Els perfils: Rosseau, Montesquieu, Malabou

30/04/2020

La plaga de Marsella i Montesquieu (1720-1722) 

Extractes de: GORDON, Daniel. “The City and the Plague in the Age of Enlightenment”, Yale French Studies, 1997, 92: pp. 67, 69-70, 74-77, 81. 

 “Un dels enigmes de la França de segle XVIII és l'auge de la literatura sobre la pesta en el mateix període en què la pesta es va retirar d'Europa Occidental. L'aparició d'un gran corpus de poemes, històries i novel·les en què la pesta és l'antagonista sempre present, el problema persistent, la calamitat que plana sobre tota la trama, es deu poc a la "història" del període, en el sentit de les seves tendències demogràfiques objectives. L'últim brot de pesta a Europa va ocórrer entre 1720 i 1722, i es va limitar a la Provença. De fet, els practicants de la macrohistòria han invocat el retrocés de la pesta, juntament amb la disminució de les grans fams, per explicar la creença del segle en el progrés. El segle XVII va ser un període de crisi de mortalitat, mentre que el XVIII va ser testimoni de la mortalitat de les crisis, i l'optimisme de l'Edat de la Raó suposadament va néixer de la mort del desastre.  

[…] La suposició que cada època produeix obres completes de literatura que descriuen els efectes dels seus pitjors desastres és certa per als últims tres segles, però falsa per als períodes anteriors. De fet, no és del tot cert fins i tot per al període modern. Han passat calamitats que amb prou feines han estat simbolitzades. Per exemple, la pandèmia de grip de 1918-1919, que va matar més de vint milions de persones, tot just figura en la consciència de l'intel·lectual del segle XX. Sembla que, tot i que la literatura moderna crida l'atenció sobre el desastre, no pot donar cabuda a masses paradigmes del mal alhora. Per tant, cal considerar les condicions que fan que algunes representacions del desastre siguin més significatives que altres.  

Aquesta investigació suposa que la literatura sobre la plaga cristal·litzà com un contrapunt del discurs de la Il·lustració, en lloc de com una resposta directa a les dificultats físiques o com l'ampliació d'una tradició literària anterior. Més precisament, l'amenaça d'epidèmies contagioses va adquirir un poder significatiu més profund dins d’una ciutat que no es basava en la independència política i la voluntat (la polis clàssica) sinó en la prosperitat i la sociabilitat (la cosmopolita de la Il·lustració). Com més es convertia la ciutat en un escenari imaginari d'intercanvi productiu i estètic, més important era desterrar la mort de la vista. Els reformadors urbans de segle XVIII van tractar de traslladar els cementiris fora de la ciutat, així com tants escriptors de la Il·lustració van traslladar la macabra imatge de cadàvers en descomposició dels seus textos. 

Però precisament perquè qualsevol cosa que amenacés l'esplanada de la ciutat era tan repugnant, la plaga podia ara ser explotada com un paradigma del mal. Només quan la comprensió causal de la civilització (intercanvi) i la comprensió causal de la malaltia (contagi) es van convertir en imatges mirall de cadascuna, només quan el comerç -en l'ampli sentit de la interacció urbana de segle XVIII- es va convertir en el motor percebut tant de la sociabilitat com de la calamitat, tant del progrés com de la mort, la plaga va arribar a ser descriptible com un desastre de la més alta magnitud. Només llavors la plaga va poder simbolitzar l'altra cara de la moneda de la racionalitat, la força incontrolable no aliena a l'associació humana sinó inherent a ella. I només llavors es va convertir en una de les imatges favorites d'aquells que estaven preocupats per les paradoxes i límits de la ciutat moderna. 

[…] La literatura francesa sobre la pesta va sorgir al segle XVIII en resposta a la reificació de la vida urbana quotidiana. Les imatges centrals d'aquesta literatura [...] van ser dissenyades per desfer aquest procés: liquar la ciutat. [...] si aquesta literatura ha estat ignorada en els estudis francesos, es deu en part al fet que és provinciana. Els anglesos van tenir a Defoe, un londinenc la complexitat profunda del qual es mostra pel fet que va ser un pioner tant en la idealització de la vida metropolitana com en la literatura del desastre urbà. La cultura francesa moderna, en canvi, ha tendit considerablement més cap a una polarització de l'optimisme social a París i una espiritualitat macabra arrelada a les províncies. […]. 

“Si [Jean-Jacques] Rousseau no va escriure sobre les epidèmies de pesta, va ser perquè no desitjava simplement accentuar els límits de la ciutat comercial, sinó que desitjava rebutjar-la per complet. A diferència de Defoe, no sentia cap ambivalència en el seu odi a l'intercanvi social. Defoe expressava la seva ansietat en la representació de situacions extremes; Rousseau denunciava directament a la civilització, convertint tots els seus funcionaments normals en una catàstrofe, en lloc de limitar-se a demostrar el seu potencial per convertir-se en patològica. Les obres de la literatura sobre la pesta procedents de les províncies franceses no ofereixen una crítica tan sistemàtica de la vida urbana. De fet, el seu propòsit era sovint glorificar la ciutat, no com un lloc de prosperitat i sociabilitat, sinó com una comunitat de patiment”.  

Els treballs provençals relatius a l'epidèmia que va començar el 1720 són particularment interessants en aquest context. Els anys durant i immediatament després d'aquest últim brot de la plaga van veure una explosió d'escrits sobre la malaltia. El nombre de narracions publicades dedicades enterament a la pesta a Provença, per exemple, sembla ser més gran que el nombre de referències fragmentàries a la pesta [...] en tots els segles anteriors de l'escriptura francesa. […]. 

La malaltia es va propagar violentament durant uns sis mesos abans de disminuir en l'hivern de 1720. Va esclatar de nou en els mesos més càlids de 1721 i va cremar fins ben entrat 1722. El nombre de morts a Marsella mai s'ha calculat de forma creïble. Des 1720 fins al present, s'ha afirmat àmpliament, amb poques proves, que la meitat de la població va morir. A part de la qüestió de la proporció, la població total de la ciutat segueix sent desconeguda. A falta d'un cens d'abans o després de l'epidèmia, les estimacions de la població són molt especulatives i oscil·len entre 70.000 i 100.000 habitants.  

 

Extractes de: KINGSTON, Rebecca. Public passion: Rethinking the grounds for political justice. McGill-Queen's Press-MQUP, 2011, pp. 176-177. 

[...] El retorn de la plaga a Marsella el 1720-1722 deixà més o menys 100.000 –la meitat de la població de la ciutat i de l’àrea al seu entorn– morts. La situació plantejà qüestions de polítiques públiques i mèdiques que es van debatre en diversos fòrums a Bordeus, incloses la Cambra de Comerç, el Parlament, i l’Acadèmia. Algunes de les discussions concernien el grau d’aïllament necessari per Marsella i si algunes de les mercaderies comercialitzades per la regió de Provença podrien passar pel port de Bordeus en comptes del de Marsella, així com quines mesures de salut podrien frenar la propagació del contagi i evitar el pànic públic davant la malaltia. De fet, entre les teories en competència sobre la malaltia a l’època, una [...] sostenia que les pors individuals, que conduïen a desequilibris interns, eren la causa principal de la difusió de la plaga. El vell amic de Montesquieu, Joseph Navarre, va publicar Lettres sur la peste [écrites à un médecin de Bordeaux] a l’estiu de 1721, quan les discussions sobre la naturalesa de la malaltia i sobre les millors polítiques a seguir per a contenir-la estaven en el seu punt àlgid. A més, el tema del concurs d’assajos de l’Acadèmia de Bordeus el 1721-22 va versar sobre la causa i la natura de la plaga. 

En aquest context és segur que Montesquieu estava assabentat del que estava en joc en l’àmbit polític i dels efectes de les decisions polítiques sobre els sentiments generals de la població tant a Marsella com a Bordeus. A través de l’ús de la metàfora de la malaltia a la seva discussió sobre el despotisme, no està suggerint que el despotisme és un règim exòtic i singular; en contrast, aquesta metàfora suggereix una línia més propera entre monarquia i despotisme – és a dir, el despotisme és la monarquia malalta, o el despotisme com el virus ocult a la vida de les monarquies i altres règims moderats. Montesquieu no era un apologista sense reserves de la monarquia, i la seva concepció de la distància entre la idea del govern moderat i la idea més genèrica de monarquia evidencia també la seva conscienciació sobre els efectes malvolents de certs usos del poder polític.  

El debat al voltant de la plaga demostrà en termes dramàtics com les decisions polítiques poden impactar de forma directa a la psicologia col·lectiva. És bastant possible concebre la comprensió de Montesquieu sobre el despotisme com una transposició del paradigma de la salut i la malaltia al camp de la política [...]. Aquesta transposició ajuda a demostrar com el mal del despotisme no era quelcom llunyà a Montesquieu. 

  

Extractes de: BLUM, Carol. Strength in numbers: population, reproduction, and power in eighteenth-century France. JHU Press, 2002, pp. 11, 12 i 19. 

“Montesquieu va publicà Cartes Perses anònimament el 1721. Malgrat no era el primer autor en sintetitzar dues corrents literàries de moda del període, la novel·la epistolar y el conte oriental, en un nou gènere a la vegada cerebral i llibertí, l’èxit de la seva obra va anar molt més enllà del dels seus predecessors. La correspondència enormement divertida, entretingudament subversiva, entre el viatger persa Usbek, les esposes i eunucs del seu serrall a Isfahan, el seu jove amic Rica, i altres coneixences variades és interrompuda per un grup d’onze cartes més sòbries dedicades a la descripció de la despoblació, els seus efectes, causes, i possibles remeis. [...] La novel·la de Montesquieu va ser elaborada en el període entre 1711 i 1720, una dècada en la història demogràfica de França marcada per la fam dramàtica i les epidèmies. [...] la crisi de 1709-1710 provocà en dos anys un augment del 66% de la mortalitat [...] L’any 1719 presencià una altra onada de mort, i el 1720 la plaga a la Provença esdevingué epidèmica i catastròfica. D’aquesta manera, tant el període en el que la novel·la està ambientada i el temps de la seva publicació van ser experimentats pel públic francès com a períodes d’esgotament. 

La proposició segons la qual França estava perdent habitants era central en els arguments polítics i culturals de Montesquieu. Va contribuir als càrrecs contra el despotisme, el Catolicisme i el colonialisme que elaboraria a L'Esperit de les Lleis (1748). [...] A la tendenciosa i petita demostració epistolar de les cartes 111 a 122, amagades en la novel·la, Usbek i el seu amic Rhedi discuteixen les proves del declivi demogràfic mundial, continental i nacional, així com les causes polítiques i culturals a les quals Usbek ho atribueix. En menys de vint pàgines, Montesquieu presenta afirmacions formulades de forma brillant relatives a la importància central dels números en l’avaluació del govern, la responsabilitat no només de la monarquia, sinó també de la religió, específicament l’Església Catòlica i l’Islam, i el colonialisme en augmentar o disminuir la població, i una descripció final del paper apropiat del govern en determinar el nombre de la seva ciutadania. 

[...] El grup de les 11 cartes comença amb una pregunta aclaparadora de Rhedi: Per què el món està tan escassament poblat comparat amb el que ho va estar abans? [...] Rhedi es llança a una descripció del conjunt del globus, a tot arreu afectat per la mateixa  escassetat devastadora d’habitants humans comparat amb les nacions pròsperes dels primers temps [...] La resposta d’Usbek, a la carta 113, evoca la història perillosa i llarga de la vida humana a la Terra, freqüentment amenaçada per les plagues, inundacions i d’altres desastres.[...] Finalitza la seva carta prometent a Rhedi que darrera aquestes causes físiques de la pèrdua de població, ell li explicarà ‘les morals que han tingut aquest efecte’ “. 

[...] A la darrera de les darreres cartes sobre la despoblació, la 122, Montesquieu condueix la seva explicació sobre les diferències demogràfiques entre pobles en una altra direcció. No és la religió, no és el clima, no són les creences idiosincràtiques, ni el colonialisme, ni la pols estrangera el que distingeix les terres europees densament o escassament poblades, sinó més aviat el sistema polític. Repúbliques com Suïssa i Holanda malgrat els seus terrenys poc favorables, són les més poblades perquè els seus habitants gaudeixen de llibertat i igualtat, que per la seva banda porten a l’opulència i el creixement de la població. A les nacions subjectes al poder arbitrari, en canvi, ‘els sobirans, els cortesans i unes poques parts privades posseeixen tota la riquesa mentre la resta pateix de pobresa extrema’ “. 

  

Extractes de: Montesquieu, Lettres persanes (https://fr.wikisource.org/wiki/Lettres_persanes).  

  

CARTA XI. USBEK A MIRZA, A Isfahan. 

[...] No obstant això, una cruel malaltia estava devastant la regió. Un hàbil metge vingué de país veí, i va donar els seus remeis tan convenientment que va curar a tots els que es van posar a les seves mans. Quan la malaltia va cessar, va anar a demanar el seu salari a tots els que hi havia tractat; però no va trobar més que rebuig: tornar al seu país i va arribar allà aclaparat pel cansament d'un viatge tan llarg. Però poc després es va assabentar que la mateixa malaltia s'estava sentint de nou, i afligia a aquesta terra ingrata més que mai. Aquesta vegada van anar vers ell, i no van esperar a que ell anés cap a ells. Aneu -els va dir-, homes injustos, teniu a les ànimes un verí més mortal que el que voleu curar; no mereixeu ocupar un lloc a la terra, perquè no teniu humanitat, i les regles de l'equitat us són desconegudes: crec que ofenc als déus, que us castiguen, si m'oposo a la justícia de la seva ira. 

                                                                                  A Erzeron, a la tercera lluna de Gemmadi 

  

CARTA CXII. RHEDI A USBEK. A París. 

Durant la meva estada a Europa, llegeixo als historiadors antics i moderns: comparo tots els temps; gaudeixo veient-los passar, per així dir-ho, davant meu; i sobretot aturo el meu esperit, sobretot en aquests grans canvis que han fet que les èpoques siguin tan diferents de les edats, i a la terra tan distinta a si mateixa. 

Potser no has estat prestant atenció a una cosa que cada dia em sorprèn. Com és que el món està tan poc poblat en comparació amb el que ho va estar? Com va poder la natura perdre la prodigiosa fecunditat dels primers dies? Ja és a la vellesa, i està caient en el llanguiment? 

[...] Puc recórrer la Terra, i no trobo res més que decadència: em sembla veure-la sortir dels estralls de la plaga i la fam. 

[...] Després de fer un càlcul tan exacte com pot ser en aquest tipus de qüestions, vaig trobar que tot just hi ha a la terra la desena part d'homes que hi havia a l’Antiguitat. El que és sorprenent és que s'està despoblant cada dia; i si això continua, en deu segles no serà més que un desert. 

Aquesta és, estimat Usbek, una de les catàstrofes més terribles que mai s’ha abatut sobre la Terra; però gairebé no s'ha notat, perquè ha succeït imperceptiblement, i en el curs de molts segles. Tot això suposa un fallo interior, un verí secret i ocult, una malaltia de llanguiment que afligeix a la naturalesa humana. 

                                                                    Des de Venècia, el 10 de la lluna de Rhegeb 1718 

  

CARTA CXIII. USBEK A RHEDI. A Venècia. 

El món, estimat Rhédi, no és incorruptible; ni tant sols els mateixos cels ho són: els astrònoms són testimonis oculars dels seus canvis, que són efectes molt naturals del moviment universal de la matèria. La terra està subjecta, com els altres planetes, a les lleis de el moviment; pateix al seu interior una perpètua batalla dels seus principis; el mar i el continent semblen estar en una guerra eterna; cada instant produeix noves combinacions. 

Els homes, en un habitatge tan subjecte a canvis, es troben també en un estat incert: cent mil causes poden actuar capaces de destruir-los, i encara més, d’augmentar o disminuir el seu nombre. No et parlaré d'aquestes catàstrofes particulars, tan comuns en la història, que han destruït ciutats i regnes sencers; hi ha altres de més generals, que han portat moltes vegades a la raça humana a prop de la seva caiguda. 

La història està plena de plagues universals que han desolat l'univers. Es diu d'una, entre altres, que era tan violenta que cremava fins a les arrels de les plantes, deixant-se sentir a tot el món conegut, fins a l'imperi de Catay; potser un grau més de corrupció hauria destruït en un sol dia la naturalesa humana. 

No fa dos segles encara que la més vergonyosa de totes les malalties es va fer sentir a Europa, Àsia i Àfrica. Va aconseguir, en molt poc temps, un efecte prodigiós. I hauria acabat amb als homes si hagués continuat el seu progrés amb la mateixa fúria. Aclaparats per les malalties des del seu naixement, incapaços de suportar el pes de les càrregues de la societat, haurien pogut morir miserablement. 

Què hauria passat si el verí hagués estat més violent? I probablement hauria arribat a ser-ho, si un no hagués tingut tanta sort de trobar un remei tan poderós com el descobert. Potser aquesta malaltia, en atacar el òrgans de la generació, atacarà la generació mateixa. 

Però per què parlar de la destrucció que podria haver sobreviscut a la humanitat? És que no va sobrevenir el diluvi i no el va reduir a una sola família? 

[...]  Però no totes les destruccions són violentes. Veiem que moltes parts de la terra es cansen de proveir el suport als homes. Sabem si la Terra sencera no té causes generals, lentes i imperceptibles que la condueixen a aquest cansament? 

M’ha semblat oportú donar-te aquestes idees generals abans de respondre més particularment a la teva carta sobre la disminució dels pobles que s'ha produït des de fa disset a divuit segles enrere. Et faré veure, en la següent carta, que independentment de les causes físiques, hi ha causes morals que han produït aquest efecte. 

                                                                         Des de París, el 8 de la lluna de Shahban 1718 

 

Jean-Jacques Rousseau: malaltia, seguit de la plaga a Mesina (Sicília, 1743) i el confinament de Catherine Malibou (Califòrnia, 2020) 

 

ROUSSEAU, Jean Jacques, Las Confesiones [1782]. Edición Electrónica de la Escuela de Filosofía Universidad ARCIS, pp. 115, 136, 138, 181-182 (https://www.philosophia.cl/biblioteca/Rousseau/confesiones.pdf). 

“[…] Llegué, en fin, y vi a la señora de Warens. Aquella época de mi vida determinó mi carácter; no puedo resolverme a pasar por ella a la ligera. Tenía yo dieciséis años. Sin ser lo que se llama un joven guapo, era, aunque de baja estatura, bien formado; tenía el pie pequeño, la pierna bien contorneada, la expresión despejada, el rostro animado, la boca chiquita, las cejas y el cabello negros, los ojos pequeños y un poco hundidos, pero que lanzaban con vigor el fuego en que yo ardía. Por desgracia, ignoraba todo esto, y en mi vida sólo se me ha ocurrido pensar en mi aspecto cuando ya no era tiempo de valerme de él. A la timidez natural de mi edad se reunía la de un carácter afectuoso, turbado siempre por el temor de disgustar. Por otra parte, aunque mi entendimiento estaba regularmente cultivado, como no conocía el mundo, carecía completamente de urbanidad, y, lejos de suplirla, mis conocimientos no hacían más que aumentar mi timidez, porque me hacían comprender cuántos me faltaban todavía por adquirir. 

[...] Temiendo, por consiguiente, que mi presentación produjera mal efecto, me previne de otra suerte escribiendo una magnífica carta en estilo oratorio, en que, colocando frases que había encontrado en los libros, con locuciones de aprendiz, desplegué toda mi elocuencia para bienquistarme con la señora de Warens. [...] Era un pasadizo que había detrás de su casa, entre un arroyo a la derecha que lo separaba del jardín y la pared del patio a la izquierda, y conducía a una puerta falsa de la iglesia de los franciscanos. Estaba ya junto a la puerta, cuando se volvió al oír mi voz. ¡Qué sorpresa la mía! Habíame figurado una beata vieja y ceñuda, pues no podía ser de otro modo la buena señora del señor de Pontverre. Pero vi un rostro lleno de gracias, bellos ojos azules llenos de dulzura, una tez deslumbradora, una garganta de contorno encantador. Nada se escapó a la rápida ojeada del joven prosélito, porque lo fui suyo desde aquel instante, seguro de que una religión predicada por tales misioneros no podía por menos de conducir al Paraíso. 

[…] Mientras se batían en Italia, en Francia se cantaba. Las óperas de Rameau empezaban a meter ruido y dieron a conocer sus obras teóricas, que, habiendo permanecido ignoradas, poseían muy pocos. Por casualidad oí hablar de su Tratado de la armonía, y no me sosegué basta que lo hube adquirido. Por otra casualidad, caí enfermo. La enfermedad era inflamatoria; fue violenta y corta, pero larga la convalecencia, y en todo un mes no pude salir de casa. Durante ese tiempo devoré mi Rameau; pero era tan largo, tan difuso, tan desordenado, que vi que necesitaría mucho tiempo para estudiarlo y desembrolIarlo. Suspendí, pues, mi aplicación y me recreé con la música. No se me iban de la cabeza las cantatas de Bernier, en las que me ejercitaba. Aprendí cuatro o cinco de memoria, y entre ellas una titulada Los amores dormidos, que no he visto más desde entonces y que, sin embargo, todavía sé casi de memoria, lo mismo que El amor picado por una abeja, cantata muy linda de Clérambault, que aprendí poco más o menos en aquel entonces. 

[...] Esta aventura perjudicó notablemente mi salud, que desde tiempo atrás se alteraba visiblemente. Ignoro de dónde provenía, que teniendo un buen estómago y no cometiendo exceso de ningún género, decaía de manera ostensible. Ancho de espaldas y bastante robusto de pecho, mis pulmones debían funcionar con desahogo, y, sin embargo, era corto de resuello, me sentía oprimido, suspiraba involuntariamente, tenía palpitaciones, arrojaba sangre y me sobrevino una fiebre lenta, de la que jamás me he curado por completo. ¿Cómo es posible caer en semejante estado, en la flor de la juventud, sin tener ninguna víscera dañada ni haber hecho algo que pudiera destruir mi salud?  

La espada gasta la vaina, dice el proverbio. He aquí mi historia. He vivido de mis pasiones y mis pasiones me han matado.  

-¿Qué pasiones? - me preguntarán -. Pequeñeces; las cosas más pueriles del mundo; pero que me afectaban como si se hubiese tratado de la posesión de Elena o del trono del Universo. Al principio fueron las mujeres; cuando hube poseído una, mis sentidos se calmaron, pero mi corazón jamás; las necesidades del amor me devoraban en medio del placer. 

[...] La alteración de mi salud influyó en mi carácter y templó la impetuosidad de mi fantasía; sintiéndome decaer, me aquieté un poco, y se entibió mi furor por los viajes. Más sedentario, se apoderó de mí, no el fastidio, pero sí la melancolía; la displicencia sucedió a las pasiones, mi languidez se transformó en tristeza; lloraba y suspiraba por los motivos más insignificantes; sentía escapárseme la vida sin haberla disfrutado, me condolía del estado en que dejaba a mi pobre mamá, y de aquel en que la creía próximo a caer, y puedo afirmar que era mi única pena abandonarla a su desconsuelo. En fin, cai gravemente enfermo; ella me cuidó como jamás madre alguna cuidó a su hijo, y esto fue provechoso para ella misma, distrayéndola de los proyectos, y manteniendo alejados a los proyectistas. ¡Cuán dulce hubiera sido mi muerte, si hubiese llegado entonces! Poco había gozado del mundo, más tampoco había experimentado sus miserias; mi alma podía partir tranquila sin el sentimiento cruel de la injusticia humana, que emponzoña la vida y la muerte. Tenía el consuelo de sobrevivirme en la mitad mejor de mí mismo; esto apenas era morir. A no ser por las inquietudes que me agobiaban acerca de su suerte, habría muerto con la tranquilidad del que se duerme, y aun estas mismas inquietudes tenían un objeto afectuoso y tierno, que templaba su amargura. Yo le decía: “Heos aquí depositaria de todo mi ser; procurad que sea dichoso”. Por dos o tres veces, cuando más enfermo estaba, me sucedió levantarme por la noche y arrastrarme hasta su cuarto, para darle acerca de su conducta consejos que estoy cierto de que contenían un gran fondo de verdad y buen sentido. Mas el interés que por su suerte me tomaba, era el que más resaltaba en ellos. Como si las lágrimas fuesen para mí un alimento y un remedio, me sentía reanimado por las que vertíamos juntos, sentado yo sobre su cama y teniendo sus manos entre las mías. Las horas se deslizaban en estas nocturnas conversaciones, y me volvía mejor de lo que había ido. Contento y tranquilizado por las promesas que me había hecho y las esperanzas que me había infundido, me dormía con la paz en el corazón y resignado a la voluntad de la Providencia. Plegue a Dios que, después de tantos motivos para aborrecer la vida, de tantas tempestades como han agitado la mía convirtiéndola en una pesada carga, la muerte que debe ponerle término sea tan poco cruel como lo hubiera sido en aquellos momentos. A fuerza de cuidados, de vigilancia y de inexplicables penas, ella me salvó, y ciertamente nadie más hubiera podido lograrlo. Tengo poca fe en la medicina de los médicos, pero la tengo en la de los verdaderos amigos; las cosas de que depende nuestra ventura se hacen siempre mucho mejor que las demás. Si en la vida existe algún sentimiento delicioso, es el que experimentamos recobrando al amigo que creíamos perdido. Nuestro mutuo cariño no se aumentó, pues era imposible; más adquirió cierto no sé qué de mayor intimidad y de más ternura en medio de su gran sencillez. Venía a ser obra suya, enteramente su hijo, y más que si ella hubiera sido mi verdadera madre. Sin advertirlo, comenzamos a no separarnos más uno de otro, confundiendo en cierto modo nuestra existencia en una sola, y, sintiendo que no sólo nos éramos necesarios, sino que nos bastábamos recíprocamente, nos acostumbrábamos a no pensar en nada extraño a ambos, a limitar absolutamente nuestra dicha y nuestros deseos a esta posesión mutua y quizá única entre los humanos, que de ningún modo era, como llevo dicho, la del amor, sino una posesión más esencial que, sin radicar en los sentidos, en el sexo, en la edad, en la figura, consistía en todo lo que constituye el ser en sí y que no puede perderse más que dejando de existir. 

[...]  

Era el tiempo en que reinaba la peste en Mesina [la peste del 1743 s’inicià amb l’arribada d’un vaixell procedent de Corfú; a la ciutat siciliana moriren aquell estiu entre 40.000 i 50.000 persones]; la flota inglesa allí anclada visitó el buque en que yo iba, lo que nos valió una cuarentena de veintiún días al llegar a Génova, después de una larga y penosa travesía. Dieron a escoger a los pasajeros entre pasarla a bordo o en el lazareto, donde nos previnieron que no hallaríamos más que paredes, pues no habían tenido tiempo para amueblarlo. Todos se quedaron en el buque. Lo insoportable del calor, la falta de espacio, la imposibilidad de andar y la miseria me hicieron preferir el lazareto a todo trance. Fui conducido a un gran edificio de dos pisos enteramente vacío, donde no hallé ventana, ni mesa, ni cama, ni silla, ni siquiera un mal taburete para sentarme, ni un haz de paja donde redinarme. Trajéronme mi capa, mi saco de noche y mis dos maletas; cerraron tras de mí enormes puertas con grandes cerrojos, y yo quedé allí dueño de pasearme a mi antojo de cuarto en cuarto y de uno a otro piso hallando por todas partes la misma soledad e idéntica desnudez.  

Con todo esto no me arrepentí de haber escogido el lazareto con preferencia al buque; y, como un nuevo Robinson, me dediqué a arreglarme para los veintiún días, como si fuese para toda la vida. Lo primero que tuve que hacer fue librarme de los piojos que se me habían pegado a bordo; cuando, a vueltas de cambiar de ropa interior y exterior, hube al fin logrado quedar limpio, procedí a amueblar el cuarto que había escogido. Me arreglé un buen colchón con mis chupas y mis camisas, sábanas con varías servilletas cosidas, un cobertor con mí bata, y con mi capa arrollada una almohada. Me sirvió de silla una maleta puesta de plano y de mesa otra, puesta de canto. Del papel hice un escritorio, y dispuse una docena de libros que llevaba en forma de biblioteca. En una palabra, me arreglé tan bien que, exceptuando las cortinas y las ventanas, me hallaba casi tan cómodamente en ese lazareto enteramente vacío como en mi juego de pelota de la calle Verdelet. Me servían la comida con mucha pompa; venía escoltada por dos granaderos con bayoneta calada; mi comedor era la escalera, la meseta me servía de mesa y el peldaño inferior de silla; cuando estaba la comida, y en el acto de retirarse, tocaban una campanilla para advertírmelo. Entre comida y comida, cuando no leía ni escribía o no trabajaba en el ajuar, me iba a dar un paseo por el cementerio de los protestantes, que me servía de patio, o subía a una linterna que daba al puerto, desde donde podía ver entrar y salir los buques.  

Así pasé catorce días y habría pasado los veinte completos sin aburrirme un solo instante, si el señor de Fonvielle, enviado de Francia, a quien dirigí una carta avinagrada, perfumada y medio quemada, no hubiese hecho que me rebajaran ocho días; fui a pasarlos en su casa, donde confieso que hallé mejor albergue que en el lazareto. Me agasajó mucho. Dupont, su secretario, era un buen muchacho, que me acompañó a varias casas, así de Génova como del campo, donde se divertía uno mucho; y trabé con él amistad, entablando una correspondencia que seguimos largo tiempo. Proseguí agradablemente mi viaje a través de la Lombardía; vi a Milán, Verona, Brescia, Padua, llegando al fin a Venecia, esperado impacientemente por el señor embajador [...]”. 

 

 Catherine MALABOU 

“Catherine Malabou (1959) és una destacada filòsofa francesa que centra el seus estudis en la filosofia continental i les neurociències, així com el feminisme i la política. És una gran estudiosa de la filosofia alemanya contemporània, amb Hegel i Heidegger com a principals exponents, als quals va dedicar la seva tesi doctoral (L’Avenir de Hegel, plasticité, temporalité, dialectique) —dirigida i prologada per Jacques Derrida—, així com de la filosofia francesa. Ha contribuït a la filosofia amb el concepte d’ontologia plàstica, situat en la línia del deconstructivisme de Derrida, amb qui va escriure Voyager avec Jacques Derrida - La Contre-allée (1999), on expliquen la relació entre viatge i destinació, fet i veritat, en el context de que tot allò que ocorre deriva. A Que faire de notre cervau? (2004) Malabou es submergeix en el camp neurocientífic amb la màxima: “Els homes fan el seu propi cervell però no ho saben”. Explora la plasticitat neuronal, la personalitat, la llibertat, conceptes clau d’aquesta obra que Malabou relaciona poderosament amb la sociopolítica. Fonamental per entendre el pensament deconstruccionista és La Plasticité au soir de l’écriture: Dialectique, destruction, déconstruction (2005) a Derrida, Hegel i Heidegger. La seva publicació Sois mon corps (2010), escrita amb Judit Butler, ofereix una lectura contemporània sobre la dialèctica de la dominació i la servitud hegelianes en relació amb el cos i la seva delegació o negació” (https://www.cccb.org/ca/participants/fitxa/catherine-malabou/45027). 

 

MALABOU, Catherine, “A la cuarentena de la cuarentena. Rousseau, Robinson Crusoe, y «yo»”. (23 de març de 2020) https://critinq.wordpress.com/2020/03/23/to-quarantine-from-quarantine-rousseau-robinson-crusoe-and-i/ 

«Cuando me dijeron, como al resto de la humanidad, que «me quedara en casa» por la pandemia, recordé inmediatamente este pasaje de Las Confesiones [referint-se al de la plaga a Mesina]. Mientras que todos sus compañeros de infortunio eligieron permanecer confinados juntos en un barco, Rousseau decidió en cambio ser encerrado en el lazareto. Un lazareto es un hospital para los afectados por enfermedades contagiosas. Un felucca, o velero del Mediterráneo, también podía ser apartado para fines de cuarentena. Obviamente, las dos posibilidades se ofrecían a los viajeros de Génova, y Rousseau pensó que era mejor dejar el barco y quedarse por su cuenta en el edificio. 

Uno puede leer este episodio centrándose únicamente en la idea de la elección: ¿Qué es lo mejor en un tiempo de confinamiento? ¿Estar en cuarentena con otras personas? ¿O estar en cuarentena sola? Debo decir que pasé algún tiempo preguntándome sobre tal alternativa. Si hubiera podido elegir entre las dos opciones, ¿qué habría hecho? (Estoy sola, por cierto, refugiada en aislamiento casi total en Irvine, California.) 

Hay algo más quizás más profundo en este pasaje, que es que la cuarentena solo es tolerable si te pones en cuarentena de ella; si te pones en cuarentena dentro de la cuarentena y de ella al mismo tiempo, por así decirlo. El lazareto representa esta cuarentena redoblada que expresa la necesidad de Rousseau de aislarse del aislamiento colectivo, de crear una isla (insula) dentro del aislamiento. Este es quizás el desafío más difícil en una situación de confinamiento: despejar un espacio donde estar solo cuando ya se está separado de la comunidad. Estar encerrado en un barco con unos pocos más, por supuesto, genera un sentimiento de extrañeza, pero el extrañamiento no es la soledad, y la soledad es, en realidad, lo que hace soportable el confinamiento. Y esto es cierto incluso si uno ya está solo. Me di cuenta de que lo que hacía que mi aislamiento fuera extremadamente angustioso era, de hecho, mi incapacidad de encerrarme en mí misma. Encontrar este punto insular donde podía ser mi yo (en dos palabras). No hablo aquí de autenticidad, simplemente de esta desnudez radical del alma que permite construir una morada en la propia casa, hacerla habitable localizando el espacio psíquico donde es posible hacer algo, es decir, en mi caso, escribir. Me di cuenta de que la escritura solo se hizo posible cuando llegué a un confinamiento tal dentro del confinamiento, un lugar en el que nadie podía entrar y que al mismo tiempo era la condición para mis intercambios con los demás. Cuando pude sumergirme en la escritura, las conversaciones a través de Skype, por ejemplo, se convirtieron en otra cosa. Eran diálogos, no monólogos velados. La escritura se hizo posible cuando la soledad comenzó a protegerme del aislamiento. Una tiene que desnudarse de todas las coberturas, ropas, cortinas, máscaras y charlas sin sentido que todavía se pegan a su ser cuando uno se separa de los demás. La distancia social nunca es tan poderosa como para despojarse de lo que queda de lo social en la distancia. Refugiarse-en-el-lugar tiene que ser una experiencia radical a lo Robinson Crusoe, una experiencia que le permita a una construir un hogar de la nada. Para empezar de nuevo. O para recordar. 

Me pregunto si Foucault, al final de su vida, no se volcó a la ética de sí —cuidado de sí, tecnologías del yo, gobierno de sí— por la misma necesidad. La urgencia de labrarse un espacio para sí mismo dentro del aislamiento social con el que el SIDA le amenazaba insidiosamente. Tal vez Foucault buscaba su isla, su tierra absoluta (ab-solutus) donde habría encontrado el valor de hablar y escribir antes de morir. Aquellos que han visto en sus últimos seminarios una retirada individualista y nihilista de la política no han captado absolutamente nada. 

Sabemos que Karl Marx se burlaba de las robinsonadas del siglo XVIII como la de Rousseau. Marx dijo que el origen de lo social no puede ser de ninguna manera un estado de la naturaleza donde hombres aislados finalmente llegan a reunirse y formar una comunidad. La soledad no puede ser el origen de la sociedad. 

Esto puede ser cierto, pero creo que es necesario saber encontrar la sociedad dentro de una misma para entender lo que significa la política. Admiro a aquellos que son capaces de analizar la crisis actual causada por la pandemia del covid-19 en términos de política global, capitalismo, estado de excepción, crisis ecológica, relaciones estratégicas entre China y Rusia, etc. Personalmente, en este momento, estoy por el contrario tratando de ser una «individua». Esto, una vez más, no es por ningún individualismo sino porque pienso por el contrario que una epochè, una suspensión, un paréntesis de socialidad, es a veces el único acceso a la alteridad, una manera de sentirse cerca de todas las personas aisladas de la Tierra. Por eso intento ser lo más solitaria posible en mi soledad. Esa es la razón por la que también habría elegido el lazareto».