Lluitant contra el silenci

07/07/2014

“Les universitats tenen una responsabilitat respecte la violència, aquí també es produeix violència. No som una illa, la violència hi és present. Ara per ara, quan es manifesta una forma de violència, aquesta no escapa del cercle proper d’amics de la víctima: ‘On anar? Què passarà?’. Es crea un buit, un estigma”, destacava la professora del Departament de Ciència Política  i de Dret Públic, Noelia Igareda, per encetar la “Taula rodona sobre protocols de violència de gènere a les universitats” (en el marc del “Seminari Violència de Gènere, Interseccionalitat i Subjectivitat) del passat 12 de juny a la Sala d’Actes del Rectorat de la UAB. Igareda posava en relleu amb la seva intervenció la necessitat de fer visible i accessible un protocol que vehiculi amb garanties les denúncies de la comunitat universitària i que eviti els silencis davant les situacions de violència.

I és que, com posarien de manifest les diferents intervencions de les representats de les unitats d’igualtat de les diferents universitats, la implementació d’un protocol per canalitzar la violència de gènere és encara controvertida, poc homogènia i rígida. És per aquest motiu que la directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB,  Montserrat Rifà, plantejava aquesta sessió com un espai de reflexió i debat de cara a l'elaboració d'un protocol propi que inclogui als tres col·lectius.

Legitimitat de les unitats
La primera en trencar el gel exposant l’experiència de les unitats seria la presidenta de la Comissió d’Igualtat de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (la UB compta amb una comissió per facultat), Cristina Carrasco, que, des de bon principi va posar l’èmfasi en una qüestió que es repetiria al llarg de la trobada: la necessitat del suport institucional. Carrasco però va insistir que la batalla “no pot dependre només de d’un rector” i que calia agilitzar els terminis i renunciar a la “duplicitat de tasques” que exerceix la instrucció  que es designa després de les tasques d’investigació de la comissió. La directora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Jaume I, Mercedes Alcáñiz, va insistir en aquest punt. També la Vicerectora d’Estudiants i Cooperació, Silvia Carrasco, advertia: “Ens hem de creure que som l’autoritat. El rector pot creure en nosaltres però després fallar el circuit i el que hem de fer és parlar-ne molt, posant-ho al centre de qualsevol discussió”.

Alcáñiz, després d’explicar la trajectòria de la seva unitat –que es remunta al 2007– va posar fill a l’agulla al que, a la postra, seria un altre dels debats de l’acte: la cobertura del protocol. En el cas de la Universitat Jaume I, el circuit contra la violència aixopluga a PDI, PAS, becaris/es i alumnat, sempre i quan les agressions no es produeixin entre l’alumnat, en aquest cas la denúncia va dirigida al Síndic de Greuges.

La Universitat Politècnica  de Catalunya també disposa d’una comissió i, en el seu cas, aplicant un protocol de mediació, també es designa una persona de referència per fer l’anàlisi de la situació, però funcionant conjuntament amb la comissió. “La persona de referència (designada per fer anàlisi de la situació) i la comissió no funcionen per separat.  El protocol és de mediació, en un termini d’una setmana la persona de referència dóna resposta i quan s’activa el protocol són tres setmanes”, explicava la tècnica de l’Oficina  de Gestió Sostenible i d’Igualtat d’Oportunitats de la UPC, Silvia Gómez. A més la UPC, disposa d’un treball de mentoria i acompanyament per a dones tecnòlogues.

Qüestió de visibilitat
“Dins del pla de riscos laborals hi ha un document que no està accessible a la web general de la universitat. No és específic de violència de gènere, per tant és una aproximació fragmentada que deixava fora el col·lectiu d’estudiants. No toquem el protocol per a PAS i PDI sinó que és reformulació del codi de conducta i s’amplia a tota la comunitat universitària”, així destacava l’experiència a la Universitat Pompeu Fabra Tània Verge, membre del jove grup de treball que lidera l’unitat de la UPF, juntament amb un tècnic de prevenció de riscos laborals, una persona de l’assessoria jurídica i professores expertes en  violència de gènere i una experta externa. Verge va destacar que la unitat de treball encara estan poc assentada a la universitat. Per la seva banda, Montserrat Rifà, donant pistes al camí a seguir a d’altres unitats -i ja amb torn obert de preguntes-, aclaria: “L’Observatori ha registrat en un any, des de que és a la cívica, onze casos entre iguals, per tant, alguna cosa tindrà a veure amb la visibilitat”.

Al torn obert de preguntes es va insinuar un debat jurídic per resoldre: Violència? Violència de gènere? Violència masclista? La nomenclatura i el marc legal depèn de cada unitat, la de la Universitat Pompeu Fabra s’emmarca en la catalana, per exemple, com va aclarir Verge. Aquest va ser un dels debats vius que, per manca de temps, haurà d’esperar a noves trobades. Ja per acabar, es va parlar de la necessitat de la desviació a fonts externes o la importància de la mobilitat dels protocols: modificables i amb eines d’anàlisi.