UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Assignar els ous que es troben en les excavacions a un dinosaure o un grup de dinosaures concret és una tasca extremadament complicada pels paleontòlegs. L’absència d’ossos en els nius que puguin correspondre als progenitors i la baixíssima probabilitat que es conservin restes embrionàries en l’interior dels ous que ajudin a la seva identificació fa que en comptades ocasions es pugui relacionar un determinat ou amb el dinosaure que el va pondre. Això ha dut a dissenyar un sistema de nomenclatura propi pels ous fòssil, de manera que s’utilitzen conceptes com “oogènere” i “ooespècie” per classificar-los.

Imatge 1: Ous Cairanoolithus. Font: ICP.

Cairanoolithus és un oogènere descobert i descrit a principis dels anys 90. El seu nom fa referència al primer lloc del món on es va trobar, un jaciment proper a La Cairanne, municipi al sudest de França. Posteriorment s’ha identificat en un total de 25 jaciments diferents. Els ous Cairanoolithus tenen entre 72.2 i 71.4 milions d’anys, són de grans dimensions (fan més de 15 cm de diàmetre) i tenen una forma arrodonida. Aquestes característiques són típiques dels ous dels sauròpodes, els grans dinosaures herbívors, amb llargs colls i cues, grup al que tradicionalment s’havien associat.

En un article publicat a la revista Historical Biology, els paleontòlegs de l’ICP han estudiat la microestructura de la closca de Cairanoolithus i els resultats descarten aquesta assignació. “Al microscopi observem una superfície llisa i un sistema de porus propi dels ous dels ornitisquis, no pas dels sauròpodes”, comenta l’investigador Albert G. Sellés. Els ornitisquis són un grup de dinosaures molt divers que inclou formes tan conegudes com el Triceratops o l’Iguanodon. En els jaciments europeus, les restes més abundants d’ornitisquis pertanyen al grup dels hadrosaures. “El més intrigant de la troballa, però, és que en el període on apareix Cairanoolithus no n’hi havia, d’hadrosaures, a Europa”, ha explicat Sellés. De qui era aquell ou, doncs?

	Imatge 2: Imatges de la superfície (A, D, G i J), de la secció (B, E, H i K) i del sistema de porus (C, F, I i L) de diversos tipus d’ou de dinosaure. La primera línia (A, B i C) correspon a Cairanoolithus. Font: ICP.

Tenint en compte l’estructura de la closca i anàlisis filogenètics, els investigadors han plantejat una nova hipòtesi per mirar de resoldre aquest enigma. A banda dels hadrosaures, dins dels ornitisquis europeus hi trobem dos grups més: els rhabdodòntids i els anquilosaures nodosàurids, que sí que són presents en el registre fòssil europeu en aquest període, però dels quals no es coneixen els seus ous. Per saber a quin grup van pertànyer, els investigadors van fer un estudi anatòmic comparant la mida dels ous amb la mida de l’obertura pèlvica de rhabdodòntids i nodosàurids i han arribat a la conclusió que l’únic gènere que tenia un canal pèlvic prou gran per pondre aquest ou és Struthiosaurus.

Si aquesta hipòtesi és certa, Cairanoolithus seria el primer i únic ou conegut de tireòfor, el grup de dinosaures que inclou els anquilosaures i estegosaures.



Un dinosaure amb espines
Struthiosaurus (nom en llatí que significa “llangardaix-estruç”) va ser un dinosaure herbívor que va viure a Europa (s’ha trobat a Àustria, França, Romania i Espanya) fa entre 83 i 69 milions d’anys. Feia uns 3 metres de llarg, pesava entre 300 i 400 quilos i presentava una armadura de plaques òssies que protegien bona part del cos i grans espines sobre les espatlles, la cua i el coll. El gènere va ser descrit l’any 1871 i, malgrat el seu nom, no està emparentat amb les aus actuals.


 
Imatge 3: Reconstrucció d’Struthiosaurus ponent ous Cairanoolithus. Font: A. Amblàs/ICP.

En els darrers anys s’ha posat en evidència la riquesa i diversitat d’ous de dinosaures al sud-oest d’Europa, que inclou restes d’ous de sauròpodes, teròpodes i ornitòpodes. Aquest registre fòssil excepcional encara amaga molts misteris per resoldre.