UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

La síndrome de Cushing (SC) apareix quan es produeix massa cortisol, és a dir, quan existeix hipercortisolisme endogen per malaltia de Cushing (MC) dependent de la hipòfisi o qualsevol altra causa de SC (suprarenal o ectòpica).

Malgrat normalitzar la secreció de cortisol després de tractament quirúrgic i/o mèdic, l’exposició crònica a hipercortisolisme previ determina morbiditat no del tot reversible, com problemes físics (fatiga per disfunció muscular, obesitat central, osteoporosi i fractures, més risc cardiovascular) i neurocognitius, com pitjor capacitat executiva i memòria, intolerància a l'estrès, insomni, símptomes depressius i ansietat. Tot això condueix a un deteriorament a llarg termini de la salut percebuda i de la qualitat de vida (QdV) relacionada amb la salut.

Fig.1: Factors que determinen una reducció en la QdV en pacients diagnosticats amb SC.

Gairebé tots els diagnosticats de SC experimenten símptomes depressius en algun moment, i 5 anys després del diagnòstic i tractament  segueixen consumint més analgèsics opiacis que la població general (en experimentar dolor), si bé el consum d'ansiolítics es redueix.  A més, tant en els pacients en que s’ha aconseguit controlar l’excés de cortisol com en els que segueixen amb el cortisol alt 5 anys després del diagnòstic, es comprova més consum d’antidepressius, ansiolítics, pastilles per dormir, opiacis, medicació per la hipertensió i per la diabetis en comparació amb la població general, demostrant més morbiditat malgrat el control hormonal. Tot plegat, la persistència de problemes físics i neuropsiquiàtrics en pacients diagnosticats de SC determinen un gran impacte sòcio-econòmic, el que suposa menys ocupació, més sol·licituds de discapacitat i menys ingressos per als afectats.

Els professionals de la salut no sempre són conscients del grau de limitació que suposen aquests problemes residuals post SC. Els afectats agraeixen informació i educació sobre el que comporta un diagnòstic de SC i què cal esperar després del tractament. Si no són conscients de la problemàtica física i psicològica residuals, és freqüent que acabin deprimits, sobre tot si el seu entorn familiar tampoc mostra empatia ni suport, en desconèixer les molèsties persistents (Figura 1). Disposar d’informació objectiva sobre l’evolució postoperatòria que inclogui duració esperable dels símptomes, així com estratègies per afrontar-los, és molt apreciat pels afectats; al contrari, esperar una normalització completa després del tractament condueix a la depressió, en seguir experimentant problemes que afecten la seva vida diària i la seva QdV. Ser conscients de les seqüeles físiques i psicològiques post SC i afrontar-les no sols beneficien als afectats, les famílies, la seva capacitat social i laboral, sinó que també redueix els costos sanitaris (Figura 2).

Encara que no ha estat estudiat, és molt probable que en una situació molt més freqüent, com és el tractament crònic amb corticoids exògens per una malaltia inflamatòria, autoimmune o oncològica (entre altres), també s’experimentin aquests problemes.

Fig.2: Com afrontar la mala QdV després de la Síndrome de Cushing.