El cafè amb la Degana

05/03/2021

Eva Østergaard-Nielsen i Antoni Verger Planells

Per aquest número especial sobre la recerca recuperem una entrevista feta fa més d’un any i que va quedar al calaix quan va arribar el confinament. Hem esperat a confeccionar aquest número especial sobre recerca a la Facultat per publicar-la. Es tracta de la conversa amb dos PDI de la nostra Facultat que van presentar-se a les convocatòries de finançament de projectes pel Consell Europeu de Recerca (ERC, European Research Council) i en van aconseguir la seva subvenció: l’Eva Østergaard-Nielsen i l’Antoni (Toni) Verger Planells. Cal recordar que des del 2007 l'Agència Executiva de l'ERC (ERCEA) ha avaluat més de 65.000 propostes i n’ha finançat uns 9.000 projectes després de seguir un rigorós procés d’avaluació. Les ERC estan enfocades al suport d'investigadors excel·lents i dels seus equips de recerca, per tal que duguin a terme una investigació innovadora. La idea és que la investigació faci avançar les fronteres del coneixement, obri el camí a resultats científics i tecnològics nous que puguin generar idees radicalment noves que impulsin la innovació i la inventiva empresarial i afrontin els reptes socials. L’Antoni Verger va ser el primer en obtenir-la el 2015. Es tractava d’una ajuda Starting Grant (GA-680172) per a investigadors joves i novells. El projecte Reforming Schools Globally: A Multi-Scalar Analysis of Autonomy and Accountability Policies in the Education Sector- Reformed investiga les polítiques de reforma educativa orientades a l'autonomia escolar amb rendició de comptes (SAWA policies, pel seu acrònim en anglès) des d’una perspectiva comparada. L’Eva Østergaard-Nielsen és la investigadora principal des del 2018 de la subvenció ERC Consolidator Grant (GA-726406) Migration and Democratic Diffusion: the Impact of Migration on Democratic Practices and Processes in Countries of Origin (MIGRADEMO), que examina l’impacte de la migració internacional al nivell dels individus, de la societat civil i de l’elit política en els països de origen dels migrants. L’experiència prèvia d’en Toni ha anat bé pels que han vingut després. En aquest sentit l’Eva agraeix el camí que s’ha obert. “Jo em vaig trobar amb algunes coses ja fetes”.

L’Eva Østergaard-Nielsen i en Toni Verger es podria dir que formen un tàndem: dos investigadors que procedeixen de departaments diferents (l’Eva del de Ciència Política i Dret Públic, en Toni del de Sociologia) però als que ha unit el fet de tractar-se del poc PDI de la UAB que ha obtingut projectes ERC i que han hagut de lidiar amb els mateixos processos, han pogut intercanviar experiències i consells tant a nivell acadèmic com sobretot administratius, i comparteixen espai a l’Edifici E de la Universitat. 

Els hi demano per començar que m’expliquin les seves trajectòries. A l’Eva, el seu recorregut acadèmic i vital l’ha duta des de la seva Dinamarca natal fins a Barcelona. Doctora per la Universitat d’Oxford amb la tesi Diaspora Politics of Turks and Kurds in Germany (títol que va trigar gairebé un any en homologar amb l’espanyol), va anar enllaçant diverses beques postdoctorals. Primer va ser una beca de dos anys a la London School of Economics (LSE), i posteriorment una Marie Curie a la UAB. Volia baixar cap al sud d’Europa i hi havia la possibilitat de vincular-se amb el Departament de Geografia de la UAB; l’èxit depenia en gran part del host group, i l’equip de recerca dirigit per l’Àngels Pasqual estava ben considerat, i la van recolzar en el seu treball enfocat cap a l’estudi de les migracions mediterrànies. La decisió de quedar-se a la nostra Facultat va arribar amb la beca Ramon y Cajal, que va obtenir el 2004, en un moment en què el professor Joan Subirats dirigia el departament de Ciència Política i Dret Públic, i va creure en ella. Per primera vegada aquesta convocatòria permetia escollir el lloc on es volia anar, i pel tipus de recerca que feia en aquell moment, de caràcter eminentment qualitatiu, va considerar que aquest departament seria el millor lloc. En aquella època si els investigadors Ramon y Cajal obtenien el certificat I3 del Programa d’Incentivació de la incorporació i intensificació de l’activitat investigadora del Ministerio, podien optar a places estables. Posteriorment ha passat més d’una dècada com professora a la facultat.

Per la seva banda, el recorregut geogràfic i acadèmic d’en Toni Verger va des de la seva Palma de Mallorca natal fins la UAB, on va decidir cursar el Doctorat en Sociologia després de llicenciar-se a la Facultat d’Educació de la Universitat de les Illes Balears i un màster en desenvolupament internacional. En aquella època participava activament en moviments socials i treballava com a educador social, “però vaig considerar que em faltaven els fonaments per entendre millor les causes de les desigualtats sobre les que estava intervenint”. Algú que no recorda li havia parlat bé del programa de doctorat de la facultat, i s’hi va apuntar. Els professors Xavier Bonal i Xavier Rambla li van dirigir la tesi que va realitzar amb l’ajut d’una beca FPI. La va llegir el 2007 amb el títol: L'AGCS i la Política de l'Educació: Anàlisi dels Factors de Liberalització en l'Educació Superior. “Estava en molt bones mans”, em diu. Va aconseguir després una beca postdoctoral al departament de Geografia de la Universitat d’Amsterdam, on s’hi va estar durant 4 anys, fins el 2011. Va tornar a l’Autònoma amb una beca Ramon y Cajal, fins el 2016. Com l’Eva, ell també es va consolidar amb el certificat I3. Posteriorment va obtenir una beca Marie Curie Integration Grant (CIG), una ajuda complementària per a desenvolupar projectes d’investigació.

Arribats a aquest punt els hi demano què els va dur a optar per l’ERC i com va ser el procés de preparació previ. Les respostes són coincidents en alguns punts, però sobretot complementàries. “S’ha de tenir una idea clara del que es vol investigar durant els propers anys, i utilitzar-ho com una oportunitat per a canviar d’àrea de recerca”, em diu en Toni Verger. “No volen que acumulis investigació en una mateixa línia, sinó que animen a canviar de temàtica i a innovar”. En el seu cas es tractava d’entomar altres perspectives dins de l’àmbit de la política educativa. En aquells moments estava treballant sobretot en temes vinculats amb la privatització i les aliances públic-privat, i va decidir enfocar el nou projecte cap a la reforma del sistema de rendició de comptes i l’estudi de l’autonomia dels centres educatius, tot i explorant noves metodologies. Em recorda que l’ERC atorga molt bon finançament per a la innovació i dóna l’oportunitat de desenvolupar recerca bàsica, independentment de si té una aplicació molt directa o immediata. Per ell era el darrer any per edat en el que podia optar per l’Starting Grant, i la va aconseguir.

Per la seva banda, l’Eva Østergaard-Nielsen feia uns quants anys que ho volia fer, però no havia tingut l’ocasió. Per ella la motivació era que és una convocatòria on “es pot presentar una idea”, i no cal mirar gaire si encaixa en coses precedents, es tracta d’innovar en la forma de pensar alguna cosa. També era atractiu el fet que permet contractar gent i formar un equip. Però, m’adverteix, cal una bona preparació abans de llençar-s’hi. “Durant anys s’acumulen temes d’investigació que t’agradaria fer, però és car, no hi ha convocatòries específiques...”. Per a ella doncs, és un privilegi tenir un temps per realitzar idees, desenvolupar treball de camp fora de la UE, obtenir un finançament suficient que és difícil d’aconseguir amb convocatòries nacionals. L’Eva reflexiona sobre la dificultat de trobar el temps per preparar-se quant ho has de compaginar amb la docència i altres tasques. Per això, abans es va presentar a una altra Marie Curie Excellence Grant de dos anys, que li va permetre estar un any a la Universitat de Harvard, i allí si que va tenir temps per preparar-se. En el seu cas, l’Oficina de Projectes Internacionals (OPI) de la UAB li va ajudar a presentar-se. Des de l’Oficina es fan cursos, s’explica com fer el procés i posa a disposició l’ajut de Yellow Research, una consultora holandesa que ajuda a preparar la sol·licitud i l’entrevista de les persones preseleccionades. Considera que aquesta formació és molt important. Tant l’Eva com en Toni van anar a Amsterdam on van fer el simulacre d’entrevista, amb la retroalimentació d’altres companys i el suport d’una psicòloga que els ajudà en l’actuació, el llenguatge no verbal, etc. En el cas de l’Eva també hi era present una actriu/coach. Li pregunto què els hi aconsellaven, i la resposta és interessant: les dones no han de somriure molt, no es poden posar les mans a les butxaques... En una convocatòria on la competició és tan forta, i tens poc temps per explicar el teu projecte, el coaching és fonamental.

En Toni en aquest punt afegeix que un dels principals incentius del programa és la possibilitat de desenvolupar projectes ambiciosos internacionals amb la presència in situ de tot l’equip. Mentre que als programes de l’Horitzó 2020 les persones que participen al projecte estan disperses geogràficament, amb l’ERC es poden crear equips de fins a 10 persones que treballen a l’uníson en el mateix lloc. “Això és més harmònic i eficient, crea més cohesió i impacte”. Per a ell aquest és el motiu de què sigui una convocatòria tan exitosa. L’Eva ho corrobora. “És més divertit i ric pels postdocs, que poden anar discutint conceptes, intercanviar experiències, etc. És un privilegi”.

La UAB, em diuen, té un paper d’animadora d’aquestes iniciatives. De l’explicació que me’n fan es pot concloure que aquest paper ha anat canviant amb el temps, i s’ha anat millorant en la gestió dels programes. Em comenten que conviuen 2 perfils: els d’institut (que tenen més suport) i l’associat a un departament (que és el seu cas) que té menys tradició de suport. En aquesta tasca la UAB ha esmerçat esforços, si bé hi ha hagut una gran volatilitat dels gestors dels projectes en detriment de l’estabilitat. “La UAB s’ho pren molt seriosament i el Vicerector ha tingut sempre la seva porta oberta”, em diu l’Eva. En Ton comenta que amb l’equip de govern del rector Ferran Sancho tot era més nou, i s’havia de negociar amb 3 o 4 vicerectorats diferents per qüestions d’ordinadors, espais, o docència. “Ara està tot més sistematitzat, i la política d’increment del retorn de cànon permet més flexibilitat”. Malgrat això, persisteixen certs problemes. L’Eva Østergaard-Nielsen  va tenir molts problemes per trobar espai on ubicar-se, un llarg any i mig fins aconseguir-ho, malgrat ja tenir investigadores contractades.  Ara ja està instal·lada en el edifici E a prop de l’equip del Toni. Per a ells és important la proximitat a la Facultat per a poder interactuar.

I entrem aquí en la relació amb els departaments i facultats. Per a en Toni, els departaments haurien de facilitar que es puguin dedicar al projecte ERC el temps al que s’han compromès. L’Eva fa esment a què gran part de les investigadores que tenien l’ERC eren investigadores ICREA, a temps complert, i per tant no s’havien de preocupar per compaginar diferents tasques, i em recorda que en Toni va ser dels primers investigadors ERC que no eren ICREA. La UAB proposa una docència mínima de 6 ECTS (la mateixa que un ICREA acadèmia), i aquí en Toni assegura que, com que els procediments no estan encara ben establerts, de vegades és més difícil fer la gestió per fer la reducció que fer la docència directament. Sens dubte existeix certa tensió encara no solucionada entre les funcions de recerca, docència i (més secundàriament) gestió. I aquí em recorden que, de fet, la UAB rep els recursos per no haver de precaritzar la docència ("amb l’overhead que rep la UAB de projectes ERC podria obrir places estructurals"). Per a ells, l’ERC requereix molta dedicació i feina de gestió, i cal buscar fórmules per a què tot encaixi. “Hi ha molta cosa encara per fer”, em diuen a l’uníson.

En els projectes ERC es valora el retorn que fan a la societat. Els hi pregunto en aquest sentit com fer efectiva aquesta necessitat. Em comentem sobre l’obligatorietat de l’accés obert de la informació i els resultats, que han de ser publicats i accessibles, o sobre la generació de col·laboracions. En Toni creu que a través del Màster GLOBED, que és un Erasmus Mundus que coordinen des de la FCPS es pot connectar molt bé investigació i docència. “Tots utilitzem la recerca a les classes, em diu l’Eva, I les postdocs també hi col·laboren”. En Toni afegeix: “Poc a poc anem buscant fórmules i experiències que funcionin, hi ha potencial per a moltes sinèrgies. La convocatòria Proof of Concept de l’ERC és una iniciativa interessant per fomentar la transferibilitat dels resultats de la recerca”. En aquest punt comentem diversos projectes (que després van quedar paralitzats per la pandèmia) relatius a la col·laboració amb l’ICE-Argó, en els que accepten participar (sessions pels alumnes de batxillerat, confecció de pòsters explicatius dels grups de recerca a instal·lar en el passadís d’entrada del primer pis...).

A continuació parlem del futur, de quin és el seu horitzó una vegada finalitzin els projectes en curs, després dels 5 anys. Sembla ser que una pràctica comuna és recollir les principals conclusions en un llibre, una vegada tancat tot el capítol administratiu. “Es van escrivint articles al llarg del projecte, però és un coneixement molt fragmentat”, reconeix en Toni. Hi ha també la possibilitat de tornar-se a presentar a convocatòries semblants, però ell ho descarta pel moment. “Les dades generades pel projecte donaran joc durant força temps. Seria absurd canviar i passar pàgina quan encara hi ha moltes coses a desenvolupar”. Obtenir una Advance Grant ja és molt complicat, creu l’Eva, però en el seu cas encara falta temps abans que s’acabi el seu projecte.

Per finalitzar els hi demano quins consells donarien a algun PDI que es volgués presentar a aquesta convocatòria (ERC). Per l’Eva, per escriure un projecte d’aquestes característiques es necessita temps, i seria necessari organitzar-se per poder donar un espai a la gent que vol optar-hi. “Et diuen que són 3 mesos full time, i realment ho són. No són moltes pàgines, però ha d’estar ben pensat. S’ha de tenir un mínim de CV, però l’important es la idea. No has de ser famosa, has de demostrar que pots investigar”. En aquest sentit, l’entrevista per a obtenir l’ERC gira al voltant dels continguts, ja que es vol comprovar que no és un altre investigador sènior el que està darrera de la proposta. Creu que altres universitats de fora faciliten més aquest espai de temps indispensable per a una bona preparació de la candidatura. En Toni proposa que els departaments facin convocatòries per a persones que vulguin presentar-se a mitjà termini, i que se les ajudi per a organitzar el temps, per exemple acumulant docència en un semestre. Una segona recomanació que fan és que malgrat siguin convocatòries individuals, s’ha de parlar molt amb un equip que sigui de la seva confiança sobre el projecte. “Comentar-ho amb altres persones ajuda a desbloquejar alguns punts en els que et pots trobar encallat”, opina en Toni. “Però també ho és parlar amb l’OPI, que organitza els aspectes generals i ho fa be”, complementa l’Eva. Una vegada has obtingut finançament pel projecte, explica, comences a ser convidada a formar part de panels que aconsellen d’altres projectes.

El temps se’ns ha tirat a sobre, hem de finalitzar aquesta conversa tan agradable que ha servit per donar llum a una modalitat de projectes de recerca altament competitiva i exigent que contribueix a dinamitzar i enriquir una dimensió molt rellevant de l’activitat de la Facultat i dels departaments associats a ella. Només resta recordar-los que la Facultat està oberta a activitats que visibilitzin els seus resultats, i desitjar-los una molt bona continuació.

Laura Feliu

Degana