UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

El licaó o gos salvatge africà és un carnívor endèmic del continent africà que habita a les sabanes. El nom científic en llatí (Lycaon pictus) fa referència al seu pelatge tricolor, amb taques repartides de forma irregular per tot el cos amb un patró que no es repeteix entre individus. És un depredador molt eficient que caça en grup impales i altres ungulats de mida mitjana. S’estima que queden poc més de 6.000 exemplars, tots a l’Àfrica, i es troba a la llista vermella d’espècies amenaçades a causa de la fragmentació del seu habitat.
 
L’origen evolutiu i les relacions de parentiu del licaó amb altres cànids com el llop o el gos salvatge asiàtic no són clares. En el registre fòssil s’han trobat diverses espècies de gos salvatge durant el Plistocè (fa aproximadament 1.8 milions d’anys) a Europa, Àsia i a l’Àfrica. L’investigador Joan Madurell-Malapeira, del grup de faunes del neogen i quaternari de l’ICP, descriu en un article publicat aquest mes a la revista Journal of Vertebrate, les restes d’una mandíbula de fa uns 830.000 anys trobada al jaciment de Vallparadís Estació a Terrassa i que seria la resta més recent d’una espècie de licaó trobada a Europa.
 
Els gossos salvatges van desaparèixer d’Europa al mateix temps que altres espècies de carnívor com el puma europeu o Pachycrocuta brevirostris, una espècie de hiena gegant. Curiosament, aquestes espècies van sobreviure a una etapa glacial fa 880.000 anys per extingir-se poc després, fa 830.000 anys, probablement com a conseqüència d’un dels canvis climàtics més importants a escala global dels últims milions d’anys conegut com a Mid-Pleistocene Revolution.
 
Les restes estudiades descrites en l’article comparteixen moltes característiques amb altres espècies fòssils de licaons d’Europa i Àsia, però al mateix temps, presenten diferències amb altres exemplars de la mateixa espècie, que es podrien explicar per l’evolució gradual cap a l’hipercarnivorisme (condició que es dóna quan més del 70% de la dieta d’un animal es basa en la carn) que s’observa en aquest llinatge. Aquestes evidències demostrarien que durant prop d’un milió d’anys el llinatge dels licaons va evolucionar gradualment a Europa i Àsia cada vegada cap una dieta més hipercarnívora fins que els dràstics cambis climàtics ocorreguts a l’hemisferi Nord l’obligaren a restringir la seva distribució a l’Àfrica.
 
Els jaciments de la Secció de Vallparadís estan situats al Torrent de Vallaparadís, dins de la ciutat de Terrassa, i és una zona paleontològica d’un interès excepcional, ja que presenta una de les seqüències més importants i més extenses cronològicament del Plistocè inferior Europeu, moment en què els primers humans van arribar a la Península ibèrica. Des del 1997, aquests jaciments estan proporcionant una gran diversitat de restes de mamífers fòssils: óssos, elefants, hipopòtams, cavalls i rinoceronts, entre d’altres, en condicions de conservació extraordinàries.