En record de Maria de los Ángeles Chibán, 20 anys després de la seva mort

29/11/2019

El principal acte va ser el que va tenir lloc el 22 de desembre del 1999, en el que varen intervenir el rector de la UAB, Carles Solà; la professora de dret penal Elena Larrauri; la professora del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació Juana Gallego; la professora del Departament de Sociologia Maria Jesús Izquierdo; i el degà de la Facultat Joaquim M. Molins. El claustre de la UAB li va dedicar un minut de silenci i un record. Es va decidir donar el seu nom a l'Aula de Postgrau. I la guia de l’estudiant del curs següent s’obria amb el text: “A la memòria de M. de los Ángeles Chibán. REBUTGEM I DENUNCIEM LA VIOLÈNCIA FÍSICA I PSICOLÒGICA CONTRA LES DONES”.

Dues dècades més tard, s’han recordat aquests fets encara per aclarir amb un acte al barri de Gràcia, lloc on es va produir l’agressió. Des de la Facultat volem sumar-nos també a aquesta remembrança. Per això reproduïm l’article publicat pel diari L’independent de Gràcia el passat 8 de novembre i un dels textos que van ser llegits a l’acte d’homenatge de la Virreina del dia 15, que ens han fet arribar el professor Joan Miquel Verd. La pràctica coincidència amb el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones dona un sentit addicional a l’acte, i ens recorda que la violència es troba molt a prop de totes nosaltres. Des de la Facultat voldríem sumar-nos a la iniciativa de recordar cada any aquest crim. I com es va dir a l’acte de Gràcia: “Pero hay un futuro, y lo pelearemos, como vós lo peleaste aquella infame noche de viento y frío en Barcelona”.

Gràcia commemora 20 anys de l’assassinat d’Ángeles Chiván, el gran cas irresolt dels feminicidis (L’Independent de Gràcia, 08/11/2019)
“No existia encara l’estadística sobre casos de violència masclista a l’Estat i el debat sobre la seguretat nocturna ni imaginava el creixent urbanisme de gènere. El 19 de novembre de 1999, una matinada de dijous a divendres, amb molt de vent, Maria de los Ángeles Chiván, una jove d’origen argentí, va ser assassinada després de resistir-se a un intent de violació i posteriorment rebre fins a onze ganivetades. Eren les 2.45 hores quan tornava a casa després de prendre alguna cosa amb uns amics quan l’agressor la va atacar per sorpresa en l’entrant que es forma a l’alçada del carrer Robí 18-22, just darrere de la plaça de la Virreina.

Vint anys han passat d’aquell fet que va sacsejar la societat civil local, que no recordava una brutalitat igual des dels temps del violador de l’Eixample a mitjans dels 80 i que va comportar dues grans mobilitzacions en els dies posteriors als fets. Vint anys després, amb el cas encara irresolt, el Consell de Dones ha convocat el 15 de novembre un gran acte a la plaça de la Virreina amb les impulsores d’aquelles mobilitzacions que han perdurat en el temps, les exportaveus de la Vocalia de dones de l’AV Vila de Gràcia. La coordinadora d’assemblees feministes llegirà un manifest.

La investigació, centralitzada en aquella època i encara ara pel Cos Nacional de Policia, va esprémer totes les hipòtesis a partir dels fets i documentació analitzada: eren les 2.45 hores d’una matinada de dijous a divendres; l’Ángeles, resident a Barcelona des del febrer, estudiant de Sociologia a la UAB i treballadora del consolat argentí, tornava cap a casa després de prendre alguna cosa amb uns amics. Un individu, 1,70 metres, 20-35 anys, complexió normal, va amenaçar de violar-la amb un ganivet de 18 centímetres de fulla. Ella s’hi va resistir, va cridar, fins i tot va arribar a trucar als intèrfons.

El seu agressor, segons va explicar la investigació el 2000 a aquest setmanari, va reaccionar amb una violència extraordinària. Onze punyalades (a l’esquena, al pit i a l’abdomen). Els veïns la van trobar davant del portal, estesa a terra, amb els pantalons mig abaixats, amb l’abric, els guants i la bufanda desperdigats i amarats de sang. Quan l’ambulància va arribar, l’Ángeles era viva: “Me llamo María Ángeles y me han intentado violar”, va arribar a dir. Va morir a Sant Pau. El ganivet va aparèixer en una paperera de Verdi i la bossa també pels voltants.

Fonts policials van aprofundir en el cas sobretot els primers dotze mesos i van estudiar 900 hipòtesis, sobretot en dues línies: l’agressió sexual i el robatori, sense desvincular en el perfil de l’agressor una de l’altra. El comissari José Pérez es va inclinar pel perfil de l’agressor sexual amb antecedents policials o d’altra mena. Es va descartar gent del seu entorn. Han passat 20 anys sense novetats. Cas irresolt.

Amb aquest context de record i de ràbia, el Consell de Dones de Gràcia ha convocat divendres que ve, 15 de novembre (18.30 h) un gran acte a la plaça de la Virreina [...]. Aquelles dones, que van mobilitzar un miler de persones contra l’assassinat de l’Ángeles, tenen noms: Conxa Garcia, Sara Reñé, Marta Saleta, Ángels Tomàs, Imma Colomer -que va llegir el manifest del primer aniversari…

Divendres que ve el manifest dels 20 anys sense Ache, el sobrenom que tenia l’Ángeles, serà llegit pel relleu generacional, per membres de la Coordinadora de Comissions de Gènere, Coeducació i Feminismes de les escoles públiques de Gràcia.

‘Haciendo historia en tu honor’, per Amigues i amics d’Ángeles Chiván (Escrit llegit en l’acte d’homenatge a plaça Virreina, L’Independent de Gràcia, 15/11/2019)

“Voy a gritar hasta que me oigas, compañera. Voy a gritar todo lo que en aquel momento, tan alejado del #Metoo masivo, de los protocolos institucionales para el duelo en los feminicidios, de los libros de estilo con perspectiva de género, de los punts lila en las fiestas mayores, de los millones de mujeres reconociéndonos en las calles, todo lo que en aquel momento no pudimos gritar. Y no porque no supiéramos que había que hacerlo. Lo sabíamos. Y lo intentamos. Pero nos quedamos descolocadas. Rotas. Afónicas todas. Y todos.

Tu asesinato fue un punto de quiebra en una trayectoria que estábamos un grupo amplio de jóvenes trazando juntas y juntos. Las discusiones políticas, los conciertos, los juegos, los amores… La vida de un grupo de veinteañeras y veinteañeros que se creían experimentados. La alegría de un grupo de veinteañeras y veinteañeros muy tiernitos recién llegados al placer de la construcción colectiva allá arriba en Vallcarca. Muy duro fue, muy duro es darse cuenta hoy de que han pasado 20 años, y cuales hubieran sido tus pasos en esta Barcelona en la que te sentías tan cómoda. Y cual hubiera sido nuestro futuro como grupo si no te hubieran matado. Intenté hacerlo en aquel momento, pero ni siquiera ahora que soy madre de un par de personas que se acercan velozmente a la veintena, con inquietudes como las nuestras, ni siquiera ahora me es posible llegar a imaginar el dolor de tu madre, de tu familia en pleno, tan lejos, con tanto océano de por medio.

Veinte años más tarde apareciste nuevamente en la portada de un diario. Y entramos en shock. Veinte años, ya. Veinte años, y cuán injusto es. Veinte años y cuanta rabia todavía. Veinte años y cuanto hemos aprendido. Veinte años y allá estás. Y todo un barrio, tu barrio barcelonés aquí, con vós. No, dos barrios: también tu barrio de activista. Tres, cuatro barrios: también nuestros barrios de adopción actuales. Todos los barrios te acompañan y quieren devolverte, Ache, a la vida, al aprendizaje colectivo, al disfrute. Todos los barrios claman para devolverte esos 20 años que te robó un malnacido; esos 20 años junto a vós, compañera, que nos robó un maldito hijo del patriarcado.

Pero hay un futuro, y lo pelearemos, como vós lo peleaste aquella infame noche de viento y frío en Barcelona. Y nos seguiremos poniendo los pañuelos verdes que vós no llegaste a conocer. Y nos seguiremos poniendo los lentes violetas con orgullo. Y nos pondremos la ira por bandera para decirle a todos los machos del mundo que se acabó su hora; que cambien o se escondan, porque los encontraremos y no habrá tregua que los salve. Porque las jóvenes de hoy están haciendo historia, Ache. Y siguiendo la estela de las miles de mujeres que pelearon contra los asesinos en la historia. Y siguiendo el rumbo de las veinteañeras de hoy, estamos haciendo historia todas. Historia, con Ache en mayúsculas, en tu honor, querida”.