Aplicada de la Universidad de Zaragoza. Els seus temes d'investigació se centren en l'estudi dels conflictes ambientals, els processos de protecció dels espais naturals i la percepció de la natura i el paisatge.

1. Què ens ofereix la història ambiental en el context de la crisi ecosocial actual? Per què és necessària la perspectiva històrica per la justícia ambiental?

La història ambiental abasta diversos àmbits, als que es dona més o menys rellevància segons els interessos personals i la formació prèvia de cadascú, però a grans trets, busca ampliar la mirada de l'historiador/a analitzant la història de les societats humanes en contínua interacció amb el seu entorn natural. En el meu cas, els temes d’història ambiental que estudio (conflictes ambientals) tenen una part inherent de política de crítica, protesta, activisme i reivindicació, la qual cosa la connecta directament amb la qüestió actual de la justícia ambiental.

Les lluites ambientals actuals tenen sovint un llarg recorregut, i la història pot proporcionar una comprensió dels precedents, posant en context les desigualtats i injustícies que configuren la realitat actual. És important entendre que moltes de les lluites ambientals contemporànies tenen arrels profundes, i la història ambiental permet identificar estratègies tant per a l'ocultació com per a la visibilització dels conflictes, així com també ajuda a comprendre les diferències de poder i potencial polític en aquests enfrontaments. Per exemple, potser estic estudiant el que va passar fa 50 anys en un lloc determinat, però pot ser una història que encara està viva.

Un error comú en qüestions ambientals és estudiar-les només des del present. El coneixement del passat és essencial per entendre el present i per lluitar per una justícia ambiental informada i significativa del futur. És necessari saber com han començat aquests conflictes, els actors que hi estan implicats i com han evolucionat per poder actuar de manera efectiva i contextualitzada al llarg del temps, tenint en compte les perspectives canviants.

2. Per què creus que enriqueix la perspectiva interdisciplinària en la investigació històrica dels temes ambientals? Quines eines i metodologies utilitzes de diferents àmbits acadèmics per fer la teva recerca? 

Considero que crear una perspectiva interdisciplinària en la investigació històrica sobre temes ambientals és crucial. Es pot veure metafòricament com un sender en el qual, a mesura que el recorrem, anem trobant diferents punts i elements d'interès que enriqueixen l'estudi, en aquest cas eines i metodologies de diferents àmbits acadèmics que permeten aprofundir en l'anàlisi de situacions o processos complexos. Això suposa un repte, però també una oportunitat, ja que aquests temes no poden ser encapsulats en categories estrictes de "social" o "natural" o dicotomies opaques de "rural" o "urbà", pel fet que les interaccions entre l'ésser humà i el seu entorn són intrínsecament complexes i dinàmiques.

Personalment en la meva recerca, no he seguit una estratègia conscientment interdisciplinària, sinó que ha sorgit de la necessitat d'entendre els problemes que estudiava. He anat utilitzant elements provinents de la història ambiental i de la història de la ciència, però també de la història econòmica, ecologia política, geografia i antropologia ambiental. Per exemple, vaig començar a estudiar la història de la protecció de la zona volcànica de la Garrotxa i vaig trobar que la percepció del paisatge era molt diferent entre la persona que va a veure'l des de fora (urbana) i la persona que el viu des de dins (rural). Per tractar millor el que estudiava, vaig acabar utilitzant eines i metodologies de disciplines com la geografia i l'antropologia. Aquest enfocament m'ha permès abordar els temes d'una manera més completa i efectiva, ja que m'ajuda a comprendre millor les dinàmiques dels conflictes ambientals i les seves arrels. Utilitzar eines i metodologies d'altres disciplines enriqueix la investigació i permet un tractament més acurat dels problemes estudiats, superant les limitacions d'una única disciplina.    

3. Com ha canviat l'activisme mediambiental entre les generacions actuals i les anteriors, especialment en el context de la crisi climàtica?

Depèn de la generació i de l’època històrica en concret. La generació X i Z, que està afrontant de ple la qüestió climàtica, potser és molt més conscient de la justícia ambiental que altres generacions. Però no penso que els joves siguin més activistes que altres grups d’edats (sí més conscients), i menys dins l’acadèmia. Hi ha tota una generació d’activistes mediambientals dels anys 70 i 80, especialment acadèmics de biologia i geologia, que es van dedicar plenament a això. Potser no estan tan involucrats en l’activisme climàtic actual, però sí ho van estar en campanyes de salvaguarda i en l’activisme mediambiental, com les campanyes antinuclears, per aturar el desenvolupament desenfrenat del sistema durant la transició política.

És complicat comparar el context actual amb els anys 80 o fins i tot amb principis dels 2000, perquè són contextos molt diferents i és fàcil caure en anacronismes. Les estratègies que van funcionar en un moment donat potser ara no serveixen, perquè el context i la situació han canviat significativament. Una de les dificultats actuals amb la qüestió climàtica és sortir d'aquestes narratives catastròfiques tan pessimistes, que evidentment estan justificades per les circumstàncies. Això és una diferència abismal amb la generació d’aquella època, on hi havia un entusiasme col·lectiu i una sensació que “tot estava per fer i tot era possible”. La consolidació de l’individualisme en les últimes dècades està estretament relacionada amb una angoixa individual davant les qüestions climàtiques. Això fa que, en general, el tema de participar en una associació no sigui tan comú, a diferència dels anys 70 i 80, quan l'associacionisme i el col·lectivisme eren molt potents, especialment després d’haver estat prohibits durant la dictadura franquista. El context de cada època és molt important per entendre les formes d'activisme. No dic que el context sigui l’única causa, però és molt rellevant, perquè si no es té en compte, es perd una part important de les circumstàncies que van permetre que certs esdeveniments succeïssin.  

4. En la teva recerca, parles sobre el canvi de percepció del paisatge de muntanya durant el segle XX. Podries posar alguns exemples de com han canviat la percepció d’aquests paisatges naturals?

A Occident hi ha hagut un canvi notable en la manera com la societat percep la natura en general i la muntanya en particular que comença als segles XVII-XVIII i que, entre altres aspectes, s’acaba plasmant en la creació de la figura del parc nacional, als EUA, a les últimes dècades del segle XIX. El parc nacional va néixer de la idea que quedaven trossos de "natura verge" o "no antropitzada", una idea que es va relacionar fortament amb els paisatges de muntanya. Aquests paisatges es percebien com més naturals que els paisatges urbans o fins i tot rurals, la qual cosa va portar a declarar molts espais protegits en zones de muntanya durant dècades. No obstant això, des d'una perspectiva rural, la muntanya es veia tradicionalment com un lloc amb terra productiva, on es podien crear bancals per cultivar i utilitzar la terra per al sector primari, s’hi podia criar bestiar i aprofitar els recursos que oferien els boscos. Quan es van començar a protegir espais naturals, es va considerar que els paisatges de muntanya eren els més adequats. La implementació de polítiques conservacionistes en aquestes àrees, que limiten o poden limitar l'ús dels recursos naturals per part de les comunitats rurals, va generar rebuig entre la població local. Tanmateix, en les darreres dècades, aquestes limitacions no es consideren tan importants perquè el sector primari ha perdut molt pes a nivell global, i aquestes àrees havien experimentat una despoblació significativa en les dècades precedents.

Des dels anys 70 i 80, hi ha hagut canvis significatius en la percepció i protecció dels paisatges naturals. Com ja he comentat, en un primer moment es van protegir principalment zones de muntanya i paisatges majestuosos i abruptes. Però des de fa unes dècades, el tipus de natura o paisatge mereixedor de ser protegit s’ha ampliat considerablement, i ara també es protegeixen zones que es perceben com a més humanitzades i que no compten amb paisatges espectaculars, com els aiguamolls, perquè es tenen en compte altres valors més enllà dels paisatgístics. Exemples d'aquest canvi de percepció a Catalunya són la protecció del delta de l'Ebre, del delta del Llobregat i dels aiguamolls de l'Empordà. Abans, aquestes zones es veien de manera negativa: els aiguamolls es relacionaven amb la malària, pràcticament endèmica en aquests ambients, i sovint es dessecaven per aquest motiu i per a convertir-los en terres de conreu. Un altre exemple de canvi en la percepció de què mereix ser protegit és la zona volcànica de la Garrotxa, on a principis dels 70 la població local no sabia que era un territori volcànic, i en general no es considerava que la geologia fos un valor a protegir. Durant la transició i primers anys de democràcia, amb l'educació ambiental que les campanyes de salvaguarda van dur a terme a la Garrotxa i a l’Empordà i els canvis polítics, es va aconseguir un canvi de percepció, i aquests espais van esdevenir espais naturals protegits i  emblemàtics.

5. Com  afecta a les activitats locals/rurals la conversió d’un paisatge natural en un parc nacional?

Quan el 1916 s’aplica a Espanya la figura de parc nacional importada dels EUA, la idea és que la zona declarada estigui totalment protegida, de manera que es limita qui té permès estar en aquella zona i què s’hi pot fer. Les activitats agrícoles o ramaderes es veuen restringides (depenent de la legislació i el context en concret, evidentment) i l’explotació forestal prohibida, i, com a alternativa, a les comunitats locals, que veuen limitat l’ús dels recursos naturals de la zona ara protegida, els ofereixen el turisme com a font econòmica. És una terciarització de l'espai: es passa d'un ús productiu vinculat al sector primari a una percepció del paisatge com a lloc d'oci i turisme, del sector terciari. En altres paraules, canvia qui té permès estar en aquella zona: l'agricultor, ramader o llenyataire no, el turista sí.

Avui en dia, els espais naturals de muntanya han deixat de ser espais productius per ser espais d'oci. La major part dels diners que s'hi mouen estan relacionats amb el turisme: curses de muntanya, esquí, etc., no pas amb el sector primari. Això és una tendència general a tot Europa, però en tenim un exemple clar al Pirineu. Les muntanyes ja no són espais productius en general: l'agricultura és inviable econòmicament, l’explotació forestal és minoritària i només es manté la ramaderia extensiva, amb ajuts com la PAC, entre altres. El sector que genera més ingressos és  el turisme, i també compta amb importants inversions públiques (només cal pensar en les pistes d’esquí adquirides o gestionades per la Generalitat). 

6. Expliques que es creen narratives sobre espais naturals, sobre què és “natural” i què és “artificial”, però realment, molts espais naturals ja no ho són perquè han estat modificats per l'ésser humà. Com afecta a un paisatge natural la conversió en un Parc Nacional?

La discussió sobre què és natural i què és artificial varia segons el context i la persona. Per exemple, algú pot dir que “unes vaques en un paisatge de muntanya” és natural, però no deixa de ser un animal domèstic. Al món occidental, l'ésser humà no es considera com a "natural", el cap de setmana la gent de Barcelona se'n va a la natura, la natura és quelcom que està fora de nosaltres. La retòrica del que és natural o no és complexa. Tothom utilitza aquestes dicotomies, i les necessitem per comunicar-nos. És evident que hi ha entorns que estan molt menys alterats antròpicament i, per tant, es consideren més naturals, però canviar les concepcions de què és natural i què és artificial podria ajudar a veure la natura com el que és, dinàmica, i no una mena d’imatge estàtica, com sovint es perceben paisatges considerats “naturals”.

En observar un paisatge i les espècies presents, es pot saber els canvis d'usos que ha tingut al llarg de la història. Però aquí la discussió principal és fins a quin punt, en el moment que agafem una zona que ha estat explotada durant segles i la deixem sense intervenció humana, aquesta es torna "natural". La natura és sàvia, però si hem impactat en un bosc durant anys i ho deixem de cop, les dinàmiques de la vegetació han canviat respecte les d’un bosc on mai hi hagi hagut intervenció humana, i el seu comportament també, i això pot provocar o afavorir esdeveniments imprevistos com per exemple incendis, tal com hem vist els últims anys amb la reforestació sense gestió d'algunes zones de Catalunya. Es pot comparar, per exemple, amb un ocell engabiat que, si és alliberat, no sap alimentar-se perquè ha estat sempre engabiat.

7. Comentes que l’accés als recursos depèn segons les estructures de poder de la societat, de gènere, classe, etc. Tens algun exemple?

Quan van començar a fer embassaments a la dècada del 1910  a la Vall Fosca (Pallars Jussà), l’empresa hidroelèctrica va atorgar algunes concessions al municipi de la Torre de Cabdella relacionades amb el subministrament d’aigua i de llum, com ara una canonada, diners per fer una font pública, instal·lació de làmpades d’enllumenat públic i de la xarxa d’enllumenat privat i subministrament gratuït per a l’enllumenat públic i per a dues làmpades per casa. Els habitants dels municipis de la Torre de Cabdella i de Mont-ros van adquirir també avantatges perpetus en la instal·lació de les xarxes de distribució i en el preu de la llum. Però això només va ser en alguns pobles, els que les obres de l'empresa hidroelèctrica afectava. En canvi, pobles propers  no van tenir electricitat fins als anys 70. La llum es produïa molt més a prop que a qualsevol lloc de la ciutat, i, en canvi, allà no arribava. Per tant, l'electricitat no era per portar llum als pobles, era per portar-la a les indústries i a la ciutat. Això és colonialisme intern: gestiones el territori des d'un despatx de Barcelona com a tu, des de la ciutat, t'interessa.

Un altre exemple: s'inverteix molt per arreglar les carreteres que pugen i baixen des de Barcelona, però les diferents valls que estan entre les muntanyes estan mal comunicades entre si. Cal afegir que moltes carreteres del Pallars i la Ribagorça les van fer les hidroelèctriques per als seus interessos, però no per a la comunitat local, de manera que van quedar pobles on mai no va arribar la carretera.

8. Argumentes que la gent local/rural es veu marginada del poder polític i l'exercici d’aquest (tot i estar en primera línia dels espais naturals), que la ciència no considera que aquests coneixements (locals) estiguin legitimitats. Per què?

Les estructures socials, les relacions de poder i els potencials polítics diferents també produeixen una distribució desigual dels costos ambientals entre diferents grups humans segons ètnia, gènere, classe social o edat. Les decisions que es prenen a nivell administratiu o empresarial d'obrir una mina, construir un embassament, ubicar un abocador o fer una pista d'esquí, generalment no han tingut en compte l'opinió dels pobles que afecta.

En el cas de la creació d’un espai natural protegit, durant dècades la població rural l’ha percebut com una imposició des de l’administració en què, a més, no es té en compte el coneixement que la població local té del medi i de la seva gestió. Aquest coneixement local, diferent del coneixement científic, queda deslegitimat per la ciència, que és qui ha gestionat aquests espais. És un tema bastant estudiat pels antropòlegs. Per exemple, al Parque Natural Los Alcornocales, a Cadis, estan patint la seca, una malaltia que afecta les alzines sureres i que les està matant. Des de les administracions estan intentant posar solucions sense tenir en compte la població local, els que han treballat tota la vida traient el suro i coneixen l’entorn, que veuen com el seu coneixement local, un coneixement sobre el terreny heretat de generacions, està sent ignorat, mentre que estan prenent decisions persones que no coneixen el territori. Els polítics i també la ciència (és a dir, l’administració conservacionista) fan com  si el territori fos seu i el gestionen, però no poden ignorar la gent que hi viu, que el coneix, a qui afecta aquesta gestió i que reclama formar part de la presa de decisions i de la gestió de l’espai natural protegit.