ARGOS al meu curs de Sociologia de la Comunicació

12/05/2022

El dilluns 2 de maig vaig tenir la fortuna de ser acompanyat a la classe matinal del meu curs de Sociologia de la Comunicació per més de vint-i-cinc estudiants de Batxillerat que participaven en el programa ARGOS per conèixer directament la Universitat. Per a aquell dia tenia programada una sessió sobre Llengua i poder, i em vaig poder cenyir al guió que tenia previst. Només va fer falta explicar alguns conceptes sociològics, sense anar a fons però amb exemples que els fessin comprensibles, i així  evitar que no es perdessin en algun tecnicisme.

L’experiència va ser molt interessant per a mi -això ho puc certificar-, però en la conversa al final de la classe amb alguns estudiants i professores acompanyants, van mostrar també la seva satisfacció més enllà del que seria d’esperar de l’amabilitat formal. Pot molt ben ser que en tractar-se d’una qüestió que en aquests moments és especialment sensible al món de l’ensenyament, tant secundari com universitari, fos més fàcil captar la seva atenció. Efectivament, explicar com els condicionaments estructurals vinculats a les relacions de poder en el cas dels contacte entre dues llengües porta a una situació de diglòssia i de substitució lingüística, permetia oferir una perspectiva sociològica a allò que sol ser viscut només des d’un punt de vista personal i subjectiu. Qüestions com els mecanismes propis de la violència simbòlica, la Il·lusió de transparència o la no-consciència van poder ser desenvolupats a partir d’aquesta realitat sociolingüística en què ens trobem. I, sigui dit amb tota modèstia, crec que ens vam acostar prou a aquell objectiu que C. Wright Mills atribueix a la imaginació sociològica: transformar el malestar en comprensió, i la indiferència en compromís.

En tot cas, val a dir l’organització va ser impecable. Primer, la de la Facultat avisant amb temps i donant les instruccions adequades. Després, l’actitud d’aquests estudiants de Batxillerat. Tots eren a lloc a les nou en punt -quan dic tothom, vull dir tots els alumnes de Batxillerat, no pas els meus...- i vam poder començar només a mig quart d’hora de retard. De fet, força abans de les nou del matí ja eren prop de les portes de la Facultat. La Sala d’Actes feia goig de debò, i més enllà de l’interès per la meva classe, diria que es van emportar una molt bona impressió de la Facultat. Potser més i tot del que ens mereixem!

També puc dir que la seva presència no va interrompre el seguiment normal dels temes previstos pels meus alumnes habituals. Un petit ajustament al calendari ho va fer possible. I, en tot cas, i això sí que ho lamento, en ser una classe d’una hora, no va fer possible obrir un debat que, de ben segur, hauria estat profitós per uns i altres. I no tan sols un debat posterior a la classe. Penso que seria interessant, més enllà d’aquesta participació a les classes ordinàries, poder tenir un retorn respecte de la seva experiència. No sé si feta al final de la jornada, o posteriorment al seu mateix institut. Jo faria per un per anar-hi i poder reflexionar conjuntament sobre la impressió que se’n van endur. I és que d’aquest retorn, segur que en podríem obtenir més d’una consideració crítica sobre la nostra feina.

Entenc que, vistes les nostres rutines, que hem naturalitzat com a allò que cal fer necessàriament, aquesta presència d’estudiants de Batxillerat es pogués considerar com un destorb. Però no és així. O no ho hauria de ser. El xoc més gran que he tingut com a docent va ser en una estada a la Universitat de Stanford, on al meu seminari s’hi podien matricular -i així va ser- estudiants des de primer a quart de Grau, i fins i tot estudiants de doctorat, i de diverses disciplines. Inicialment, vaig pensar que seria una situació ingovernable. En canvi, la diversitat de nivells i perspectives va ser extraordinàriament enriquidor. I, fins i tot, segur va jugar a favor d’evitar academicismes tan barrocs com generalment inútils. De manera que, en aquesta ocasió, també és possible que els més beneficiats per l’esforç de ser accessible a aquells vint-i-cinc estudiants de Batxillerat, ho fossin els meus estudiants de quart de Sociologia.

En tot cas, segueixo fent per un per acollir a les meves classes estudiants del programa ARGO. I, certament, no en una sola ocasió, ni en una sessió breu d’una hora, sinó amb diferents grups i en sessions més completes. I agraeixo que la Facultat m’ho proposés, i que aquells vint-i-cinc estudiants volguessin ser al meu curs.

Salvador Cardús i Ros

Professor del Departament de Sociologia