UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

L'abast de la contaminació planetària generalitzada pels residus plàstics és difícil de copsar al complet. Els nanoplàstics (NPs) es troben actualment al centre d’investigació de les deixalles de plàstic, tant pels reptes analítics que plantegen la seva determinació i quantificació com pel seu potencial per provocar efectes perillosos en els organismes. No obstant això, encara hi ha moltes preguntes sense resposta en aquest camp multidisciplinari. Una peça crucial encara per desxifrar és la quantificació de NPs en teixits de peixos després d'exposicions in vivo. Una altra qüestió rellevant encara molt inexplorada és com afectarà la salut dels peixos una exposició crònica als NPs. En aquest estudi recent, publicat a la revista Environmental Research, pretenem donar respostes a ambdues qüestions. 

En aquest estudi, els peixos, carpins (Carassius auratus), van ser exposats a NPs de poliestirè (PS) de 44 nm a través de l'aigua durant 30 dies. Després de l'exposició, es van mostrejar el tracte gastrointestinal, el fetge i el múscul per a l'anàlisi de PS-NPs mitjançant cromatografia d'exclusió de mida acoblada a espectrometria de masses d'alta resolució. Es van detectar PS-NPs a les mostres de fetge i múscul de peixos exposats, amb concentracions més altes al fetge que al múscul, mentre que no es van detectar PS-NPs al tracte gastrointestinal. 

Figura 1. a) Cromatograma de nanoplàstics de poliestirè (PS-NPs) i espectre de masses de la pèrdua comuna per PS de 104 Da. b) Concentració de PS-NPs al fetge i múscul del carpí (Carassius auratus) després de 30 dies d'exposició a PS-NPs. Els valors es presenten com a mitjana ± desviació estàndard. L'asterisc (*) denota diferències significatives respecte al control (p<0,05). 

No obstant això, l'exposició a PS-NPs no va induir canvis en hematologia ni en els nivells de cortisol i glucosa al plasma. D'altra banda, fins i tot una concentració relativament baixa de PS-NPs va ser capaç de causar danys a l'ADN. Es va detectar un augment de les anomalies nuclears dels eritròcits, cosa que suggereix que els PS-NPs poden arribar al nucli cel·lular i causar geno-toxicitat. Aquests resultats mostren per primera vegada que els PS-NPs acaben arribant al múscul de peix després d'una exposició crònica, on es bioacumulen, però no alteren la supervivència dels peixos ni els indicadors hematològics o fisiològics estudiats. L'acumulació de PS-NPs al múscul del peix pot representar una amenaça per a la salut humana com a possible via d'exposició a plàstics de mida petita. Els resultats actuals en una espècie de peix model obre finestres per a futurs estudis en espècies de peixos comestibles. 

Figura 2. Indicador de geno-toxicitat. Es van trobar diferents anomalies nuclears als eritròcits (ENA) i ENA totals (per 1000) anotades a la sang del peix daurat.