El final dels cultius tradicionals a Catalunya
A la segona meitat del segle XIX l’agricultura tradicional orgànica catalana havia assolit un màxim en la seva producció, productivitat i complexitat. Era el resultat d’un procés de transformació ja en marxa al segle XVIII, comparable, tenint en compte que ens referim a una agricultura de característiques mediterrànies, als canvis que estava experimentant l’agricultura d’Holanda, la Gran Bretanya i d’altres zones de l’Europa nord-occidental des del segle XVII.
Els sistemes agraris catalans, i particularment els de la comarca del Vallès, havien assolit o culminat a la segona meitat del XIX el desenvolupament d’una agricultura orgànica avançada en unes condicions força diferents i força adverses, comparades amb les de l’agricultura de l’Europa humida. La manca d’aigua i de fertilitzants és compensada amb una notable adaptació ecològica i tècnica i la complementarietat entre conreus, boscos, erms i la limitada ramaderia disponible, amb un destacat paper de la vinya.
Mitjançant l’estimació i l’anàlisi dels balanços de nutrients i dels fluxos energètics d’aquests sistemes agraris hem pogut constatar l’èxit i limitacions del procés. Els conreus de cereals, llegums, de regadiu es concentraven a les terres de major qualitat i humitat i disposaven de les dotacions de fertilitzants més grans. Uns fertilitzants que en el nostre país provenien només parcialment de la ramaderia i que s’havien d’obtenir d’altres conreus, boscos i erms a través de tècniques diverses per transferir-los. Donades doncs les limitacions que en el context ecològic mediterrani afectaven a la ramaderia i els boscos, els erms i altres conreus complementaris, com la vinya, havien de jugar un paper clau. Boscos i erms no sols proporcionaven combustible i aliments per a les persones, sinó també aliments per al bestiar i matèria orgànica per fertilitzar a través de l’enterrament en verd o la seva combustió en “formiguers”.
Per altra banda, entre el segle XVIII i finals del XIX es desenvolupa espectacularment a moltes comarques de Catalunya el conreu de la vinya. Un conreu de secà que s’estén a costa d’erms, boscos i conreus escassament productius, que utilitza les terres de conreu de pitjor qualitat i que exigia una escassa dotació de fertilitzants. Alhora era capaç de proporcionar combustible, aliment per al bestiar i fertilitzants per a altres conreus gràcies als seus subproductes com les branques podades, el pàmpol o la fulla, i els residus de la producció de vi.
Aquesta eficiència i delicat equilibri es trencaran, però, a partir de les darreres dècades del segle XIX, amb la irrupció de fertilitzants importats o industrials o d’aliments per al bestiar també importats i processats, que suposaran l’inici del camí cap a la insostenibilitat energètica i ambiental dels sistemes agraris catalans que els caracteritza des de la segona meitat del segle XX.
Referències
Enric Tello, Ramon Garrabou, Xavier Cussó, José Ramón Olarieta, Elena Galán. Fertilizing Methods and Nutrient Balance at the End of Traditional Organic Agriculture in the Mediterranean Bioregion: Catalonia (Spain) in the 1860s. Human Ecology. June 2012, Volume 40, Issue 3, pp 369-383