UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Els conflictes i desacords que durant la República de Weimar van afectar a les potencials relacions entre el Partit Comunista Alemany (KPD) i el Partit Socialdemòcrata (SPD) van tenir una fatal culminació en la incapacitat d’una acció unificada contra l’amenaça feixista que hagués pogut impedir l’accés de Hitler al poder a Alemanya. Entre els múltiples motius d’aquest fatal distanciament va tenir especial rellevància la caracterització que feien els comunistes alemanys del paper de l’SPD. Aquesta caracterització va tenir a veure amb diverses contingències de la conjuntura política de la dècada de 1920 i no només amb concepcions ideològiques. Les tensions amb l’SPD es van agreujar amb la repressió patida pel KPD amb motiu de la insurrecció de gener de 1919 i març de 1921. Tanmateix, això no va impedir que els comunistes alemanys col·laboressin amb els governs regionals socialdemòcrates de Turíngia i Saxònia fins el 1923, quan l’últim intent insurreccional del KPD va acabar en un fracàs.
 
Més tard s’agreujarà el desencontre i la confrontació després de l’equivocada línia del socialfeixisme aprovada per la Tercera Internacional en el seu VIè Congrés de 1928, per la qual a la socialdemocràcia se la considerava l’ala “esquerra” de la reacció burgesa i per tant feixista. Al seu torn la policia de Berlín, dirigida pel socialdemòcrata Karl Zörgiebel, va reprimir durament les mobilitzacions comunistes de l’1 de maig de 1929, en el conegut com “Blutmai” (Maig sagnant), el que va aprofundir l’enfrontament entre els dos partits, a tal punt que l’SPD va rebutjar acordar la convocatòria d’una vaga general, proposada pel KPD, per impedir l’accés de Hitler a la cancelleria.

El fracàs de tots dos partits per arribar a una unitat que els hagués permès enfrontar l’amenaça feixista va ser motiu de reflexió durant l’exili, estimulat a més pel canvi en la línia de la Tercera Internacional favorable a la constitució de fronts populars consagrat en el seu VIIè congrés celebrat en 1935. L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va ser interpretat pels comunistes alemanys no només com una oportunitat per a enfrontar novament el feixisme i derrotar-ho, sinó també com una conjuntura que permetés recompondre la unitat de les forces del moviment obrer i la reconciliació amb l’SPD en una experiència que podria ser de gran profit per a la lluita contra el nazisme i la recuperació de la democràcia a Alemanya.

Per tant, aquest article pretén demostrar la importància que va tenir la participació del Partit Comunista Alemany (KPD) en la Guerra Civil Espanyola en la redefinició de la seva línia política i en el disseny d’una estratègia de construcció d’un front popular tant a l’exili com a l’interior d’Alemanya per combatre la dictadura nacionalsocialista.

La conclusió que es deriva d’aquest estudi és que l’activa participació dels comunistes alemanys en la Guerra Civil Espanyola els va permetre, en contrast amb les enormes dificultats per a la resistència a l’interior d’Alemanya, tenir un paper protagonista en l’impuls de la línia front populista en la seva lluita contra el feixisme, recuperant amb això la confiança i autoestima d’aquests militants, en redimir part de la responsabilitat del KPD per no haver sabut impedir al costat del SPD l’arribada del nacionalsocialisme al poder.