Parajes rocosos y dispersión de la población: resistencia social en la península ibérica frente a los estados emergentes de la Edad del Bronce

Durant l’Edat del Bronze Antic (2200-1550 abans de la nostra era), van emergir les primeres entitats polítiques de tipus estatal en determinades regions d’Europa, com l’Egeu, l’Europa central o el sud-est de la península ibèrica. Aquestes entitats van implicar un fort desenvolupament econòmic, però també relacions d’explotació molt més intenses, tant social com de recursos naturals. La relació d’aquests nous poders centrals amb les seves perifèries gairebé no ha estat abordada fins ara.

Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha analitzat la dinàmica de poblament que es va produir al nord de la societat d’El Argar, que al llarg de 600 anys d’existència va imposar mecanismes de control econòmic i polític en tot el sud-est de la península ibèrica. 

En la perifèria d’El Argar s’havia constatat un nombre excepcional de microassentaments, en la majoria de casos de menys de 1000 metres quadrats, situats en llocs escarpats de difícil accés. Després d’analitzar l’emplaçament, extensió, durada i distribució geogràfica d’aquestes poblacions, els investigadors Marcello Peres i Roberto Risch han conclòs que va poder tractar-se d’estratègies d’enrocament i atomització de la població per fer front a l’expansió argàrica, en un context de conflictes violents generats per relacions que resulten característiques entre els centres polítics i les seves perifèries. La recerca s’ha publicat a la revista Trabajos de Prehistoria del CSIC.

Transformació de l’espai social

Els resultats apunten una transformació de l’espai social, sobretot en la franja latitudinal entre la zona d’Alcoi i la Manxa, que va durar sis segles. A partir de 2300-2200 ANE, en aquesta zona es va produir una concentració d’emplaçaments en paratges alts i escarpats o fortificats. Aquesta estratègia ha estat definida pels investigadors com enrocament, un terme associat a moviments defensius i a la protecció d’una construcció mitjançant roques o muralles. «En la majoria d’aquests microassentaments difícilment hi podrien habitar més d'entre 12 i 25 persones, i l’absència de grans poblats implica que no va existir una jerarquia d’assentaments controlada per llocs centrals», assenyalen.

A mesura que ens apropem al territori argàric, trobem més concentració d’emplaçaments en paratges alts i escarpats i més inversió de força de treball en la construcció de barreres defensives, mentre que en zones més allunyades, com a la vall dels rius Tajo i Henares, van perdurar més les formes d’assentament i econòmiques del final del Neolític i l'Edat del Coure, en què van proliferar poblats oberts i extensos al costat d’una àmplia varietat d’establiments menors.

«És difícil imaginar-se la realitat social en aquests microassentaments, on el desenvolupament d’àmbits productius bàsics (cerealista, làctic, tèxtil i metal·lúrgic) seria poc viable sense una cooperació entre ells. Aquesta atomització i enrocament de la població i dels seus mitjans de producció manca de lògica, si no va existir un perill real per a la supervivència de les comunitats», assenyala Marcello Peres.

Els investigadors manifesten que totes dues estratègies revelen la preocupació de les poblacions veïnes del nord d’El Argar per protegir-se en llocs fàcilment defensables. «La seva durada no concorda amb un esdeveniment climàtic o una migració puntual, per una epidèmia, per exemple. Només una situació de conflicte social més o menys latent explicaria l’ingent esforç físic i econòmic que deurien fer aquestes comunitats en la seva quotidianitat, en estar allunyades dels terrenys cultivables a les valls, dels llits fluvials o de les principals vies de comunicació d’aquell període», expliquen.

La situació sociopolítica detectada al quadrant centre-oriental de la península ibèrica va ser excepcional en el context de l’Edat del Bronze Antic d’Europa i el Mediterrani. «El desplegament d’aquesta forma de vida de les comunitats tan particular en veïnatge amb l’estat d’El Argar suggereix que es tracta d’economies de fugida, és a dir, estratègies de resistència social enfront de sistemes d’explotació amb una important necessitat per obtenir recursos de les seves perifèries», indica Roberto Risch.

«Un altre indici de la interdependència de les realitats socials i econòmiques d’El Argar i les seves comunitats veïnes és que van tenir un final gairebé simultani. Amb la fi de l’Estat argàric, el 1550 ANE, aquestes comunitats van canviar les seves formes de vida, desplaçant-se a les proximitats de les valls cultivables o adaptant una economia més pastoral i mòbil», assenyalen els investigadors.

Mapa de distribució de les fortificacions de pedra (en negre) i dels desnivells màxims entre els assentaments i les valls de cultiu (en vermell) al nord d'El Argar entre 2200-1550 ANE.

Anàlisi de poblament antic amb dades massives

Per fer l’estudi, els investigadors s’han basat en la plataforma digital Bronzesites_Iberia, elaborada per Marcello Peres en la seva tesi doctoral en arqueologia prehistòrica de la UAB, així com en la consulta d’arxius autonòmics, cartografia, imatges per satèl·lit i visites a jaciments.

«És la primera vegada que s’ha reunit tota la informació arqueològica coneguda d’una àrea tan extensa de la península i s’ha sotmès a una analítica de Big Data que supera les tradicionals fronteres de cultures arqueològiques i regions administratives», destaquen.

Aquesta base de dades els ha permès sondejar les connexions geoespacials, arquitectòniques i artefactuals de 1.445 jaciments situats en una extensió de 177.000 quilòmetres quadrats que inclou onze províncies del quadrant centreoriental de la península Ibèrica: Madrid, Guadalajara, Terol, Castelló, Conca, Toledo, Ciudad Real, Albacete, València, Alacant i el nord de Múrcia.

Article: Peres, M., i Risch, R. (2022). «Espacios y fuerzas sociales en el centro y el este de la península ibérica entre 2200 y 1550 ANE: una aproximación macroespacial». Trabajos de Prehistoria, 79(1). https://doi.org/10.3989/tp.2022.12286